diumenge, 19 de juny de 2016

Llagostins de closca verda


L'illa semblava deserta i Vilxes ja no sabia ben bé què fer per cercar-hi aliments. Feia un parell de dies que havien arribat a aquella illa del golf de Mèxic, quasi per casualitat, fent una passejada turística en catamarà amb final imprevist a causa d'una tempesta d'estiu que, amb prou feines, els havia respectat la vida. D'aleshores ençà, només havien menjat algunes herbes i fulles d'arbres de textura tendra. La gana els començava a foradar l'estómac i calia cercar-hi una solució urgent. L'illa no semblava gaire extensa, però els pocs nuclis poblacionals que s'hi havien trobat semblaven abandonats. Intrigats per aquell misteri, decidiren pujar al cim d'un tossal per tractar de trobar alguna pista més consistent. La perspectiva els féu albirar una cabana de grans dimensions, redona i amb uns quants carros al voltant, a només un parell de quilòmetres.

Vilxes, la seua dona Francesca, i la filla Alèxia, estaven emocionats; ja sabien on podrien menjar alguna cosa més nutritiva. Sense pensar-s'ho gaire, hi baixaren a tota pressa i en un no res hi arribaren. La cabana estava envoltada per una renglera de pals perquè els visitants hi pogueren cordar els ramals dels cavalls. No semblava una casa, sinó més aviat, un lloc de convencions amb una mena de cuina exterior. Quan hi passaren per davant, veieren damunt les graelles una catifa confeccionada amb unes fulles allargades i estretes, i coberta per una tapadora hermètica, que hi contenia almenys dues dotzenes d'uns llagostins  preciosos, de closca verda, però amb un aspecte irresistible. Tant, que la Francesca i l'Alèxia no s'hi pogueren estar i n'agafaren un parell, mentre Vilxes es disposava a furonejar pels voltants de la cabana.

L'estructura de la cabana estava feta de matolls d'espart i bruc. Era completament redona i massa gran per ser una casa convencional. A mesura que s'hi apropava, va sentir una mena de soroll de fons d'interferències, com el que fan uns altaveus quan se'ls apropa un mòbil. La sensació que s'apropava a un lloc on s'havia produït una desgràcia era cada vegada més forta. Vilxes, encuriosit i preocupat, decidí de cercar l'entrada principal per fer-hi una ullada més en profunditat. La porta estava oberta de bat a bat, una pesada cortina roja, separava la recepció de la resta del recinte. Vilxes agafà un pal pel que hi poguera passar i, ben alerta, la va descórrer. El que hi va veure li glaçà la sang. Una impotència d'allò més terrible se li apoderà del cos i de l'ànima i no sabia si fugir com un esperitat o si obrir-se pas entre aquell munt de cadàvers. Efectivament, hi havia hagut un sinistre i també una mena de reunió de tota una comunitat. Semblaven escriptors, perquè a prop de cadascun hi havia un full amb alguna mena de text escrit. N'eren prop de setanta i tots havien mort mentre dinaven. Intrigat i pensarós, s'apropà al cos del que semblava el presentador de l'acte. Assegut, amb una mà prement-se el ventre i l'altra amb el micròfon, encara ben ferm, sostenia un llistat amb tots els noms dels assistents. Vilxes s'hi apropà, i mentre tractava de llegir aquell enigmàtic document, es va adonar que el paper tenia tres taques verdoses. Un terrible presagi li féu perdre l'oremus. Amb el cor a la gola, es va apropar a la taula principal. Aquestes taques hi eren pertot arreu. La seua curiositat esdevingué por cerval, quan va constatar que aquelles taques provenien d'unes corfes que molts cadàvers tenien entre els dits, de les restes dels llagostins, els mateixos que estaven menjant-se la filla i la dona en aquell precís instant. Vilxes n'isqué com un embogit per tal d'aturar-les, però ja era massa tard. La Francesca i l'Alèxia estaven com mig adormides, ja gairebé en estat de coma, l'una sobre l'altra, com dormen mare i filla.

Conscient que ja ho havia perdut tot i que no hi podia fer res, s'apropà a la catifa dels llagostins i n'agafà tres. Mentre els pelava es va adonar que aquelles fulles estretes i allargassades eren fulles de baladre i que si els llagostins s'havien esdevingut verds, no havia estat pel seu color natural, sinó pel verí que havien absorbit de les fulles. Conscient de les veritats d'aquell misteri i de les ironies del destí, s'assegué ben a prop de la Francesca i l'Alèxia, els féu una darrera abraçada, va cloure els ulls i, finalment, tots plegats trobaren el camí de tornada a casa.

Antoni Rovira llegint el seu text al forn de pa tradicional Ca Massita




Cap comentari: