dissabte, 11 de juliol de 2015

Imatge fidedigna


 Carmen Arnau recitant el seu poema al Xai literari a Sagunt

Tenia tantes ganes de compartir
els camins que travessa el destí,
gaudir amb el menjar,
que cada nit pujava al terrat
per veure nàixer l’alba.

No sé què opinaran demà
o potser despús-demà
d’aquest dinar de poetes,
dels seus mots indesxifrables,
barrejats pel vi,
que rodolen
més enllà de la veu.

No sé què opinaran demà
o potser d’ací a vint anys,
d’aquest plaer als llavis,
de l’estranya conjunció
de tastar el xai amb els dits
i preservar la immortalitat
amb els versos.

Mirar els comensals,
és escoltar el soroll
de les petites formes inquietes
de les dents rascant l’ós,
doblegats de gust,
com si assaboriren, un irreprimible
formigueig de goig.


Entre instants habitats,
el dinar és alguna cosa més
que el motiu de l’encontre,
i l’escalfor puja
pels carrers empedrats de Sagunt,
com si es despullarà, 
l’ombra oculta dels poetes.

I, lentament, es preservarem
les ànsies dins l’espill
d’una llàgrima, que recrea
la bellesa de la imatge
sobre un text de ficció.


Maria Carme Arnau i Orts

dissabte, 4 de juliol de 2015

L’ecosistema del borrego


Tomas Moreno llegint el seu text del Xai literari de 2015 a Sagunt

La veritat és que en aquest País menjar borrego es pot convertir en una mena d’antropofàgia, si mirem el panorama en trobarem dels per tot arreu. No són massa comestibles però borregos, el que es diu borregos sí en són. En podrem trobar en quasi tots els racons i sense dubte cuinats de les maneres més diverses.

Per la zona de València en tenim un tipus de borrego que es conserva en salmorra i que dura quasi indefinidament encara que per a la seua conservació s’utilitza alcohol de “carajillo i de cuba-libre”. Aquest borrego en salmorra aguanta molt bé el “caloret” del Cabanyal i la Malva-rosa.

Per la zona d’Alacant, Castelló i  la part de la Costera acostumen a cuinar el borrego escabetxat, aquest dura molt i aguanta ve la velocitat del Ferrari i els hiverns freds de l’aeroport de Castelló. Es desenvolupen molt bé per les empreses públiques, les administracions de loteria i els jutjats de Nules. Però s’ha demostrat que a la llarga l’escabetxat  acaba per arruïnar-se i que l’aire de les diputacions i les imputacions no els va massa bé.

A la resta del País en trobarem borregos a cabassos en ajuntaments, conselleries i fundacions. Es crien i multipliquen sense cap animal que els faça competència en els seu nínxol ecològic i creixen ben gruixuts. Aquest hàbitat animal és tan variat que en trobarem de xai fins a borrego fumat.  Practiquen el nepotisme, la faràndula i l’escalada. La part mes saborosa és el morro, que en tenen i de ben gros.

En podem considerar que aquesta plaga de borregos ha desbaratat l’equilibri de la fauna del País i que cal prendre mesures urgents per a posar coto a aquesta proliferació “borreguil” per les nostres administracions públiques.

El problema que tenim és que a la població en general es cria un borrego que s’escampa per cada carrer de les nostres comarques, aquest és el borrego xupló, que es caracteritza per ser tonto del cul, amb tendències suïcides i un poc masoquistes, escàs d’intel·ligència i  mala visió perifèrica i es passa les hores mortes mirant la tele.

En definitiva tant de borrego s’ha carregat l’ecosistema i ara per ara no se sap la solució, ja s’han adonat fins i tot en el baròmetre del CIS.