Ell, ell, ell

 Núria Cadenes recitant el seu text dedicat al figatell a Oliva

Algun organisme internacional hi hauria d’haver que ho prohibís, pensa ara, asseguda al davant de l’ídol i immersa en aquest seu perpetu mastegar les paraules amb la boca oberta.

L’admira des de sempre. Des que té ús de raó. Des que va deixar les cançonetes de l’escola per la música de dur la contrària i sortir amb els amics, samarreta negra, la primera cervesa, etcètera.

I ara només pensa que no ho haurien de permetre, això, que no hauria d’haver sentit la ràdio aquell dia, que no hauria d’haver trucat, que mai no li toca res i que no calla, hòstia, des que s’ha assegut a taula que no calla, puto concurs de merda, puto premi de merda que se m’ha carregat la joventut sencera tota condensada ara en aquesta cara plena de dents que només diu que jo-jo-jo-jo-jo.

Li mira les mans: translúcides.

Els ulls: opacs.

Té un tros de pellofa enganxat a la geniva.

Això acabarà malament.

No hi ha llums ni efectes ni aquella mística generositat de cantem per canviar el món.

Res.

Sense guió, sense rimes ni senyals a terra, l’ídol és només un paio que ja fa panxa i que parla d’ell mateix en tercera persona.

Cada minut se li fa insuportable de passar.

...

Cada minut.

...

Cada minut.

Es mira la seva vida, feta de cançons, de suor, de comunió i mans alçades, i sent com s’enfonsa lentament, inexorablement, dins d’un fangar d’autocompassió. Què en farà, dels records escarnits, rebregats? Què farà ara, sense propòsit, sense res?

Ho sap tot perdut.

Té ganes de plorar.

Però de cop, mentre va parlant l’imbècil i ho torna a donar tot a l’escenari, algú ha tret un plat amb tres figatells.

En punxa un.

D’esma.

En talla la membrana, la carn trinxada.

Ja no sent aquell tòtil com garla. Només l’aroma del clau, el fetge i el pebre que se li desfan al paladar, julivert, meravella.

Es reconcilia amb el món.

Sura.

I sent que necessita el nom del cuiner.

Per honorar-lo. Per adorar-lo.

Però de lluny.