Fede Cortés llegint el seu text al Xai literari celebrat a Sagunt
La invitació per
a "el xai literari" els la va enviar el Mompó. Feia temps que no
anaven a aquelles trobades, concretament des de la "cassola
literària" i els va fer gràcia.
"Que coi
és un xai?", es preguntaren els detectius falsetans, però. Era la mateixa
pregunta que s'havien fet amb la cassola. O necessitaven formació gastronòmica
urgent o no sabien treure prou rendiment a la viquipèdia, pensà el Jota Efa.
Sigui com
sigui, estaven ben satisfets: enguany no es pretenia pas contractar els seus
serveis d’investigació sinó que se'ls demanava la seva participació literària.
"Haurem
de demanar que és això del xai, abans d'anar-hi", s'apuntaren mentalment.
Però no hi van pensar més i el dia dels fets van arribar amb les mans a la
butxaca, sense haver escrit res. L'únic que portaven era la gana.
"Han
matat el xai!", exclamà el Mompó, esverat, només veure'ls. "Lo Xavi?",
contestaren ells sense acabar-ho d'entendre. "Xavi què? Xavi Aliaga?",
preguntaren, davant la còlera creixent del Mompó, que no sabia si aquell parell
eren babaus o sords.
"El Xai,
el xai!" cridaren tots els escriptors, histèrics. "Que se l'han endut!".
Mai en tota la
història d'aquelles trobades havia passat que els robessin el dinar. Perquè
això dels escrits estava bé per fer una sobretaula distreta, però l'important
era precisament la taula, el menjar. Com coi s'ho farien ara?
Els Johnson es
feren càrrec ràpidament de la situació. Decidiren entrar a preguntar a la cuina.
El xef els contestà que el xai ja havia sortit de la cuina feia estona. De fet
havien vingut els mateixos escriptors a buscar-lo, com si no es poguessin
esperar més. Recordava perfectament què li havien dit: "Cómo está lo de la
comida literaria?"
"En
castellà ho han dit? Segur que son la Asociación de Escritores Castellanos
Católicos!", assegurà la Núria Cadenes. Es veu que per tocar els dallonses
havien organitzat el mateix dia i a la mateixa hora una trobada amb el nom de
"cordero literario". No se'ls veia la llauna ni res!
Els Johnson
van arrencar el 4L i van sortir del restaurant sense cap rumb concret seguits
d'una llarga filera de cotxes plens de gent que semblaven haver perdut
l'elegància innata que se'ls suposava en l'ús del lèxic. Que només renegaven,
vaja!
Confiant del
flat del Jota, que en realitat no sabia ben bé quin rastre havia d'ensumar, feren
cap als afores de Sagunt, a un terreny amb una casa a mig construir on la colla
de suposats "escritores castellanos católicos" intentaven sacrificar
un animal que ja estava mort i cuinat.
"Què
collons foten?", preguntà algú, pensant que estava davant d'una colla de
guillats —a més de castellans i catòlics. "A salvar el xai!", cridà
algú altre, com si fos un ser viu que s'havia de rescatar. El sentit comú a
aquella hora ja havia desaparegut sota els soroll dels budells de tota la colla
d'escriptors famolencs. Els Johnson es van encongir d'espatlles i van seguir
els altres que, armats amb llapissos, estilogràfiques i bolígrafs de punta fina,
s'abraonaren contra els "escritores" reunits entorn de l'ara de
sacrifici plantada al mig de l'esplanada. Abans que ningú no es fes mal, els
Johnson aconseguiren arribar al xai, carregar-se'l a l'espatlla i ficar-lo dins
el 4L. "Cap al restaurant!", cridaren i la frase aconseguí deslliurar
els escriptors valencians del seu encegament i sumir els "escritores
castellanos" en un estat de perplexitat que el deixà paralitzats.
Per fi, de nou
al restaurant, els escriptors de la trobada s'entaforaren al menjador privat on
els havien assignat, l'animal cuit estirat sobre la taula, més com un company
malalt a qui honoraven que no pas una bèstia a qui s'havien de menjar. "Coi,
si això és corder!", va exclamar el Jota Efa. Acabaven de reconèixer quin era l'animal
concret que s'anaven a menjar. "Ves que és fàcil dir-li corder i li foten
a dir xai", remugà el Jota.
"També en
diuen bé, borrec, anyell,...", explicà el Manel Alonso en el paper de
mestre. "És el lletó de l'ovella fecundada pel mardà; perquè el moltó
seria el mascle castrat."
"Era!",
va saltar algú després de fer un rot discret. Efectivament, el xai, que resulta
que no és altra cosa que corder, ja no era ni xai ni corder ni res. I ara venia
la lectura de les composicions literaris.
"I justament
aquest és el nostre escrit", digueren els Johnson.
Fi.
Johnson
& Johnson, detectius
Post Scriptum:
Tot i que el corder ja estava mort, els "escritores castellanos
católicos" el volien utilitzar com l'anyell de Déu. En realitat no van arribar
a consumar el sacrifici per demanar inspiració a les musses. Per tant: caurà la
maledicció de la novel·la morta. El proper any no es publicarà cap novel·la en
castellà a València.
Aprofiteu-ho.
