Vicent penya recitant el seu text al Figatell literari 2014 a Oliva
Vicent Penya
Sóc poeta i treballe de cambrer en un
restaurant de València. M'havien encomanat escriure un poema sobre el figatell
i no tenia ni idea de per on començar. Li ho vaig comentar al xef del meu
local, que em mirà estranyat i em preguntà que què era allò del “figatell”. Es
tractava d'un xef experimentat en cuines d'arreu del món, però ignorava què era
aquell menjar tan pròxim a nosaltres. Li ho vaig explicar com vaig poder, tot i
que jo tampoc no l'havia tastat en la vida. “Es veu que és com una mandonguilla
aplanada feta amb una mica de fetge de porc, típica de la Safor, com una mena
d'hamburguesa valenciana, vaja”, li vaig dir. “Què podia escriure?” A ell de
seguida se li va il·luminar la ment i va tindre una idea, no sé si
estrambòtica, però sí una mica estranya i morbosa: “Escriu, per exemple, que
has menjat figatell elaborat amb carn i fetge de poetes. De poetes valencians
en llengua catalana, per ser més exactes”, va dir. La veritat és que el xef del
restaurant on treballe no és cap blavero recalcitrant ni cap feixista
espanyol, però a vegades té aquestes eixides fóra de to i de lloc.
Passats uns dies, m'arribà de sobte una
gran notícia: vaig guanyar el premi de poesia de més dotació econòmica de tots
els Països Catalans. No sé si el més important, però sí el de més dotació
econòmica. Després d'arreplegar-lo i de cobrar-lo, vaig tindre la pensada de
convidar els meus amics escriptors a un dinar al restaurant on treballava. Li
ho vaig comentar al xef i li semblà una bona idea. Em mirà de fit a fit i, amb
un to sarcàstic i misteriós en la veu, em va dir: “Cuinaré figatell per al teu
dinar”.
El dia assenyalat van vindre, com dic,
tots els meus amics poetes i narradors. Entre ells hi havia Jaume Pérez
Montaner, Isabel Robles, Lluís Alpera, Ramon Guillem, Francesc Mompó, Roser
Furió i el seu marit Àngel, la meua dona Elionor López, Eusebi Morales i Anna
Eloïna, Manel Alonso i Pilar Santos, Núria Cadenes, Pep Alfonso... En
definitiva: tots els que sou ara ací.
(En dir els vostres noms, no sé per
què, però se m'obrin davant dels ulls infinits universos de bellesa.)
El dinar va estar molt concorregut, com
el d'ara mateix, però hi hagué un incident inexplicable: desaparegué una
persona. Un dels convidats al dinar, escriptor o escriptora, s'esfumà sense
deixar cap rastre. No diré ara el seu nom, per no ser indiscret, però, si teniu
molt d'interès, més tard el podreu buscar en Google.
Ningú se n'adonà, en aquell moment, de
la desaparició. En efecte, era molt estrany que no el trobara a faltar ningú,
atesos els alts nivells de vanitat i d'egocentrisme que abunden en el gremi de
la literatura, però precisament per aquest motiu potser ningú se n'adonara de
la seua absència.
Pel que es veu, aquesta persona s'alçà
del seient en els primers moments abans de començar la teca, s'encaminà cap al
lavabo i ja no se li va veure més el pèl, de manera que a hores d'ara continua
encara desapareguda.
Ens varen servir el figatell, tal com
em va prometre el meu xef, i la veritat és que estava boníssim. Sí, tan bo com
el que heu menjat avui. Suculent! Deliciós! Substanciós!
Pel que fa a la desaparició, en un
primer moment les indagacions policials se centraren al restaurant, però no hi
trobaren cap indici, cap pista. Ningú no en sabia res i us puc informar que el
cas continua, avui dia, investigant-se, envoltat d'un misteri absolut.
I ara, per favor, sigueu discrets. Us
contaré el que em va passar despús-ahir quan, després d'acabar la jornada
laboral, el meu xef i jo, tots dos sols, ens disposàvem a netejar la cuina del
restaurant. Transcorreguts uns minuts, mentre fregava el greix del calaix on
guardem els ganivets i les destrals de tallar la carn, vaig trobar per
casualitat al fons del receptacle una cosa que em va cridar l'atenció: una mena
de targeta plastificada. La vaig traure d'on era i vaig observar detingudament
de què es tractava. Sí, era, ni més ni menys, el carnet d'identitat de la
persona desapareguda. El meu xef, encuriosit, se'm va acostar i, de sobte,
d'una revolada, me la va furtar de les mans. El vaig mirar esglaiat, mentre ell
ho feia amb un aire amenaçador. “Aleshores... Has sigut tu... Tu...”, vaig dir
quequejant. Ell, sense deixar de mirar-me i mentre es guardava el document a
l'infern de la jaqueta, em va dir: “Espere que sigues discret i que no faces
cap ximpleria... Se't veia tan il·lusionat amb el figatell. I ja saps: qui
promet, s'obliga”.
No, no podia denunciar-lo per l'acció
que havia fet, a pesar que es tractava d'un acte horrorós i cruent que, a més,
afectava la nostra llengua i literatura. Què volíeu que fera? Jo també sóc
poeta i, per a més inri, treballava al seu costat. Vaig pensar que, al cap i a
la fi, aquell escriptor (o escriptora) desaparegut restaria per sempre més dins
de nosaltres, com la metàfora més preciosa que mai s'haguera escrit sobre el
seu destí, com el millor homenatge que li podíem haver fet mai. I tot això pel
figatell!
