divendres, 21 d’octubre de 2016

Vendôme



Em desafies
amb mirada
freda


i prenc consciència
del meu
desig


Seràs meu
és evident
i ho saps


Conec
aquesta història
d'amor/t
saciant


M'ho prenc
amb calma
llavors


Cal arribar
fins a l'èxtasi
final


Un mos
al coll
sucós


Perds la mirada
la voluntat
cau



Et trac
la roba
insinuant


transparent embolcall
de carn
tersa



Serà a poc a poc
fins al moll
de l'os


Assaborint-te
nyam
nyam


I em xuclo els dits
Regust



















Mariola Nos, maig 2016
Participació "Llagostí literari 2016. Vinaròs"

diumenge, 9 d’octubre de 2016

PENEID DECÀPODE


El tremall o la nansa en saben
dels secrets de l’abisme
fugires de la llum
a la taula de les lletres
perdut pels racons
només la color maridada
dels quadres ombrívols
amaga l’excelsa sensació
de combregar l’absolut
al tall de la navalla

Peneid decàpode
elegant i savi llagostí
un feix de records
front els miralls asèptics
passeges la res pública
com un dandi extravagant
la bandera a la coa
les dents els llavis la batalla
tota l’elegància de l’Ebre
es fa sabor a la boca
mos mollar

De Sant Carles a Santa Pola
trena d’antenes la terra
de l’alè diví al fang
pescador
les nou muses dansen
al cel de la llengua
quina consagració de riu
en aquesta terra d’aigua
rialla de l’escuma

Com del Vi en l’arròs
semblança del melic
ciutat amable
tu també poeta del sabor
beus de la tèrbola lluna
les onades noctàmbules
beus l’iris apostòlic
i jo manobre de la llum
alce a l’ara el nom
oh llagostí vinarossenc
respectuosament et declare
en aquest epicentre
de somnis antics
símbol de la catalanitat.



Francesc Mompó març de 2016


dilluns, 3 d’octubre de 2016

AIXÒ DIUEN QUE ERA UN LLAGOSTÍ

                  

Tot i ésser molt estimats i cobejats,
tant pels patricis com pels pobres,
només van ser vianda habitual dels rics,
com sempre, a l’hora de sopar,
entre conversa i conversa, a la llum
d’un cresol o al clar d’una lluna d’estiu.

Mentre es parlava, com ara i sempre,
dels amics i de la dona, de la guerra
i la política, de les curses i dels atletes
llorejats que tot el món admirava
i desitjava com el rosat llagostí,
el suc del qual els regalimava pels llavis.

Fins i tot, a Hispània, hi hagué
un temps en què la vida era plàcida
i els plebeus, enganyats com sempre,
van creure que podien menjar
el marisc dels déus i corrien safates
a les bodes plenes de gambes.

De gambes i de llagostes, de llagostins
i, de vegades també, molt de tant
en tant, llamàntols fets amb arròs,
encara que, sovint, es conformaven
amb gambeta o un bodegó de peixos,
perquè fora del somni eren pobres.

Però el Cèsar d’aquell temps no volia
embrutar-se les mans amb el roig
del suc d’aquell marisc de Vinaròs,
tant exaltat i venerat pels poetes,
i preferia menjar sempre un insípid
arròs del senyoret amb forqueta d’argent.

Una sort! Perquè amb els caps decapitats
i les corfes d’aquells crustacis, les dones
sabien fer un bon caldo i amb les deixalles
d’aquell reietó, els pobres s’alimentaren,
amb fideus, fins que els va nàixer un poble
combatiu i rialler que va fer córrer el vi.




Josep Antoni Fuixà,
llegint el seu poema a l'espai Mariola Nos 

dissabte, 1 d’octubre de 2016

La notícia


Mira que duia setmanes pensant en la trobada. I no perquè tingués cap interès en retrobar-se tota una estol d’amics, coneguts i saludats que es dedicaven, com ell mateix, a escriure. O no només. Perquè a alguns dels qui ja havien confirmat la seua assistència era cert que tenia moltes ganes de veure’ls. No. En realitat, i per això va ser dels primers en confirmar que hi aniria, el que el va atreure des del primer instant era el menú. No de bades, una trobada a Vinaròs amb llagostins damunt la taula era cosa difícil de superar. Sempre podríeu trobar, per descomptat, algú de Benicarló que us diria que la cuina de la carxofa dóna molt més joc. Però Vicent, que sempre havia segut allò que se’n diu “de bona barra”, mai va trobar cap incompatibilitat entre totes dues menges. I, certament, de llagostins, en menjava menys. I els de Vinaròs de sempre han tingut una qualitat i una fama que ni la gamba de Palamós.
Per això va anar al metge. Perquè just una setmana abans de l’esdeveniment, va sentir-se un doloret al peu.
—És que tu ja saps que sempre es fa una passejada pel poble. I de vegades, pels voltants i tot.
Li va explicar a la dona, per tal de justificar aquella consulta ell, que sempre havia fet bandera de gaudir d’una salut de ferro. Ella no li va respondre. Això sí; quan tornà a casa, no va poder evitar fer-li la pregunta, veient la cara de pomes agres amb què venia de l’ambulatori el marit literat.
—Que et passa, Vicent? Què estàs malalt de gravetat?
Va demanar-li. I ell, amb la derrota a flor de veu, va respondre:
—És gota, Remei. Gota!
—Gota?
Ara la dona estava desconcertada. Per un instant, ni sabia de què li parlava. Així que va esperar que ell li ho aclarís. I Vicent no es va fer esperar.
—Si, dona, sí. Gota. Que tinc l’àcid úric alt, m’ha dit el caracollons del metjot aquell. I diu que he de cuidar-me en el menjar. I sobre tot, sobre tot, que de marisc res de res. que diu que en té molt. A prendre pel sac, la trobada d’escriptors.
—Home. Igual pots anar. Et demanes alguna cosa més lleugera. Pot ser un bullit.
I ell no es va poder estar, pensant en el bullit al seu davant mentre tothom endrapava llagostins a cor què vols. Així que va cridar, irat:
—Bullit? Bullit? El bullit pa’ la mare que l’ha parit!




Josep Usó llegint el seu relat a l'Espai Mariola Nos