Diuen que són tan bons!
I ho diuen amb el pecat als ulls.
Te n’expliquen els secrets,
d’esclofollar-los,
sense vergonya i
amb plena ostentació.
T’emmiralles
en el plaer que atorga
el monopoli
de xuclar-los,
de dalt a baix.
I ho subtitulen:
els meus,
els que jo he llepat,
són els millors.
Saliveges.
Passeges la llengua
pel llavi superior.
Sents els dits tacats
d’aquella fortor
que tot ho xopa.
I les veus,
afamades,
triant el més gros i
duent-se’l a la boca
després de treure-li,
amb una finor fingida,
el caputxó.
Núria Pujolàs llegint el seu poema a l'Espai Mariola Nos
