dissabte, 29 d’agost del 2015

AGNUS PECCATUS MUNDI



El xai és, de tots els animals
que han acampat sobre la terra,
el més fràgil, dòcil i bonic,
productor incansable de llana,
somni i símbol dels cristians,
es porta al braç o a la geganta,
obedient, trist i espantadís,
per sempre víctima en la guerra
i plat en la festa dels humans.

Avui el xai ho paga amb la pell,
s'ha ofert en digne sacrifici,
airejat, trossejat, preparat
i cuinat amb atenta mirada
per la ciència del cuiner
i servit tan bon punt en la taula
perquè escriptors valencians,
experts en el més bell dels oficis,
en guadesquen i ho canten amb fe.


Manuel Civera i Gómez

Palau del Duc de Sagunt, 17 de maig de 2015


dissabte, 11 de juliol del 2015

Imatge fidedigna


 Carmen Arnau recitant el seu poema al Xai literari a Sagunt

Tenia tantes ganes de compartir
els camins que travessa el destí,
gaudir amb el menjar,
que cada nit pujava al terrat
per veure nàixer l’alba.

No sé què opinaran demà
o potser despús-demà
d’aquest dinar de poetes,
dels seus mots indesxifrables,
barrejats pel vi,
que rodolen
més enllà de la veu.

No sé què opinaran demà
o potser d’ací a vint anys,
d’aquest plaer als llavis,
de l’estranya conjunció
de tastar el xai amb els dits
i preservar la immortalitat
amb els versos.

Mirar els comensals,
és escoltar el soroll
de les petites formes inquietes
de les dents rascant l’ós,
doblegats de gust,
com si assaboriren, un irreprimible
formigueig de goig.


Entre instants habitats,
el dinar és alguna cosa més
que el motiu de l’encontre,
i l’escalfor puja
pels carrers empedrats de Sagunt,
com si es despullarà, 
l’ombra oculta dels poetes.

I, lentament, es preservarem
les ànsies dins l’espill
d’una llàgrima, que recrea
la bellesa de la imatge
sobre un text de ficció.


Maria Carme Arnau i Orts

dissabte, 4 de juliol del 2015

L’ecosistema del borrego


Tomas Moreno llegint el seu text del Xai literari de 2015 a Sagunt

La veritat és que en aquest País menjar borrego es pot convertir en una mena d’antropofàgia, si mirem el panorama en trobarem dels per tot arreu. No són massa comestibles però borregos, el que es diu borregos sí en són. En podrem trobar en quasi tots els racons i sense dubte cuinats de les maneres més diverses.

Per la zona de València en tenim un tipus de borrego que es conserva en salmorra i que dura quasi indefinidament encara que per a la seua conservació s’utilitza alcohol de “carajillo i de cuba-libre”. Aquest borrego en salmorra aguanta molt bé el “caloret” del Cabanyal i la Malva-rosa.

Per la zona d’Alacant, Castelló i  la part de la Costera acostumen a cuinar el borrego escabetxat, aquest dura molt i aguanta ve la velocitat del Ferrari i els hiverns freds de l’aeroport de Castelló. Es desenvolupen molt bé per les empreses públiques, les administracions de loteria i els jutjats de Nules. Però s’ha demostrat que a la llarga l’escabetxat  acaba per arruïnar-se i que l’aire de les diputacions i les imputacions no els va massa bé.

A la resta del País en trobarem borregos a cabassos en ajuntaments, conselleries i fundacions. Es crien i multipliquen sense cap animal que els faça competència en els seu nínxol ecològic i creixen ben gruixuts. Aquest hàbitat animal és tan variat que en trobarem de xai fins a borrego fumat.  Practiquen el nepotisme, la faràndula i l’escalada. La part mes saborosa és el morro, que en tenen i de ben gros.

En podem considerar que aquesta plaga de borregos ha desbaratat l’equilibri de la fauna del País i que cal prendre mesures urgents per a posar coto a aquesta proliferació “borreguil” per les nostres administracions públiques.

El problema que tenim és que a la població en general es cria un borrego que s’escampa per cada carrer de les nostres comarques, aquest és el borrego xupló, que es caracteritza per ser tonto del cul, amb tendències suïcides i un poc masoquistes, escàs d’intel·ligència i  mala visió perifèrica i es passa les hores mortes mirant la tele.

En definitiva tant de borrego s’ha carregat l’ecosistema i ara per ara no se sap la solució, ja s’han adonat fins i tot en el baròmetre del CIS.


dimarts, 30 de juny del 2015

AI XAI! (POEMA FONÈTIC)

Carles Cano explica com tenim que fer els cors al seu poema fonètic sobre el Xai literari 




AI XAI, AI,
XAI, AI, XAI

BE, BE, BEEEEE. (COR)

IX XA, IX XA, IX, XAI!
XA, XA-XA-XA, XA-XA-XAI!
AI, AII, AIII XAI! (CANTAT)
AI, AII, AIII, XAI!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

XIXA, XIXA, XIXA DE XAI!
XAXI, XAXI, XAXI EL XAI!
AIXÍ, AIXÍ, EL XAI A L’ALL!
A l’ALL, AIXÍ, AIXÍ EL XAI!
AI!, L’ALL LI IX AL XAI DE L’ULL!
AI, L’ALL A L’ULL DEL XAI LI IX!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

CUIXA, CUIXA, CUIXA DE XAI!
XULLA, XULLA, XULLA DE XAI!
CUIXA, XULLA, CUIXA DE XAI!
XULLA, CUIXA, XULLA DE XAI!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

XE, QUIN XAI XICS!
XICS, QUIN XAI, XE!
QUIN XE, XAI XICS!
XAI XE XICS QUIN!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

AI XAI, AI,
XAI, AI, XAI
XE, XAI, AU!
XAU XAI, XE.

BE, BE, BEEEEE. (COR, PERDENT-SE)

                                                                       
 Carles Cano





dissabte, 27 de juny del 2015

La culpa és de la sogra

Sergi Durbà llegint el seu text a Sagunt durant el Xai literari

Eren les vuit de la vesprada quan va començar a sentir-se malament. No era el típic mal de cap, sinó alguna cosa més. Un malestar generalitzat, progressiu i molt pesat. Li pesaven els ulls, els peus, li pesava tot. Va arribar a casa i va agafar una taronja. No tenia fam ni ganes de menjar i, a hores d’ara, de fet, encara es pregunta per què va cometre tal imprudència. Per què una taronja, precisament? Cal ser idiota. Mentre dormia o, intentava dormir, sentia les campanades: la una, les dos, les tres, les quatre,... Era una mena de compte enrere. Fins que tocades les cinc, el seu cos va dir prou. La salivera li anunciava la catàstrofe. I tot seguit va buidar, va buidar com feia temps que no ho feia, com qui escup la fel després d’una nit de drogues i alcohol. En fi...


Ara, alguns us preguntareu per què aquestes línies enmig d’un dinar que gira al voltant del xai. L’explicació, amics meus, és molt senzilla. A banda d’una taronja per a sopar, el nostre protagonista havia dinat a cals sogres. Primer error. No s’havia atrevit a dir NO a tanta garreta de xai. Segon error. S’havia empassat la tallada de meló de tot l’any que el sogre li havia empapussat sense reparar en el color morat que anava prenent el seu rostre. Tercer error. Per a rematar, s’havia pres un cafè. Quart error. Així que per a què citar la taronja del sopar. Aquell havia estat el cinquè i definitiu error. A l’endemà, el metge s’hi feia creus. No es trobava davant d’un individu d’estomac agraït, amb experiència en àpats copiosos i acostumat al descontrol en matèria alimentària. Aquell era un home prim, modest, acostumat a menjar encisam i hamburgueses de tofu. Així que el diagnòstic fou incontestable: “di-li a la teua sogra que si vol tindre néts, que faça el favor de mesurar millor els plats”. L’Omeprazol va fer la resta... No havia tornat menjar xai fins al dia d’avui. I crec que la prudència i l’espera han valgut la pena. Tot siga per la nostra literatura! 

dimarts, 16 de juny del 2015

Han mort el xai o Reunió de pastors, novel·la morta


Fede Cortés llegint el seu text al Xai literari celebrat a Sagunt


La invitació per a "el xai literari" els la va enviar el Mompó. Feia temps que no anaven a aquelles trobades, concretament des de la "cassola literària" i els va fer gràcia.
"Que coi és un xai?", es preguntaren els detectius falsetans, però. Era la mateixa pregunta que s'havien fet amb la cassola. O necessitaven formació gastronòmica urgent o no sabien treure prou rendiment a la viquipèdia, pensà el Jota Efa.
Sigui com sigui, estaven ben satisfets: enguany no es pretenia pas contractar els seus serveis d’investigació sinó que se'ls demanava la seva participació literària.
"Haurem de demanar que és això del xai, abans d'anar-hi", s'apuntaren mentalment. Però no hi van pensar més i el dia dels fets van arribar amb les mans a la butxaca, sense haver escrit res. L'únic que portaven era la gana.
"Han matat el xai!", exclamà el Mompó, esverat, només veure'ls. "Lo Xavi?", contestaren ells sense acabar-ho d'entendre. "Xavi què? Xavi Aliaga?", preguntaren, davant la còlera creixent del Mompó, que no sabia si aquell parell eren babaus o sords.
"El Xai, el xai!" cridaren tots els escriptors, histèrics. "Que se l'han endut!".
Mai en tota la història d'aquelles trobades havia passat que els robessin el dinar. Perquè això dels escrits estava bé per fer una sobretaula distreta, però l'important era precisament la taula, el menjar. Com coi s'ho farien ara?
Els Johnson es feren càrrec ràpidament de la situació. Decidiren entrar a preguntar a la cuina. El xef els contestà que el xai ja havia sortit de la cuina feia estona. De fet havien vingut els mateixos escriptors a buscar-lo, com si no es poguessin esperar més. Recordava perfectament què li havien dit: "Cómo está lo de la comida literaria?"
"En castellà ho han dit? Segur que son la Asociación de Escritores Castellanos Católicos!", assegurà la Núria Cadenes. Es veu que per tocar els dallonses havien organitzat el mateix dia i a la mateixa hora una trobada amb el nom de "cordero literario". No se'ls veia la llauna ni res!
Els Johnson van arrencar el 4L i van sortir del restaurant sense cap rumb concret seguits d'una llarga filera de cotxes plens de gent que semblaven haver perdut l'elegància innata que se'ls suposava en l'ús del lèxic. Que només renegaven, vaja!
Confiant del flat del Jota, que en realitat no sabia ben bé quin rastre havia d'ensumar, feren cap als afores de Sagunt, a un terreny amb una casa a mig construir on la colla de suposats "escritores castellanos católicos" intentaven sacrificar un animal que ja estava mort i cuinat.
"Què collons foten?", preguntà algú, pensant que estava davant d'una colla de guillats —a més de castellans i catòlics. "A salvar el xai!", cridà algú altre, com si fos un ser viu que s'havia de rescatar. El sentit comú a aquella hora ja havia desaparegut sota els soroll dels budells de tota la colla d'escriptors famolencs. Els Johnson es van encongir d'espatlles i van seguir els altres que, armats amb llapissos, estilogràfiques i bolígrafs de punta fina, s'abraonaren contra els "escritores" reunits entorn de l'ara de sacrifici plantada al mig de l'esplanada. Abans que ningú no es fes mal, els Johnson aconseguiren arribar al xai, carregar-se'l a l'espatlla i ficar-lo dins el 4L. "Cap al restaurant!", cridaren i la frase aconseguí deslliurar els escriptors valencians del seu encegament i sumir els "escritores castellanos" en un estat de perplexitat que el deixà paralitzats.
Per fi, de nou al restaurant, els escriptors de la trobada s'entaforaren al menjador privat on els havien assignat, l'animal cuit estirat sobre la taula, més com un company malalt a qui honoraven que no pas una bèstia a qui s'havien de menjar. "Coi, si això és corder!", va exclamar el Jota Efa.  Acabaven de reconèixer quin era l'animal concret que s'anaven a menjar. "Ves que és fàcil dir-li corder i li foten a dir xai", remugà el Jota.
"També en diuen bé, borrec, anyell,...", explicà el Manel Alonso en el paper de mestre. "És el lletó de l'ovella fecundada pel mardà; perquè el moltó seria el mascle castrat."
            "Era!", va saltar algú després de fer un rot discret. Efectivament, el xai, que resulta que no és altra cosa que corder, ja no era ni xai ni corder ni res. I ara venia la lectura de les composicions literaris.
"I justament aquest és el nostre escrit", digueren els Johnson.
Fi.

 

Johnson & Johnson, detectius

Post Scriptum:
Tot i que el corder ja estava mort, els "escritores castellanos católicos" el volien utilitzar com l'anyell de Déu. En realitat no van arribar a consumar el sacrifici per demanar inspiració a les musses. Per tant: caurà la maledicció de la novel·la morta. El proper any no es publicarà cap novel·la en castellà a València.
Aprofiteu-ho.


dissabte, 13 de juny del 2015

Abraham i la fam




Jordi Pijoan-López llegint el seu text a Sagunt el 16 de maig

Per molt que el faraó, des de les seves terres riu amunt, meseta enllà, clamava que en un seu somni havia vist “brotes verdes” i que les vaques magres s’hi alimentaven i esdevenien grasses, el cert era que els seus súbdits continuaven morint de fam i sabien que la maledicció no tenia fi a les envistes.
            D’aquesta tribulació, com no podia ser d’altra manera, no va salvar-se el poble del patriarca Abraham, els hebreus, que rebien aquest nom perquè vivien al septentrió i al migdia de les boques de l’Ebre, tot distingint-se en la seva unitat per compartir la mateixa llengua, des de Salses a Guardamar.
            Els hebreus acudiren al seu patriarca Abraham, tot reclamant-li una solució a la seva misèria. El patriarca va escoltar al seu poble i, al seu torn, va encomanar-se a Jahvè. «Oh, Senyor! Per la teva pietat, et prego que la teva mà prodigiosa ens prodigui de l’aliment que tant necessitem» van ser les paraules d’Abraham, a les quals Jahvè va respondre: «Podria enviar-te el manà, però això toca que ho face al llibre d’Èxode amb Moisès i ara encara anem pel Gènesi... Tanmateix, no et deixaré desemparat i una fàcil solució et suggeriré, més que sigue de moment per acontentar el teu estómac. Dos fills tens, Isaac i Ismael, per la meva gràcia que te’ls vaig concedir quan em demanaves un primogènit, però ara com ara, havent-ne dos, està clar que de primogènit amb un vas ben sobrat, tot el contrari que de teca per servir a la taula. Qui tingue orelles que escolte, qui tingue enteniment que entengue». A Abraham se li va gelar la sang en sentir aquelles paraules, però si el Senyor ho deia, ell no es podia oposar com a simple mortal i servidor que era. A banda de tot, i ben pensat, jóvens com eren sos fills, tendret havia d’estar qualsevol dels dos.
            Fou així que per no ferir la mare del fill que va triar, Abraham va partir de matinada cap a la muntanya per executar la voluntat de Jahvè.
            Al poc d’haver encetat camí, el fill va preguntar al pare que on anaven; Abraham, amagant el seu estupor, li va respondre: «A caçar gambosins, fillet... a caçar gambosins...». El fill, emocionat per l’aventura i amb la innocència implícita de la seva curta edat, va quedar somniant truites la resta del camí, sense ser conscient que anava de cap al sacrifici.
            Ja cap al migdia, Abraham va trobar un indret que era idoni per consumar el sacrifici i va donar ordre a son fill per aturar la marxa. Son fill, veient que encara era de dia i els gambosins sempre es cacen de nit, va endevinar que els plans de son pare havien de ser uns altres. «Dis-me la veritat, pare: què hem vingut a fer aquí?», va preguntar amb les cames tremolant-li, ja esperant-se el pitjor. Abraham, commogut i veient que ja no hi havia més lloc per a la mentida, va explicar-li quin era el seu vertader propòsit allí. Veient el canguelis del xiquet, no va oblidar d’aclarir que aquell sacrifici era la voluntat de Déu, que s’havia de consolar amb això i amb el fet que amb la carn del seu cos menjaria tota la seva família durant molts dies. I ja amb el ganivet de carnisser a la mà, ben esmolat, Abraham va preguntar a son fill: «Què, te sembla bé?». I «Bèèèèèèhh!» és el que Abraham va sentir, tot i que no ho digués son fill. El so d’aparent assentiment procedia d’una mata unes passes més enllà; quan Abraham va atansar-s’hi, va comprovar que no era la mata qui li va respondre, sinó que era un immens corder que amb el seu belar demanava ajut per desembullar-se del ramatge on estava atrapat. I més belava la pobra bèstia, que més se’ls feia la boca aigua a Abraham i a son fill...
            Ja per les postres, Abraham va agrair a Déu que posés davant els seus famolencs ulls aquell corderàs per suplantar son fill. I son fill més que ho va agrair per raons que podem prescindir d’explicitar.
            I les escriptures no es posen d’acord si la família d’Abraham va fer la festa del corder tot preparant-lo a la brasa, al forn, o si en van fer caldereta; com tampoc hi ha acord entre els rabins de si en comptes de l’alzinar de Mambré era el de Morvedre i si aquesta mena de ritus sacrificial li’n diuen Holocaust perquè el van dur a terme vora la vila d’Olocau, al llindar de la serra de la Calderona. El que sí que sembla clar és que des d’aleshores els hebreus mengen corder, anyell, be, xai o com li vulguen dir, siguen hebreus de l’Ebre al nord o hebreus de l’Ebre al sud.