dilluns, 14 de juliol del 2014

Al millor jove del poblat



Núria Sendra llegint el seu text dedicat al Figatell lieterari 2014 a Oliva


La ceremònia d'elecció estava en el punt en el que tots els joves del poblat exhibien la seua habilitat amb els cavalls. Tot comptava, perquè calia escollir el millor jove del poblat per representar-los tots a la gran trobada de joves dels pobles. Èlia, una sacerdotessa en edat fèrtil s'encarregava dels ritus.

Era bell i cavalcant l’egua negra encara ho semblava més. Però Ella el mirava amb un gran dubte al cor. L’havia de confirmar com a representant del poble, era la seua comesa, i no ho tenia clar.

No podia no nomenar-lo. Despertava l’admiració de tothom: havia nascut el dia que floria l’arbre del triomf i n’era la viva imatge. Corria veloç com la sageta, resistia com el jonc, nedava com el peix daurat i sempre vencia en la lluita amb elegància.

Èlia premia fort la pedra negra que l’hauria descartat però no podia mostrar-la. No ho entendria ningú. Abans negarien la seua capacitat per escoltar els Déus en aquell tria que renunciarien a l’heroi.

La presència imponent de ben segur l’ajudaria com a representant en la Gran Assemblea dels Pobles. La seguretat en els seus gestos en convenceria a molts, però sempre hi hauria qui, com ella, veiés aquell buit. Algú veuria que la constància no és res sense el dubte que genera criteri. Que la facilitat de paraula no serveix si no entens al que ha estat derrotat. Que el valor només té sentit si ha sorgit d’una por superada.

Havia de suplir el que li mancava: la mirada que travessa. Els oïts que escolten el que no es diu. El cor que renuncia amb generositat, que deixa lliure el que anhela per un retrobament legítim.

I es disposà a donar-li un do.

Del porcell en descartà les parts nobles i pastà la carn magra i el fetge amb les espècies adients. Convocà els esperits dels perdedors mentre envoltava la mescla amb el tel que sent les fiblades de la humilitat i el batejà amb una oració:

Ferotge
I
Gentil
Avança
Ton
Emblema.
Lúcida
Lloança

Aquella menja el dotaria de la comprensió de l’altre. Com un petit cervell, el connectaria amb el pensament del seu interlocutor.

Núria Sendra

divendres, 11 de juliol del 2014

Vam sopar figatells



Jaume Pérez Montaner recitant el seu poema a Oliva


                             A la memòria de Joan M. Monjo

Amb Ángela i Joan tot era més planer.
La dèria de dir o dibuixar aquell profund paisatge,
setanta set maneres de seure a la finestra

i mirar simplement, deixar córrer els dies.
Una lluna que acaba de trencar
la closca de les ones.

Era agradable en qualsevol indret
on ens trobàrem, Gandia o Altea,
Guardamar, Sant Jeroni de Cotalba,

Xaló, Moraira, la Drova.
Botant marges i sèquies,
collíem els llicsons més tendres del camí.

Abraçades i adéus, un film de color sèpia,
una posta de sol desesperada,
centellejant, Oliva.

Vam sopar figatells a la plaça del poble,
coques de dacsa i unes gambes minúscules de riu.
No sé per què els capvespres t'horroritzen.

De sobte el pensament convex de la badia,
les múltiples maneres del silenci,
pebreres ofegades;

i no ho volíem creure.
Sempre es torna endarrere, a la infantesa.
A casa no ens donava per a més:

pebrereta amb sangatxo
i un tros de minxo, i per a berenar
un rast de faves torrades al forn.

Complicitats potser de temps i de vivències,
el record esborrat. I ara només les ombres,
com un ducat les ombres. I l'oblit.

                                   Jaume Pérez Montaner

diumenge, 6 de juliol del 2014

Poema al figatell, per Joan Olivares



Joan Olivares recitant el seu poema al Figatell literari d'Oliva 2014


Venim de les terres altes
on s’encaua lo volpell,
nien los corbs i les àligues
i el sol s’adorna vermell.
Hem sentit que a les Marines
fan pansa de moscatell
i matança mallorquina,
i amb el fetge del porcell
i els tels de la mantellina
fan de l’innoble ventrell
una vianda tan fina
que ha per nom figatell.

Joan Olivares

dimecres, 2 de juliol del 2014

LA DECISIÓ ENCERTADA



Josep Lluís Roig a Oliva


Guro Tangvald  havia acceptat la prejubilació i ara volava cap a Alacant per encarregar-se de la seguretat del cònsol de Noruega a Benidorm. Tenia gràcia que, a la fi, en Harry Hole es jubilaria més tard que ell. No hi havia apostat mai, per Harry, però les bales l’havien respectat i ara era ell, en Guro, qui se n’allunyava. 

            Tan bon punt va aterrar, el recollí un cotxe del consolat per portar-lo cap a Oliva, un poble més llunyà que Benidorm, on estava el cònsol, que hi havia acudit per inaugurar una exposició sobre la col·laboració noruega amb la República durant la Guerra Civil. Guro només havia d’observar l’operatiu. Tenia un parell de setmanes abans d’ocupar el càrrec.

            El van portar a l’hotel on soparia el cònsol, per a canviar-se i revisar-ho tot. Es tractava d’un hotel rural al mig d’arbres que eren tarongers, li van explicar. En baixar del cotxe, el va sobtar l’olor. De flor de taronger. D’aquelles flors blanques que es multiplicaven. I la calor. Per ser abril, la temperatura superava la de l’estiu escandinau de llarg.

            Després de dutxar-se, demanà alguna cosa de menjar perquè ni de dinar, havia tingut temps. Assegut en una taula en una petita terrassa ran de terra, li van portar com unes mandonguilles de volum respectable on, en tastar-les, detectà carn de porc i fetge amb espècies, que, de lluny, li recordà algun tipus de korv de la terra natal. Figatell, es deien. En acabant, mentre s’acabava la copa de vi blanc, va aspirar l’aroma dels tarongers i tingué la certesa que havia pres la decisió encertada.

Josep Lluís Roig