dimarts, 30 de juny de 2015

AI XAI! (POEMA FONÈTIC)

Carles Cano explica com tenim que fer els cors al seu poema fonètic sobre el Xai literari 




AI XAI, AI,
XAI, AI, XAI

BE, BE, BEEEEE. (COR)

IX XA, IX XA, IX, XAI!
XA, XA-XA-XA, XA-XA-XAI!
AI, AII, AIII XAI! (CANTAT)
AI, AII, AIII, XAI!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

XIXA, XIXA, XIXA DE XAI!
XAXI, XAXI, XAXI EL XAI!
AIXÍ, AIXÍ, EL XAI A L’ALL!
A l’ALL, AIXÍ, AIXÍ EL XAI!
AI!, L’ALL LI IX AL XAI DE L’ULL!
AI, L’ALL A L’ULL DEL XAI LI IX!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

CUIXA, CUIXA, CUIXA DE XAI!
XULLA, XULLA, XULLA DE XAI!
CUIXA, XULLA, CUIXA DE XAI!
XULLA, CUIXA, XULLA DE XAI!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

XE, QUIN XAI XICS!
XICS, QUIN XAI, XE!
QUIN XE, XAI XICS!
XAI XE XICS QUIN!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

AI XAI, AI,
XAI, AI, XAI
XE, XAI, AU!
XAU XAI, XE.

BE, BE, BEEEEE. (COR, PERDENT-SE)

                                                                       
 Carles Cano





dissabte, 27 de juny de 2015

La culpa és de la sogra

Sergi Durbà llegint el seu text a Sagunt durant el Xai literari

Eren les vuit de la vesprada quan va començar a sentir-se malament. No era el típic mal de cap, sinó alguna cosa més. Un malestar generalitzat, progressiu i molt pesat. Li pesaven els ulls, els peus, li pesava tot. Va arribar a casa i va agafar una taronja. No tenia fam ni ganes de menjar i, a hores d’ara, de fet, encara es pregunta per què va cometre tal imprudència. Per què una taronja, precisament? Cal ser idiota. Mentre dormia o, intentava dormir, sentia les campanades: la una, les dos, les tres, les quatre,... Era una mena de compte enrere. Fins que tocades les cinc, el seu cos va dir prou. La salivera li anunciava la catàstrofe. I tot seguit va buidar, va buidar com feia temps que no ho feia, com qui escup la fel després d’una nit de drogues i alcohol. En fi...


Ara, alguns us preguntareu per què aquestes línies enmig d’un dinar que gira al voltant del xai. L’explicació, amics meus, és molt senzilla. A banda d’una taronja per a sopar, el nostre protagonista havia dinat a cals sogres. Primer error. No s’havia atrevit a dir NO a tanta garreta de xai. Segon error. S’havia empassat la tallada de meló de tot l’any que el sogre li havia empapussat sense reparar en el color morat que anava prenent el seu rostre. Tercer error. Per a rematar, s’havia pres un cafè. Quart error. Així que per a què citar la taronja del sopar. Aquell havia estat el cinquè i definitiu error. A l’endemà, el metge s’hi feia creus. No es trobava davant d’un individu d’estomac agraït, amb experiència en àpats copiosos i acostumat al descontrol en matèria alimentària. Aquell era un home prim, modest, acostumat a menjar encisam i hamburgueses de tofu. Així que el diagnòstic fou incontestable: “di-li a la teua sogra que si vol tindre néts, que faça el favor de mesurar millor els plats”. L’Omeprazol va fer la resta... No havia tornat menjar xai fins al dia d’avui. I crec que la prudència i l’espera han valgut la pena. Tot siga per la nostra literatura! 

dimarts, 16 de juny de 2015

Han mort el xai o Reunió de pastors, novel·la morta


Fede Cortés llegint el seu text al Xai literari celebrat a Sagunt


La invitació per a "el xai literari" els la va enviar el Mompó. Feia temps que no anaven a aquelles trobades, concretament des de la "cassola literària" i els va fer gràcia.
"Que coi és un xai?", es preguntaren els detectius falsetans, però. Era la mateixa pregunta que s'havien fet amb la cassola. O necessitaven formació gastronòmica urgent o no sabien treure prou rendiment a la viquipèdia, pensà el Jota Efa.
Sigui com sigui, estaven ben satisfets: enguany no es pretenia pas contractar els seus serveis d’investigació sinó que se'ls demanava la seva participació literària.
"Haurem de demanar que és això del xai, abans d'anar-hi", s'apuntaren mentalment. Però no hi van pensar més i el dia dels fets van arribar amb les mans a la butxaca, sense haver escrit res. L'únic que portaven era la gana.
"Han matat el xai!", exclamà el Mompó, esverat, només veure'ls. "Lo Xavi?", contestaren ells sense acabar-ho d'entendre. "Xavi què? Xavi Aliaga?", preguntaren, davant la còlera creixent del Mompó, que no sabia si aquell parell eren babaus o sords.
"El Xai, el xai!" cridaren tots els escriptors, histèrics. "Que se l'han endut!".
Mai en tota la història d'aquelles trobades havia passat que els robessin el dinar. Perquè això dels escrits estava bé per fer una sobretaula distreta, però l'important era precisament la taula, el menjar. Com coi s'ho farien ara?
Els Johnson es feren càrrec ràpidament de la situació. Decidiren entrar a preguntar a la cuina. El xef els contestà que el xai ja havia sortit de la cuina feia estona. De fet havien vingut els mateixos escriptors a buscar-lo, com si no es poguessin esperar més. Recordava perfectament què li havien dit: "Cómo está lo de la comida literaria?"
"En castellà ho han dit? Segur que son la Asociación de Escritores Castellanos Católicos!", assegurà la Núria Cadenes. Es veu que per tocar els dallonses havien organitzat el mateix dia i a la mateixa hora una trobada amb el nom de "cordero literario". No se'ls veia la llauna ni res!
Els Johnson van arrencar el 4L i van sortir del restaurant sense cap rumb concret seguits d'una llarga filera de cotxes plens de gent que semblaven haver perdut l'elegància innata que se'ls suposava en l'ús del lèxic. Que només renegaven, vaja!
Confiant del flat del Jota, que en realitat no sabia ben bé quin rastre havia d'ensumar, feren cap als afores de Sagunt, a un terreny amb una casa a mig construir on la colla de suposats "escritores castellanos católicos" intentaven sacrificar un animal que ja estava mort i cuinat.
"Què collons foten?", preguntà algú, pensant que estava davant d'una colla de guillats —a més de castellans i catòlics. "A salvar el xai!", cridà algú altre, com si fos un ser viu que s'havia de rescatar. El sentit comú a aquella hora ja havia desaparegut sota els soroll dels budells de tota la colla d'escriptors famolencs. Els Johnson es van encongir d'espatlles i van seguir els altres que, armats amb llapissos, estilogràfiques i bolígrafs de punta fina, s'abraonaren contra els "escritores" reunits entorn de l'ara de sacrifici plantada al mig de l'esplanada. Abans que ningú no es fes mal, els Johnson aconseguiren arribar al xai, carregar-se'l a l'espatlla i ficar-lo dins el 4L. "Cap al restaurant!", cridaren i la frase aconseguí deslliurar els escriptors valencians del seu encegament i sumir els "escritores castellanos" en un estat de perplexitat que el deixà paralitzats.
Per fi, de nou al restaurant, els escriptors de la trobada s'entaforaren al menjador privat on els havien assignat, l'animal cuit estirat sobre la taula, més com un company malalt a qui honoraven que no pas una bèstia a qui s'havien de menjar. "Coi, si això és corder!", va exclamar el Jota Efa.  Acabaven de reconèixer quin era l'animal concret que s'anaven a menjar. "Ves que és fàcil dir-li corder i li foten a dir xai", remugà el Jota.
"També en diuen bé, borrec, anyell,...", explicà el Manel Alonso en el paper de mestre. "És el lletó de l'ovella fecundada pel mardà; perquè el moltó seria el mascle castrat."
            "Era!", va saltar algú després de fer un rot discret. Efectivament, el xai, que resulta que no és altra cosa que corder, ja no era ni xai ni corder ni res. I ara venia la lectura de les composicions literaris.
"I justament aquest és el nostre escrit", digueren els Johnson.
Fi.

 

Johnson & Johnson, detectius

Post Scriptum:
Tot i que el corder ja estava mort, els "escritores castellanos católicos" el volien utilitzar com l'anyell de Déu. En realitat no van arribar a consumar el sacrifici per demanar inspiració a les musses. Per tant: caurà la maledicció de la novel·la morta. El proper any no es publicarà cap novel·la en castellà a València.
Aprofiteu-ho.


dissabte, 13 de juny de 2015

Abraham i la fam




Jordi Pijoan-López llegint el seu text a Sagunt el 16 de maig

Per molt que el faraó, des de les seves terres riu amunt, meseta enllà, clamava que en un seu somni havia vist “brotes verdes” i que les vaques magres s’hi alimentaven i esdevenien grasses, el cert era que els seus súbdits continuaven morint de fam i sabien que la maledicció no tenia fi a les envistes.
            D’aquesta tribulació, com no podia ser d’altra manera, no va salvar-se el poble del patriarca Abraham, els hebreus, que rebien aquest nom perquè vivien al septentrió i al migdia de les boques de l’Ebre, tot distingint-se en la seva unitat per compartir la mateixa llengua, des de Salses a Guardamar.
            Els hebreus acudiren al seu patriarca Abraham, tot reclamant-li una solució a la seva misèria. El patriarca va escoltar al seu poble i, al seu torn, va encomanar-se a Jahvè. «Oh, Senyor! Per la teva pietat, et prego que la teva mà prodigiosa ens prodigui de l’aliment que tant necessitem» van ser les paraules d’Abraham, a les quals Jahvè va respondre: «Podria enviar-te el manà, però això toca que ho face al llibre d’Èxode amb Moisès i ara encara anem pel Gènesi... Tanmateix, no et deixaré desemparat i una fàcil solució et suggeriré, més que sigue de moment per acontentar el teu estómac. Dos fills tens, Isaac i Ismael, per la meva gràcia que te’ls vaig concedir quan em demanaves un primogènit, però ara com ara, havent-ne dos, està clar que de primogènit amb un vas ben sobrat, tot el contrari que de teca per servir a la taula. Qui tingue orelles que escolte, qui tingue enteniment que entengue». A Abraham se li va gelar la sang en sentir aquelles paraules, però si el Senyor ho deia, ell no es podia oposar com a simple mortal i servidor que era. A banda de tot, i ben pensat, jóvens com eren sos fills, tendret havia d’estar qualsevol dels dos.
            Fou així que per no ferir la mare del fill que va triar, Abraham va partir de matinada cap a la muntanya per executar la voluntat de Jahvè.
            Al poc d’haver encetat camí, el fill va preguntar al pare que on anaven; Abraham, amagant el seu estupor, li va respondre: «A caçar gambosins, fillet... a caçar gambosins...». El fill, emocionat per l’aventura i amb la innocència implícita de la seva curta edat, va quedar somniant truites la resta del camí, sense ser conscient que anava de cap al sacrifici.
            Ja cap al migdia, Abraham va trobar un indret que era idoni per consumar el sacrifici i va donar ordre a son fill per aturar la marxa. Son fill, veient que encara era de dia i els gambosins sempre es cacen de nit, va endevinar que els plans de son pare havien de ser uns altres. «Dis-me la veritat, pare: què hem vingut a fer aquí?», va preguntar amb les cames tremolant-li, ja esperant-se el pitjor. Abraham, commogut i veient que ja no hi havia més lloc per a la mentida, va explicar-li quin era el seu vertader propòsit allí. Veient el canguelis del xiquet, no va oblidar d’aclarir que aquell sacrifici era la voluntat de Déu, que s’havia de consolar amb això i amb el fet que amb la carn del seu cos menjaria tota la seva família durant molts dies. I ja amb el ganivet de carnisser a la mà, ben esmolat, Abraham va preguntar a son fill: «Què, te sembla bé?». I «Bèèèèèèhh!» és el que Abraham va sentir, tot i que no ho digués son fill. El so d’aparent assentiment procedia d’una mata unes passes més enllà; quan Abraham va atansar-s’hi, va comprovar que no era la mata qui li va respondre, sinó que era un immens corder que amb el seu belar demanava ajut per desembullar-se del ramatge on estava atrapat. I més belava la pobra bèstia, que més se’ls feia la boca aigua a Abraham i a son fill...
            Ja per les postres, Abraham va agrair a Déu que posés davant els seus famolencs ulls aquell corderàs per suplantar son fill. I son fill més que ho va agrair per raons que podem prescindir d’explicitar.
            I les escriptures no es posen d’acord si la família d’Abraham va fer la festa del corder tot preparant-lo a la brasa, al forn, o si en van fer caldereta; com tampoc hi ha acord entre els rabins de si en comptes de l’alzinar de Mambré era el de Morvedre i si aquesta mena de ritus sacrificial li’n diuen Holocaust perquè el van dur a terme vora la vila d’Olocau, al llindar de la serra de la Calderona. El que sí que sembla clar és que des d’aleshores els hebreus mengen corder, anyell, be, xai o com li vulguen dir, siguen hebreus de l’Ebre al nord o hebreus de l’Ebre al sud.

            

dilluns, 8 de juny de 2015

Xai literari a Sagunt

Lluís Alpera llegint el seu text del Xai literari 2015 a Sagunt


Tot i que el nostre Diccionari valencià, publicat en coedició per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana amb la Generalitat Valenciana (ed. Bromera, València, 1995), replega com a sinònims les formes “xai” i “corder”, al costat d’altres com “cabrit”, “be”,  “xot” o “xotet”, la veritat és que, a nivell de parla col.loquial i espontània, sempre els valencians, almenys els “urbanites” de la ciutat de València, hem tingut problemes grossos a l’hora d’anomenar correctament aquest concepte tan saborós. Sobretot, per la forta càrrega que arrosseguem amb els “castellanismes”, principalment els qui no passàrem per l’escola en català ni llegíem en la nostra llengua.

A primers dels 40 i dins del més negre franquisme, una gran part  de supervivents de la desfeta civil l’anomenàvem “cordero” en lloc de “corder” i, per extensió “borrego” --i no pas, “borrec”, que, en realitat  és l’animal de llana d’un a dos anys.

Us conte tot açò perquè tant “cordero” com “borrego” eren dos castellanismes que personalment més em costava de rectificar quan vaig decidir seriosament aprendre bé el català literari. Així i tot, si en algun moment donat em relaxava una mica a controlar els castellanismes dins una conversa informal, s’apoderaven de mi els fantasmes de les llengües en contacte. D’altra banda, dels xais que me’n recorde més són els del cinema bunyuelià, els de l’Àngel exterminador on la fauna en qüestió simbolitza la “crema” de la alta societat mexicana que el director aragonés descriu cinematogràficament de manera magistral l’any 1966.

Us contaré per acabar,  el tràngol que vaig passar quan en acompanyar el mestre Sanchis Guarner en un viatge a Ciutat de Mallorca, potser l’any 1960, vàrem anar a dinar una colla d’intel.lectuals mallorquins amb el mestre i jo a un lloc típic on disposaven --com no—d’una magnífica carn  de xai o corder, com vulgueu. Quan em va tocar el torn de demanar em va eixir dels fons de l’ànima, i tan relaxat com em trobava allò de: Sí, sí, per a mi també xulles de “borrego”! No podeu imaginar, o almenys així m’ho figure ara, la cara ben divertida que van posar entre altres tant el gran poeta Pep Llompart de la Penya com l’il.lustre filòleg romanista, Francesc de Borja Moll,  que s’asseia al meu costat, en escoltar el mot “borrego”.

Lluís   Alpera


dijous, 4 de juny de 2015

El xai Bernabé

Antoni Rovira llegint el seu text al Xai literari de 2015 a Sagunt


Tot va ser producte de les maquinacions d’un pare que no reeixia a transmetre la seua passió per la ramaderia als seus fills, els quals estaven una mica farts de les pelis de vaquers i de les sèries com ara Bonanza, Dallas o Dinastía, on la família i l’empresa es confonien en una única entitat, els pares esdevenien caps i els fills, treballadors, i tots plegats semblaven d’allò més feliços. Mon pare era un d’aquests ramaders amb vocació de gran terratinent i ma mare una florista amb molta traça per a obrir negocis. Tots els germans sentíem una evident predilecció per la mare i, per extensió, també per la floristeria, malgrat les contínues temptatives del pare per fer-nos caure en el parany del ramat. Som quatre germans. Amb els dos majors no tingué gaires opcions, perquè el volum de treball de la floristeria era molt gran i no podia disposar d’ells. Jo sóc el tercer i, amb mi, ho va intentar de totes les maneres. Durant molts anys visquérem en un mas als afores de Godella, vaig créixer envoltat d’animals d’espècies ben diverses. D’entre tots plegats, guarde un tendre record de Bernarbé, un xai que em va regalar mon pare ben xicotet. Bernabé era molt juganer, em seguia a tot arreu i suportava les meues dolenteries sense cap problema. Quan va fer el canvi, arribaren les complicacions. Jo continuava jugant amb ell, tot i que el seu cos i la seua força havien canviat considerablement. Un bon dia, li deguí fer mal sense voler i allò va suposar la fi del bon rotllo entre nosaltres. D’aleshores ençà, em va considerar el seu enemic i cada vegada que em veia creuar el pati, corria engegat amb la intenció d’envestir-me. Afortunadament per a mi, sempre hi havia alguna porta que em lliurava de la topada. No obstant això, un dia m’enxampà desprevingut i va aconseguir de fer-me redolar per terra d’un fort colp en el maluc. Aquell va ser l’últim dia que vaig veure Benarbé. Ma mare, em veure’m coix, va intervenir en l’assumpte i l’endemà Bernabé va pujar a la furgoneta que el duria de camí a l’escorxador.

Bernabé em va donar una gran lliçó. Bernabé va identificar el seu enemic -un servidor- i no va amollar en cap moment. Va perdre la guerra, però no féu ni un pas enrere, fins a la mort. Una determinació digna d’un heroi. Com a valencià, i més enllà de la carn que teniu emplatada davant vostre, des d’ací reivindique l’esperit de Bernabé per a tots nosaltres. Nosaltres, com Bernabé, també tenim ben identificats els nostres enemics; sovint els veiem en els noticiaris, declarant als jutjats com a imputats i fins i tot ingressant a presó. Tots sabem qui són i com són de pudents els seus intercanvis de favors i els seus pactes de silenci. Com Bernabé, no hem d’oblidar tot el mal que ha fet aquesta gentola, aquesta màfia que ha convertit el nostre estimat País Valencià en un país d’edificis abandonats a mig acabar, de grans abocadors en paratges naturals i de camps de terra erma, embargada, cremada o enquitranada sense trellat ni compassió.

Per favor, el proper 24 de maig recordeu-vos dels nostres enemics, de la determinació de Bernabé i voteu en conseqüència. El país mai ens havia necessitat tant, com ara.

Bon profit!

Antoni Rovira