diumenge, 29 de juny de 2014

Ell, ell, ell



 Núria Cadenes recitant el seu text dedicat al figatell a Oliva


Algun organisme internacional hi hauria d’haver que ho prohibís, pensa ara, asseguda al davant de l’ídol i immersa en aquest seu perpetu mastegar les paraules amb la boca oberta.

L’admira des de sempre. Des que té ús de raó. Des que va deixar les cançonetes de l’escola per la música de dur la contrària i sortir amb els amics, samarreta negra, la primera cervesa, etcètera.

I ara només pensa que no ho haurien de permetre, això, que no hauria d’haver sentit la ràdio aquell dia, que no hauria d’haver trucat, que mai no li toca res i que no calla, hòstia, des que s’ha assegut a taula que no calla, puto concurs de merda, puto premi de merda que se m’ha carregat la joventut sencera tota condensada ara en aquesta cara plena de dents que només diu que jo-jo-jo-jo-jo.

Li mira les mans: translúcides.
Els ulls: opacs.
Té un tros de pellofa enganxat a la geniva.
Això acabarà malament.
No hi ha llums ni efectes ni aquella mística generositat de cantem per canviar el món.
Res.
Sense guió, sense rimes ni senyals a terra, l’ídol és només un paio que ja fa panxa i que parla d’ell mateix en tercera persona.
Cada minut se li fa insuportable de passar.
...
Cada minut.
...
Cada minut.

Es mira la seva vida, feta de cançons, de suor, de comunió i mans alçades, i sent com s’enfonsa lentament, inexorablement, dins d’un fangar d’autocompassió. Què en farà, dels records escarnits, rebregats? Què farà ara, sense propòsit, sense res?

Ho sap tot perdut.

Té ganes de plorar.
Però de cop, mentre va parlant l’imbècil i ho torna a donar tot a l’escenari, algú ha tret un plat amb tres figatells.
En punxa un.
D’esma.
En talla la membrana, la carn trinxada.
Ja no sent aquell tòtil com garla. Només l’aroma del clau, el fetge i el pebre que se li desfan al paladar, julivert, meravella.
Es reconcilia amb el món.
Sura.
I sent que necessita el nom del cuiner.
Per honorar-lo. Per adorar-lo.
Però de lluny.

dilluns, 23 de juny de 2014

La desaparició



Vicent penya recitant el seu text al Figatell literari 2014 a Oliva


Vicent Penya

         Sóc poeta i treballe de cambrer en un restaurant de València. M'havien encomanat escriure un poema sobre el figatell i no tenia ni idea de per on començar. Li ho vaig comentar al xef del meu local, que em mirà estranyat i em preguntà que què era allò del “figatell”. Es tractava d'un xef experimentat en cuines d'arreu del món, però ignorava què era aquell menjar tan pròxim a nosaltres. Li ho vaig explicar com vaig poder, tot i que jo tampoc no l'havia tastat en la vida. “Es veu que és com una mandonguilla aplanada feta amb una mica de fetge de porc, típica de la Safor, com una mena d'hamburguesa valenciana, vaja”, li vaig dir. “Què podia escriure?” A ell de seguida se li va il·luminar la ment i va tindre una idea, no sé si estrambòtica, però sí una mica estranya i morbosa: “Escriu, per exemple, que has menjat figatell elaborat amb carn i fetge de poetes. De poetes valencians en llengua catalana, per ser més exactes”, va dir. La veritat és que el xef del restaurant on treballe no és cap blavero recalcitrant ni cap feixista espanyol, però a vegades té aquestes eixides fóra de to i de lloc. 

         Passats uns dies, m'arribà de sobte una gran notícia: vaig guanyar el premi de poesia de més dotació econòmica de tots els Països Catalans. No sé si el més important, però sí el de més dotació econòmica. Després d'arreplegar-lo i de cobrar-lo, vaig tindre la pensada de convidar els meus amics escriptors a un dinar al restaurant on treballava. Li ho vaig comentar al xef i li semblà una bona idea. Em mirà de fit a fit i, amb un to sarcàstic i misteriós en la veu, em va dir: “Cuinaré figatell per al teu dinar”. 

         El dia assenyalat van vindre, com dic, tots els meus amics poetes i narradors. Entre ells hi havia Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Lluís Alpera, Ramon Guillem, Francesc Mompó, Roser Furió i el seu marit Àngel, la meua dona Elionor López, Eusebi Morales i Anna Eloïna, Manel Alonso i Pilar Santos, Núria Cadenes, Pep Alfonso... En definitiva: tots els que sou ara ací. 

         (En dir els vostres noms, no sé per què, però se m'obrin davant dels ulls infinits universos de bellesa.) 

         El dinar va estar molt concorregut, com el d'ara mateix, però hi hagué un incident inexplicable: desaparegué una persona. Un dels convidats al dinar, escriptor o escriptora, s'esfumà sense deixar cap rastre. No diré ara el seu nom, per no ser indiscret, però, si teniu molt d'interès, més tard el podreu buscar en Google. 

         Ningú se n'adonà, en aquell moment, de la desaparició. En efecte, era molt estrany que no el trobara a faltar ningú, atesos els alts nivells de vanitat i d'egocentrisme que abunden en el gremi de la literatura, però precisament per aquest motiu potser ningú se n'adonara de la seua absència. 

         Pel que es veu, aquesta persona s'alçà del seient en els primers moments abans de començar la teca, s'encaminà cap al lavabo i ja no se li va veure més el pèl, de manera que a hores d'ara continua encara desapareguda.  

         Ens varen servir el figatell, tal com em va prometre el meu xef, i la veritat és que estava boníssim. Sí, tan bo com el que heu menjat avui. Suculent! Deliciós! Substanciós! 

         Pel que fa a la desaparició, en un primer moment les indagacions policials se centraren al restaurant, però no hi trobaren cap indici, cap pista. Ningú no en sabia res i us puc informar que el cas continua, avui dia, investigant-se, envoltat d'un misteri absolut.  

         I ara, per favor, sigueu discrets. Us contaré el que em va passar despús-ahir quan, després d'acabar la jornada laboral, el meu xef i jo, tots dos sols, ens disposàvem a netejar la cuina del restaurant. Transcorreguts uns minuts, mentre fregava el greix del calaix on guardem els ganivets i les destrals de tallar la carn, vaig trobar per casualitat al fons del receptacle una cosa que em va cridar l'atenció: una mena de targeta plastificada. La vaig traure d'on era i vaig observar detingudament de què es tractava. Sí, era, ni més ni menys, el carnet d'identitat de la persona desapareguda. El meu xef, encuriosit, se'm va acostar i, de sobte, d'una revolada, me la va furtar de les mans. El vaig mirar esglaiat, mentre ell ho feia amb un aire amenaçador. “Aleshores... Has sigut tu... Tu...”, vaig dir quequejant. Ell, sense deixar de mirar-me i mentre es guardava el document a l'infern de la jaqueta, em va dir: “Espere que sigues discret i que no faces cap ximpleria... Se't veia tan il·lusionat amb el figatell. I ja saps: qui promet, s'obliga”. 

         No, no podia denunciar-lo per l'acció que havia fet, a pesar que es tractava d'un acte horrorós i cruent que, a més, afectava la nostra llengua i literatura. Què volíeu que fera? Jo també sóc poeta i, per a més inri, treballava al seu costat. Vaig pensar que, al cap i a la fi, aquell escriptor (o escriptora) desaparegut restaria per sempre més dins de nosaltres, com la metàfora més preciosa que mai s'haguera escrit sobre el seu destí, com el millor homenatge que li podíem haver fet mai. I tot això pel figatell!


dijous, 19 de juny de 2014

OLORANT EL FIGATELL

Roser Furió recitant el seu poema dedicat al Figatell a Oliva, maig de 2014




El vaig provar a la Taverna de la Serp,
pujant al Castell de Sagunt
una nit calorosa.
Entre pedres i música,
poemes, bons amics i millor gana.
Em va seduir el nom,
el sabor, l’olor a herbes
i aquella ceba caramel·litzada
que adornava tot el plat.
Les llesques de pa, llamineres,
sucaven amb plaer i jo gaudia
d’aquella festa dels sentits.
La vista, el tacte i l’olfacte ballaven
la dansa de la golosia
i el salivar del gorg del gust
es disposava a assaborir
aquella mandonguilla gran
feta de fetge, llomello i un pessic de bacó.
El polsim d’herbes regalava la passió
i els regalims saborosos la sensualitat al mot.
La llengua s’omplia de rierols
desitjosos d’activar les papil·les regades pel vi
que, a poc a poc, envaïen la boca
de plaer i perfums.
Jo gratament seguia el ritual
d’acabar-me amb delit
aquell olorós FIGATELL.
                                                                   
Roser Furió. Maig 2014    
                                                                                                                     


dilluns, 16 de juny de 2014

Figatell literari 2014, per Manel Alonso




Manel Alonso recitant el seu poema del Figatell literari a oliva


Amics, Amigues,
amb el cor en la mà
vos he de confessar
que m’enyore,
que recorde amb una certa nostàlgia
quan m’asseia
i assaboria les mateixes menges
que els meus companys de taula.
Sóc un humil escriptor de l’Horta,
ple de dèries i alguna que altra misèria
i a qui se li resistixen els alexandrins.
Sóc un home de barra,
de bona barra de pa
i d’ampla barra de bar
per on naveguen com en un oceà
platerets i gots amb delícies i ambrosies.
Sóc un herbívor rondinaire
que es veu empés a compartir
pessebre amb una colla
heterogènia i heterodoxa de carnívors
i algun que altre aprenent de crític literari.
Vos he vist hui, com abans vos havia vist,
davant de la cassola xativenca
o de l’arròs amb bolets i carn de la vall blanca,
gaudir davant del figatell saforenc,
ancestre mediterrani de l’hamburguesa,
i m’he sentit tocat per l’enyorança
i vos he de confessar ara que esteu sadollats
que no em sabria gens greu
tornar un dia al port de Catarroja
per assaborir un bon plat d’allipebre,
però disculpeu-me si estic pixant fora de test o potser de text.

Manel Alonso i Català