Sense títol

M’agraden els llagostins tant com m’emprenya la Festa Gastronòmica que li dediquen al meu poble, més que res perquè som a 700 km de la costa i aquí tota la vida s’hi ha menjat corder. Però l’alcalde deia que de xai ja no en vol ningú, i que, si havíem d’atreure forasters, ens calia una menja més sofisticada. Tot plegat bestieses, però la cosa va tirar endavant, no sense la meva soterrada oposició: aprofitant que era el regidor de festes, vaig decidir que, mentre la broma durés, emmetzinaria un llagostí, i que l’atzar repartís dissort. D’entrada el càlcul de probabilitats s’imposà perquè va empassar-se’l el Quico Nu quan ja en duia un centenar coll avall. Va caure rodó i tothom va trobar que s’ho tenia ben merescut per golafre. L’any següent el damnificat va ser un del poble de dalt i, com sempre hi ha hagut certa tírria entre veïns, no els va semblar malament. El tercer cop ja els va pujar la mosca al nas, però va córrer la brama que era una maledicció de Sant Gil, patró dels pastors, pel menyspreu al corder. Una facècia que, ves per on, va caure en gràcia als mitjans de comunicació i l’any següent el poble es va emplenar de curiosos. I, a cada funeral, més èxit i més gernació. Fins que, en plena proclamació de Festa d’Interès Nacional, qui va ensopegar el llagostí, fou el senyor ministre de cultura que també es va voler fer el valent. Aquí ja es van prendre mesures i, ara, les autoritats revisen amb cura que només hi hagi un llagostí emmetzinat i que el verí sigui ràpid i indolor.

Carles Molins i Sabater