Isabel Robles recitant el seu text
“Oh amics meus, no n’hi ha cap, d’amic”, ha escrit en més
d’una ocasió Josep Palàcios, tot recordant la frase atribuïda a Aristòtil. Subscric
aquesta dita tan actual, ara que la majoria dels humans es regeixen pels valors
del màrqueting i l’espectacle carrinclons que legitimen la mediocritat: una epidèmia
que es contagia descaradament i imperceptible. Fins i tot n’hi ha qui la cerca amb
deler. Perquè, al capdavall, el bell i enigmàtic aforisme lacanià, un tant
masculinista per al meu gust, “el desig de l’home és el desig de l’altre”, a
més d’interpretar-se com que un o una desitja un altre o una altra, amb tota la
diversitat que es vulga, també vol dir que un o una desitja allò que un altre o
una altra desitja, o té. Potser de tot
això ens salva la literatura, l’escriptura. O potser no?
Però, insistesc, n’hi ha, d’amics? “Amb Àngela i Joan tot
era més planer”, escriu Jaume. Àngela Moratal Gregori, de la Font d’En Carròs, i
Joan M. Monjo, de Gandia, tots dos veïns d’aquesta ciutat, tenien mirades
intel·ligents, gust pel saber, sentit de l’humor i una gran dignitat. Valoraven
altament els amics i s’indignaven davant les injustícies i els abusos. A ell,
enemic acèrrim de la mediocritat, de segur el salvava la seua escriptura
concebuda des del treball ben fet i sense pressa, com aquella cadència de la
mar que contemplava a la badia d’Altea. Ella sabia valorar com pocs l’èxit assolit
amb el propi esforç i parlava un francés preciós directament importat del seu
segon país. El riure alegre i escandalós de Monjo i el toc de màgia d’Àngela, tan
semblant al de Mª Mercè Marçal, són inoblidables.
Els agradava menjar bé, com a nosaltres. Ella era una
excel·lent cuinera –la seua fideuà i els seus arrossos eren inigualables-, i
ell preparava les amanides més artístiques.
Amb ells, per primera vegada, a Oliva, “Vam sopar figatells a la plaça del
poble/ coques de dacsa i unes gambes minúscules de riu”, com diu Jaume.
Presentar-nos els figatells en aquella ocasió va ser una forma d’amistat, la
gastronòmica, sempre substanciosa i recomanable. Des d’aleshores no els he tornat a tastar i és ara quan, sense
dubte, el seu sabor té un valor afegit: el del record i l’afecte. Per a Àngela
i Monjo, doncs, aquesta petita prosa in memoriam que, naturalment, no té la
pretensió de ser poema.
Isabel Robles
El figatell, Oliva
24 de maig, 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada