diumenge, 19 de juny de 2016

Llagostins de closca verda


L'illa semblava deserta i Vilxes ja no sabia ben bé què fer per cercar-hi aliments. Feia un parell de dies que havien arribat a aquella illa del golf de Mèxic, quasi per casualitat, fent una passejada turística en catamarà amb final imprevist a causa d'una tempesta d'estiu que, amb prou feines, els havia respectat la vida. D'aleshores ençà, només havien menjat algunes herbes i fulles d'arbres de textura tendra. La gana els començava a foradar l'estómac i calia cercar-hi una solució urgent. L'illa no semblava gaire extensa, però els pocs nuclis poblacionals que s'hi havien trobat semblaven abandonats. Intrigats per aquell misteri, decidiren pujar al cim d'un tossal per tractar de trobar alguna pista més consistent. La perspectiva els féu albirar una cabana de grans dimensions, redona i amb uns quants carros al voltant, a només un parell de quilòmetres.

Vilxes, la seua dona Francesca, i la filla Alèxia, estaven emocionats; ja sabien on podrien menjar alguna cosa més nutritiva. Sense pensar-s'ho gaire, hi baixaren a tota pressa i en un no res hi arribaren. La cabana estava envoltada per una renglera de pals perquè els visitants hi pogueren cordar els ramals dels cavalls. No semblava una casa, sinó més aviat, un lloc de convencions amb una mena de cuina exterior. Quan hi passaren per davant, veieren damunt les graelles una catifa confeccionada amb unes fulles allargades i estretes, i coberta per una tapadora hermètica, que hi contenia almenys dues dotzenes d'uns llagostins  preciosos, de closca verda, però amb un aspecte irresistible. Tant, que la Francesca i l'Alèxia no s'hi pogueren estar i n'agafaren un parell, mentre Vilxes es disposava a furonejar pels voltants de la cabana.

L'estructura de la cabana estava feta de matolls d'espart i bruc. Era completament redona i massa gran per ser una casa convencional. A mesura que s'hi apropava, va sentir una mena de soroll de fons d'interferències, com el que fan uns altaveus quan se'ls apropa un mòbil. La sensació que s'apropava a un lloc on s'havia produït una desgràcia era cada vegada més forta. Vilxes, encuriosit i preocupat, decidí de cercar l'entrada principal per fer-hi una ullada més en profunditat. La porta estava oberta de bat a bat, una pesada cortina roja, separava la recepció de la resta del recinte. Vilxes agafà un pal pel que hi poguera passar i, ben alerta, la va descórrer. El que hi va veure li glaçà la sang. Una impotència d'allò més terrible se li apoderà del cos i de l'ànima i no sabia si fugir com un esperitat o si obrir-se pas entre aquell munt de cadàvers. Efectivament, hi havia hagut un sinistre i també una mena de reunió de tota una comunitat. Semblaven escriptors, perquè a prop de cadascun hi havia un full amb alguna mena de text escrit. N'eren prop de setanta i tots havien mort mentre dinaven. Intrigat i pensarós, s'apropà al cos del que semblava el presentador de l'acte. Assegut, amb una mà prement-se el ventre i l'altra amb el micròfon, encara ben ferm, sostenia un llistat amb tots els noms dels assistents. Vilxes s'hi apropà, i mentre tractava de llegir aquell enigmàtic document, es va adonar que el paper tenia tres taques verdoses. Un terrible presagi li féu perdre l'oremus. Amb el cor a la gola, es va apropar a la taula principal. Aquestes taques hi eren pertot arreu. La seua curiositat esdevingué por cerval, quan va constatar que aquelles taques provenien d'unes corfes que molts cadàvers tenien entre els dits, de les restes dels llagostins, els mateixos que estaven menjant-se la filla i la dona en aquell precís instant. Vilxes n'isqué com un embogit per tal d'aturar-les, però ja era massa tard. La Francesca i l'Alèxia estaven com mig adormides, ja gairebé en estat de coma, l'una sobre l'altra, com dormen mare i filla.

Conscient que ja ho havia perdut tot i que no hi podia fer res, s'apropà a la catifa dels llagostins i n'agafà tres. Mentre els pelava es va adonar que aquelles fulles estretes i allargassades eren fulles de baladre i que si els llagostins s'havien esdevingut verds, no havia estat pel seu color natural, sinó pel verí que havien absorbit de les fulles. Conscient de les veritats d'aquell misteri i de les ironies del destí, s'assegué ben a prop de la Francesca i l'Alèxia, els féu una darrera abraçada, va cloure els ulls i, finalment, tots plegats trobaren el camí de tornada a casa.

Antoni Rovira llegint el seu text al forn de pa tradicional Ca Massita




dimecres, 15 de juny de 2016

VINARÒS



D’una lectura de Bonnefoy
havies de recordar la plaça,
la tanca vermella alfarrassant
un mant de petits caps
sota una llum obsessiva d’estiu.
L’aire de la mar, les nits d’agost,
les de l’hivern.
El fred aturat als finestrals aquelles
vespres de Carnestoltes (o Carnaval),
l’obsessiu pudor de la caricatura.
Hi ha mercat de peix els dissabtes.
Els límits del món i de l’alçada
són les safates plenes de peix
de la senyora Rosita,
la ics gegant que assenyales
en la fi del món incipient.
Tot sonava a apocalipsi:
una gentada aturant-se
davant d’aquella conquesta infantil,
l’olor esclatat de les conserves,
el braç estirat, el laberint,
l’encriptació del símbol,
el miracle de l’escriptura.
Ahir, la il·lusió,
Demà, les ombres”,
deia el poeta mentre tu eres,
ets parèntesi d’aquell instant,
d’aquella nena que estén les petites ungles
pel glaç després de les escates dels peixos.
Arriba el torn dels llagostins.
Passejaves el coll pel contrast volcànic.
Contemplar és posseir i tu estenies un reialme
entre els colors de bandera.
El món era distint en aquell indret:
feréstec, policromat, fet a mida,
un guix en la tabula rasa del temps.
Al costat, una dona omple un carro espellat.
La mare només compra clòtxines
i la seva mà t’estira: l’esmorzar,
el creixement. Acluques els ulls:
els llagostins encara ballaven.

Àngels Moreno recita el seu poema a Ca Massita

dimecres, 8 de juny de 2016

El petit maulet


És una bestioleta menuda, insignificant. I ara encara més, que ha perdut les ganes de tot, de sal i plàncton i la llum travessant la distància en raigs maragda, verd preciós, blau elèctric, negre de vellut sobre les castanyoles quan són grans i han sobreviscut als embats del temps que passa immisericordiós fins que prou.

Hi ha les antenes immòbils, enganxifoses de suc, els ulls fets esferes insensibles com ínfimes bales de canó, la closca rosada, translúcida, i de seguida aquests ditots que regalimen greixums i colesterol, blans, enfarfegats d'anells, i que prendran el cos ert per deixar-lo tot xop de flatulències i de saliva. Quanta estona el mantindrà encara dins de la seva boqueta arrugada com un forat del cul, així tancant els ulls obscenament, no ho pot saber ni ho voldria haver de veure ningú.

En Louis Joseph es repassa la genealogia mentre xucla amb delectança el cadàver de llagostí, el més gros que tenia al plat i que ha reservat per al final.

El cap, xrrrup, les potetes d'insecte marí, torrades, cruixents, screc-screc.

Se sent levitar.

Engrapa el cosset indefens entre els dits untosos de pedanteria.

El duc de Vendôme mata sense remordiments.

Que cremi la ciutat sencera, que les flames ofeguin els crits dels homes desesperats, dels vells atrapats sota la runa, dels cavalls esventrats, les mares embogides, els nadons fets capoll de cendra negra, el llençolet com una mortalla, una capa de ceba que el vent escamparà pertot.

El duc de Vendôme despulla el llagostí amb les dentetes grogues, el repassa amb la llengua nerviosa i cega com un cuc de terra.

Tres gotes cauen sobre la màniga guarnida de farbalans.

Quatre.

Sang de llagostí, espessa, nacrada.

El borbó torna a xuclar.

Rota.

Ja no pot més però el venç la golafreria. Un recargolament dels budells, un avís que no atendrà. Mossega el llagostí, la carn s'esqueixa entre els molars corcats i dicta sentència, justícia: mort per indigestió.



Núria Cadenes llegint el seu text llagostiner al Mercat Municipal de Vinarós

dilluns, 6 de juny de 2016

Poema per al llagostí literari de Manel Alonso

Caminet de Vinaròs,
pensant rimar llagostí
amb un plat curull d’arròs,
per la fam afusellí
metàfores a l’engròs.

Vaig jugar amb les estrofes
de Penya, Pérez, Mompó,
Collado, Àngels i Robles,
Alfonso, Nos i Bessó.
No en tenia prou amb totes.

I quan em trobí allí
assegut davant del plat
el poema aconseguí
renàixer, però, afamat.
Cambrer, cambrer posem vi,

que a hores d’ara a Vinaròs
em menjaré un poema
amb un plat curull d’arròs,
que ningú passe pena
que el llagostí no té os.




Manel Alonso i Català llegint el seu poema dedicat al llagostí

dijous, 2 de juny de 2016

SI LA LLAGOSTA NO HI CAP, FIQUEU-M’HI UN LLAGOSTÍ

Saber de quin mal he de morir, galdós consol!

            Jo, que sempre he observat un comportament tosc i salvatge, només d’imaginar-me paralític i semat, exhibint impúdicament el meu cadàver en una cadira de rodes amb vàter incorporat, se’m fa vidres la sang.

No ho veureu pas. Jo mateix executaré el punt i final. Amb tot, si la decrepitud rabent em deixa sense alè i, bord, el destí m’aboca a una hospitalització aberrant –cambres d’horror, tubs, màquines, acarnissament terapèutic, estat vegetatiu-, oficiada per homes-monstres que, sabedors de la meua fe ferotge, persisteixen a anteposar el seu caïnisme moral i em condemnen a suportar un tractament que rebutge de totes totes, vull fer valer els meus últims drets vitals per la força del negre sobre blanc, única arma universal. Germans en Gutenberg, germans en Sade: no em deixeu morir consumit com una pansa. Els pura sang, només ens és atorgat perir d’un tret al cap! Vull dir, amb el recipient del gota a gota a caramull de Dom Perignon i una cua de llagosta al cul. Si la llagosta no hi cap a causa de les morenes, un llagostí farà també el fet. Coronat de llorer, entre vítols i aplaudiments.


Manel Joan i Arinyó llegint el seu text al Mercat Municipal de Vinaròs