Ora pro ovis

A vegades, em sent molt ofés!

Car intentant fer versos sublims

Creuen les poetes que els meus rims

Van com bords, i no bards, al seu ses!

Com si per a mi tot fóra sexe,

Pertot veuen xones i pililes,

Quan parle de bolets i d’anguiles, 

En tots els referents veuen nexe!

També em passà això amb el figatell!

Però en aquesta gaia ciència

Sabeu que ens cal molta paciència,

Perquè qui clava el dit va a la d’ell!

Cert és que ella també va a la d’ella...

Y si habláramos en castellano,

No riméis lo animal con lo humano,

Que a tots s’encomana la lladella!

Per cert, tocarà un any fer paella!

Enguany la caldereta de xai

Ha anat bé; ha estat cool, ha estat guay!

Què us diré? Preferisc la graella!

I una bona brasa i un morter!

I fent la mà a bon ritme amb el boix,

Fer rimar l’all i l’oli com Foix,

Però les xulles són de corder!

Les heu vistes de xai o de be?

Sabeu que les xulles de corder

Demanen un bon meló d’Alger!,

Però enguany l’acabem amb cafè!

És obra potser de Llucifer!

De síndria, fesol i mongeta...

Fixeu-vos que una xulla ben feta,

També agrada al jueu i al berber!

De Déu, ens fotem també l’Anyell!

Redéu! M’he clavat en un merder!

Que jo crec en el Xai vertader!

Parla el meu estómac! No el cervell!

I quan fem la crema catalana,

La de la lletuga o l’encisam,

Recordarem el xai d’Abraham

Pres, en aquesta ciutat romana!

Fou un c’Anníbal qui es foté Arse!

Nosaltres ens hem fotut el xai!

No fem mal amb un gaudi tan gai!

El problema, però, serà alçar-se!

Evidentment, preferim el xai

calent! Que anar chingant per Xangai!

Que és l’amor sacrifici de l’ego!...

Ciao, ciao, xai! Ciao, borrego!

Lluís Roda

15 de maig de 2015

PENJANT

     No sempre la meua relació amb el xai ha sigut agradable i despreocupada, hui és motiu d’alegria, excusa per a la conversa i testimoni de la nostra amistat. En altre temps em feia por, era un patiment, aleshores jo era aprenent de carnisser, descarnar i tallar el xai era un treball delicat, era una carn cara, cara per a l’amo i cara per al client, que buscava sempre tallades boniques. Calia oferir una bona presentació. Ja sabeu que sovint es menja més pels ulls que per la boca.

     Jo admirava els meus companys més majors, amb molts anys d’ofici, quan descarregaven la gavineta eren precisos, contundents, normalment d’un sol colp feien la tallada, no s’enganyaven, i per si fora poc, al temps despatxaven i donaven conversa a les clientes amb tota la naturalitat. I si la xulla, la cuixa o l’espatlla no es partia a la primera, repetien el colp sense desviar-se’n gens de l’anterior. La punteria i la força del canell costa molts anys de fer-se, és l’experiència la que allunya el dubte donant seguretat.

    A mi se’m feia de nit quan l’encarregat em mirava tallar per si llançava a perdre la peça. No m’agradava que em renyiren, em sentia inútil, desmanyotat. El porc, la vedella o el gallina eren més fàcils de treballar, abans de tocar el xai practicàvem amb ossos, caps de porc, costelles o vedella congelada. Però jo volia aprendre, posí voluntat i amb el temps vaig adquirir bona solta.

     Per sort i com és natural també hi havia trucs per ensenyar-nos, sempre recordaré el primer corder que vaig partir en dos canals. L’animal ja venia mort i net, me’l van traure penjat per la garreta d’una sola cama amb un ganxo de carnisser a l’altura dels braços. L’oficial li va introduir entre el buit de les vertebres una vara fina de metall que el travessava de dalt a baix. D’un primer colp va separar la cua i la part de la columna on s’adheria la cuixa, després em va passar la gavineta i em va dir: -Pega contra el ferro. Vaig tremolar un moment indecís, però el desig de superar la prova fou major, i convençut de la meua destresa vaig fer el que tantes vegades havia vist fer abans. Colpegí, la gavineta partí l’os i troba la vara. Una part del xai comença a inclinar-se pel seu pes sobre el meu braç esquerre que el sostenia. Animat per l’èxit continuí baixant amb talls ferms, partint l’animal fins a tindre la mitja canal quasi penjant en l’altre braç. Quedava el colp més difícil, partir longitudinalment el coll. La gavinetada era incomoda, el corder ballava pel seu pes. Dubtí i endevinant-ho l’oficial m’anima: -Va! Al so de la seua veu i amb seguretat acabí per separar-lo.

    L’alegria d’aquella victòria dura fins a hui. He signat la pau amb els xais, ja no treballe de carnisser, tampoc hi ha aprenents i hui en dia solen tallar amb serra. Com després de set anys d’ofici encara tinc tots els dits, perdoneu el que m’haja menjat les xulles amb les mans. I ja sabeu: - Mengeu a gust, el carnisser s’alegrarà.

BERNA BLANCH, llegint el seu text a Sagunt. 16 de maig de 2015.

De primer, sonat de xai

Dòcil edat de la innocència
glòria i enyor de Babilònia
Pretèrit bacanal daurat
que del sacrifici fas Festa

Fera deslletada i feliç
Cobejança impia d’un imperi
cec de supèrbia i poder
brama en vida com un lleó

i ignora la mort com un xai
que capcot rep en hecatombe
el seu crit dissolt en silenci

resta la conhort dels cretins
servida en safata de plata
l’àpat cruent al punt del Déu

Pep Alfonso recitant un sonat de xai,

maig de 2015 a Sagunt

Jo he comptat ovins

Jo he comptat ovins, molts, però no per a dormir, sinó per a no dormir, per a construir relats que després recontaria per mitja Europa en reunions d’experts: ruralistes, en diuen. Berna, Utrecht, Càller, Bristol, fins allà he anat amb les meues històries d’ovelles. He resseguit les passes dels animals, amb els seus pastors, des de les terres del Baix Aragó fins a les conques del Palància, el Túria o el Cabriol. He estudiat els negocis ramaders dels ciutadans de València durant l’edat mitjana. He sabut que els senyors feudals, en exigència dels tributs reclamats per pasturar en els seus dominis, els capturaren entre 1342 i 1345 dos-cents huitanta-dos moltons, dues-centes onze ovelles, trenta-cinc borregos i vint-i-cinc corders –xais o anyells, digueu-li com vulgueu. He arribat a calcular que a començaments del segle XV se sacrificaven fins a seixanta cinc-mil caps d’ovins a l’any en les carnisseries del cap i casal, a tocar de l’actual plaça Redona, i que, en vendre les carns, “tot carnisser de qualque lig o condició” havia de pagar als governants municipals dos diners per lliura servida. He estimat els ovins, he somiat amb ells, els he investigat i m’han valgut desenes de pàgines en brillants revistes acadèmiques del món anglosaxó. Tanmateix, no he vist un corder en ma puta vida. Només els he menjat. Historiador de pacotilla.

Vicent Baydal llegint el seu text del Xai literari a Sagunt,

maig de 2015