dimecres, 18 de novembre del 2015

PENJANT


     No sempre la meua relació amb el xai ha sigut agradable i despreocupada, hui és motiu d’alegria, excusa per a la conversa i testimoni de la nostra amistat. En altre temps em feia por, era un patiment, aleshores jo era aprenent de carnisser, descarnar i tallar el xai era un treball delicat, era una carn cara, cara per a l’amo i cara per al client, que buscava sempre tallades boniques. Calia oferir una bona presentació. Ja sabeu que sovint es menja més pels ulls que per la boca.

     Jo admirava els meus companys més majors, amb molts anys d’ofici, quan descarregaven la gavineta eren precisos, contundents, normalment d’un sol colp feien la tallada, no s’enganyaven, i per si fora poc, al temps despatxaven i donaven conversa a les clientes amb tota la naturalitat. I si la xulla, la cuixa o l’espatlla no es partia a la primera, repetien el colp sense desviar-se’n gens de l’anterior. La punteria i la força del canell costa molts anys de fer-se, és l’experiència la que allunya el dubte donant seguretat.
    A mi se’m feia de nit quan l’encarregat em mirava tallar per si llançava a perdre la peça. No m’agradava que em renyiren, em sentia inútil, desmanyotat. El porc, la vedella o el gallina eren més fàcils de treballar, abans de tocar el xai practicàvem amb ossos, caps de porc, costelles o vedella congelada. Però jo volia aprendre, posí voluntat i amb el temps vaig adquirir bona solta.

     Per sort i com és natural també hi havia trucs per ensenyar-nos, sempre recordaré el primer corder que vaig partir en dos canals. L’animal ja venia mort i net, me’l van traure penjat per la garreta d’una sola cama amb un ganxo de carnisser a l’altura dels braços. L’oficial li va introduir entre el buit de les vertebres una vara fina de metall que el travessava de dalt a baix. D’un primer colp va separar la cua i la part de la columna on s’adheria la cuixa, després em va passar la gavineta i em va dir: -Pega contra el ferro. Vaig tremolar un moment indecís, però el desig de superar la prova fou major, i convençut de la meua destresa vaig fer el que tantes vegades havia vist fer abans. Colpegí, la gavineta partí l’os i troba la vara. Una part del xai comença a inclinar-se pel seu pes sobre el meu braç esquerre que el sostenia. Animat per l’èxit continuí baixant amb talls ferms, partint l’animal fins a tindre la mitja canal quasi penjant en l’altre braç. Quedava el colp més difícil, partir longitudinalment el coll. La gavinetada era incomoda, el corder ballava pel seu pes. Dubtí i endevinant-ho l’oficial m’anima: -Va! Al so de la seua veu i amb seguretat acabí per separar-lo.

    L’alegria d’aquella victòria dura fins a hui. He signat la pau amb els xais, ja no treballe de carnisser, tampoc hi ha aprenents i hui en dia solen tallar amb serra. Com després de set anys d’ofici encara tinc tots els dits, perdoneu el que m’haja menjat les xulles amb les mans. I ja sabeu: - Mengeu a gust, el carnisser s’alegrarà.



BERNA BLANCH, llegint el seu text a Sagunt. 16 de maig de 2015.

dimarts, 3 de novembre del 2015

De primer, sonat de xai


Dòcil edat de la innocència
glòria i enyor de Babilònia
Pretèrit bacanal daurat
que del sacrifici fas Festa

Fera deslletada i feliç
Cobejança impia d’un imperi
cec de supèrbia i poder
brama en vida com un lleó

i ignora la mort com un xai
que capcot rep en hecatombe
el seu crit dissolt en silenci

resta la conhort dels cretins
servida en safata de plata
l’àpat cruent al punt del Déu

Pep Alfonso recitant un sonat de xai,
maig de 2015 a Sagunt





Jo he comptat ovins

Jo he comptat ovins, molts, però no per a dormir, sinó per a no dormir, per a construir relats que després recontaria per mitja Europa en reunions d’experts: ruralistes, en diuen. Berna, Utrecht, Càller, Bristol, fins allà he anat amb les meues històries d’ovelles. He resseguit les passes dels animals, amb els seus pastors, des de les terres del Baix Aragó fins a les conques del Palància, el Túria o el Cabriol. He estudiat els negocis ramaders dels ciutadans de València durant l’edat mitjana. He sabut que els senyors feudals, en exigència dels tributs reclamats per pasturar en els seus dominis, els capturaren entre 1342 i 1345 dos-cents huitanta-dos moltons, dues-centes onze ovelles, trenta-cinc borregos i vint-i-cinc corders –xais o anyells, digueu-li com vulgueu. He arribat a calcular que a començaments del segle XV se sacrificaven fins a seixanta cinc-mil caps d’ovins a l’any en les carnisseries del cap i casal, a tocar de l’actual plaça Redona, i que, en vendre les carns, “tot carnisser de qualque lig o condició” havia de pagar als governants municipals dos diners per lliura servida. He estimat els ovins, he somiat amb ells, els he investigat i m’han valgut desenes de pàgines en brillants revistes acadèmiques del món anglosaxó. Tanmateix, no he vist un corder en ma puta vida. Només els he menjat. Historiador de pacotilla.



Vicent Baydal llegint el seu text del Xai literari a Sagunt,
maig de 2015

dilluns, 19 d’octubre del 2015

EL XAI LITERARI



Xai/a: anyell
El mot xai té ressonàncies literàries, més que no religioses o de tiberi. Fins i tot el gran Hans Fallada, a la novel·la I ara què, homenet?, fa que el seu protagonista Johannes Pinneberg anomene Xaieta a la seua dona. Ara que, ací entre nosaltres, una mica bleda sí que era, la mossa.

Anyell/a: fill d’ovella fins a l’edat d’un any
Aquest és el mot religiós de l’animal, el fill de Déu i de l’Home pren el nom d’anyell de Déu, i és a l’anyell a qui clava el coltell Abraham i, per això, el sotmés a Déu clava coltellada i queixalada a l’animaló, regal diví.

Be: xai, anyell
Mot onomatopeïc que imita els sons d’aquesta bèstia, que és el belar. I com molt bé saben els marrecs, es reprodueix aquest mot per fer escarni dels covards, dels covards infantils, s’entén.

Ovella: mamífer remugant (ovis aries), de set a vuit decímetres d'alçària, pèl espés i flexible, cua llarga, banyes divergents enrotllades en espiral, que es cria per la seua carn i la llana; esp. La femella adulta
El mascle de l'ovella és el marrà.

Marrec: xai

Moltó: mascle de l'ovella castrat
Aquest mot, curiosament, ha passat al gènere humà en forma de cognom, sense escatir ben bé si a l'origen la castramenta era física o mental.

Anyí: anyell// La llana que hom trau de l'anyell en tondre'l

Recental: dit d'un animal, esp. un anyell, de llet.

Pècora: ovella
Se sol emprar amb l'adjectiu mala, mai amb el contrari bona, que hauria de ser l'habitual quan l'ovella fa molta llana o llet de qualitat o que bela com els àngels. Ca, sempre és mala l'epítet que acompanya el substantiu pècora, cosa a totes llums injusta, i és que el llenguatge dels corders és ben estrany.

Corder: anyell
És el mot de l'ovis aries que més adeptes té perquè es relaciona amb el foc i la graella, l'all-i-oli, la bevenda i la companyonia dels qui observen el bon jan que se socarra davant la brasilada.

Borrego: animal de llana d'un a dos anys
Aquesta és la manera més humana d'anomenar l'animal, ja que és el que més s'aplica als humans. Si veieu el ramat de xais, corprén la seua mirada, els ulls de tots i cadascun dels borregos que et miren fixament, just com fem els humans, que tendim a seguir qui es col·loca al capdavant. Fins que arribem al cingle i ens estimbem, i així una vegada i una altra, i així ens va, i què farem si som com els borregos, no?


Ja intuïa que això del xai literari donaria molt de si.


Sagunt, 16 de maig de 2015
Octavi Monsonís

POEMA EL XAI LITERARI (16 maig 2015. Sagunt)



Potser no sé escriure l’esguard del xai,
la tendresa incauta d’una albada corpresa
en esbaldir-se el ruixim al migjorn.
Com esbrinar els mots que han
d’envescar l’instant, engalzar somriures
a la nineta dels ulls?

Vespregen núvols al bell mig
del cor glaçat,  un enfilall de solitud
encalça les contrades del torb,
i ací gargotege la incerta pregària
que afaiçona corriols de formigues.

M’enduré a les butxaques
l’esplendor de la joia de viure
que hui, ara mateix,
espetega brins de nitidesa.


M. CARMEN SÁEZ

dissabte, 3 d’octubre del 2015

La festa del sacrifici, per Vicent Penya



Vicent Penya

         Vet ací, companys i companyes, amics i amigues, saludats i saludades, la nostra particular festa del sacrifici.
         Hem commemorat el símbol de la submissió perfecta a la voluntat de la deessa més preada: la Literatura.
         Ja sabeu: la nostra estimada divinitat de les Lletres ens ha ordenat en un somni que sacrifiquem els nostres fills, els llibres, per tal de demostrar-li fidelitat i obediència, tal com a Abraham se li ordenà de sacrificar el seu fill en honor a Déu. En un moment d’alienació, hem estat a punt de complir aquesta ordre, però la Literatura ha permès que substituïm els llibres per un xai com a objecte d’aquesta ofrena.
         Perquè, contràriament als desitjos que manifestà Gombrowicz en els seus dietaris, la nostra no deixa de ser una actitud d’estricta religiositat cap a l’Art de les Paraules. És per això que les nostres obres, com no podia ser d’una altra manera, estan escrites de genolls cap a aquest Art i en posició de serena reverència i etern respecte. I no ens en penedim, d’això, ni ara ni mai.
         Així doncs, hem sacrificat el xai en oferiment a la divinitat que més estimem, la Literatura, i l’hem gaudit en un àpat en bona companyia i en bon ambient, envoltats de relats i poemes, de consells i proclames, d’amistat i d’estima.
         Enhorabona a tots per la nostra particular festa del sacrifici.



Vicent Penya recitant el seu text a Sagunt

AGNUS SCRIPTORUM, per Eusebi Morales



Et recullen el Garbí, el Picaio, la Calderona.
El Palància emmiralla la teua manta blanca,
la teua terracotta tendra,
els rellotges de les teues llanes,
la teua carència d'astes.
Pobre lenta llebre blanca,
aquarel·la d'aigua,
ni botes una pàgina,
T'editen les mirades de tots els profetes,
sants, escriptors, pastors, gossos,
i fins a l’ase intel·ligent.
Acabat aquest anyell
sent veus, històries, poemes,
opaques aspiracions
en un temps posseït,
endimoniat per la vida.
Morvedre ens regala la seua mirada, el seu sabor,
l'aroma d'una sobredosi d'alegria en les artèries.
El mans ovis ara agnus scriptorum,
la carn més antiga, la paraula,
domesticada per la imaginació.
El silenci, al vespre,
trencat pel cansament de corders
fent sonar les esquelles
pels vessants suaus del Castell, del Calvari.
El silenci, al vespre,
trencat pel cant d'un poeta
que, per oblidat d'una Ègloga,
mai no escrita de Virgili,
va quedar eternament encantat,
silueta eterna entre els “muri  veteri”,
indefens, abatut, disposat al sacrifici
d'enfrontar-se al lleó blau destructor
que s'encén en flames
per aquests boscos de taronges.

Eusebi Morales.
Sagunt, 16 de maig de 2015.