Instruccions sobreres

Per a xuplar-lo separar el cap

amb els dits. Amb la llengua i els llavis

extraure’n tots els sucs fins al final.

Amb les dents, arrencar

la filera de potes,

decàpode lleuger i ballarí,

i mastegar-les amb calma:

regalima la boca sense voluntat...

Amb els dits, i les dents si cal,

retirar la corfa, fràgil defensa,

cuirassada ingenuïtat,

davant del nostre deler.

A les pupil·les, definitivament

a les nostres papil·les,

la carn blanca amb un toc elegant

de color, molla i ferma, sucosa,

suaument fibrosa, selecta i efímera,

llagostí de Vinaròs,

(preferentment a la planxa),

que a la repetició ens mou.

Matèria inefable, pura pulsió

oral que reviscola i ompli

els nostres ancestrals gaudis.

Isabel Robles llegint el seu poema a Vinaròs, 7 maig 2016

Vendôme

Em desafies
amb mirada
freda


i prenc consciència
del meu
desig


Seràs meu
és evident
i ho saps


Conec
aquesta història
d'amor/t
saciant


M'ho prenc
amb calma
llavors


Cal arribar
fins a l'èxtasi
final


Un mos
al coll
sucós


Perds la mirada
la voluntat
cau


Et trac
la roba
insinuant


transparent embolcall
de carn
tersa


Serà a poc a poc
fins al moll
de l'os


Assaborint-te
nyam
nyam


I em xuclo els dits
Regust

Mariola Nos, maig 2016
Participació "Llagostí literari 2016. Vinaròs"

PENEID DECÀPODE

El tremall o la nansa en saben

dels secrets de l’abisme

fugires de la llum

a la taula de les lletres

perdut pels racons

només la color maridada

dels quadres ombrívols

amaga l’excelsa sensació

de combregar l’absolut

al tall de la navalla

Peneid decàpode

elegant i savi llagostí

un feix de records

front els miralls asèptics

passeges la res pública

com un dandi extravagant

la bandera a la coa

les dents els llavis la batalla

tota l’elegància de l’Ebre

es fa sabor a la boca

mos mollar

De Sant Carles a Santa Pola

trena d’antenes la terra

de l’alè diví al fang

pescador

les nou muses dansen

al cel de la llengua

quina consagració de riu

en aquesta terra d’aigua

rialla de l’escuma

Com del Vi en l’arròs

semblança del melic

ciutat amable

tu també poeta del sabor

beus de la tèrbola lluna

les onades noctàmbules

beus l’iris apostòlic

i jo manobre de la llum

alce a l’ara el nom

oh llagostí vinarossenc

respectuosament et declare

en aquest epicentre

de somnis antics

símbol de la catalanitat.

Francesc Mompó març de 2016

AIXÒ DIUEN QUE ERA UN LLAGOSTÍ

                  

Tot i ésser molt estimats i cobejats,

tant pels patricis com pels pobres,

només van ser vianda habitual dels rics,

com sempre, a l’hora de sopar,

entre conversa i conversa, a la llum

d’un cresol o al clar d’una lluna d’estiu.

Mentre es parlava, com ara i sempre,

dels amics i de la dona, de la guerra

i la política, de les curses i dels atletes

llorejats que tot el món admirava

i desitjava com el rosat llagostí,

el suc del qual els regalimava pels llavis.

Fins i tot, a Hispània, hi hagué

un temps en què la vida era plàcida

i els plebeus, enganyats com sempre,

van creure que podien menjar

el marisc dels déus i corrien safates

a les bodes plenes de gambes.

De gambes i de llagostes, de llagostins

i, de vegades també, molt de tant

en tant, llamàntols fets amb arròs,

encara que, sovint, es conformaven

amb gambeta o un bodegó de peixos,

perquè fora del somni eren pobres.

Però el Cèsar d’aquell temps no volia

embrutar-se les mans amb el roig

del suc d’aquell marisc de Vinaròs,

tant exaltat i venerat pels poetes,

i preferia menjar sempre un insípid

arròs del senyoret amb forqueta d’argent.

Una sort! Perquè amb els caps decapitats

i les corfes d’aquells crustacis, les dones

sabien fer un bon caldo i amb les deixalles

d’aquell reietó, els pobres s’alimentaren,

amb fideus, fins que els va nàixer un poble

combatiu i rialler que va fer córrer el vi.

Josep Antoni Fuixà,
llegint el seu poema a l'espai Mariola Nos 

La notícia

Mira que duia setmanes pensant en la trobada. I no perquè tingués cap interès en retrobar-se tota una estol d’amics, coneguts i saludats que es dedicaven, com ell mateix, a escriure. O no només. Perquè a alguns dels qui ja havien confirmat la seua assistència era cert que tenia moltes ganes de veure’ls. No. En realitat, i per això va ser dels primers en confirmar que hi aniria, el que el va atreure des del primer instant era el menú. No de bades, una trobada a Vinaròs amb llagostins damunt la taula era cosa difícil de superar. Sempre podríeu trobar, per descomptat, algú de Benicarló que us diria que la cuina de la carxofa dóna molt més joc. Però Vicent, que sempre havia segut allò que se’n diu “de bona barra”, mai va trobar cap incompatibilitat entre totes dues menges. I, certament, de llagostins, en menjava menys. I els de Vinaròs de sempre han tingut una qualitat i una fama que ni la gamba de Palamós.

Per això va anar al metge. Perquè just una setmana abans de l’esdeveniment, va sentir-se un doloret al peu.

—És que tu ja saps que sempre es fa una passejada pel poble. I de vegades, pels voltants i tot.

Li va explicar a la dona, per tal de justificar aquella consulta ell, que sempre havia fet bandera de gaudir d’una salut de ferro. Ella no li va respondre. Això sí; quan tornà a casa, no va poder evitar fer-li la pregunta, veient la cara de pomes agres amb què venia de l’ambulatori el marit literat.

—Que et passa, Vicent? Què estàs malalt de gravetat?

Va demanar-li. I ell, amb la derrota a flor de veu, va respondre:

—És gota, Remei. Gota!

—Gota?

Ara la dona estava desconcertada. Per un instant, ni sabia de què li parlava. Així que va esperar que ell li ho aclarís. I Vicent no es va fer esperar.

—Si, dona, sí. Gota. Que tinc l’àcid úric alt, m’ha dit el caracollons del metjot aquell. I diu que he de cuidar-me en el menjar. I sobre tot, sobre tot, que de marisc res de res. que diu que en té molt. A prendre pel sac, la trobada d’escriptors.

—Home. Igual pots anar. Et demanes alguna cosa més lleugera. Pot ser un bullit.

I ell no es va poder estar, pensant en el bullit al seu davant mentre tothom endrapava llagostins a cor què vols. Així que va cridar, irat:

—Bullit? Bullit? El bullit pa’ la mare que l’ha parit!

Josep Usó llegint el seu relat a l'Espai Mariola Nos

Llagostins

Diuen que són tan bons!

I ho diuen amb el pecat als ulls.

Te n’expliquen els secrets,

d’esclofollar-los,

sense vergonya i

amb plena ostentació.

T’emmiralles

en el plaer que atorga

el monopoli

de xuclar-los,

de dalt a baix.

I ho subtitulen:

els meus,

els que jo he llepat,

són els millors.

Saliveges.

Passeges la llengua

pel llavi superior.

Sents els dits tacats

d’aquella fortor

que tot ho xopa.

I les veus,

afamades,

triant el més gros i

duent-se’l a la boca

després de treure-li,

amb una finor fingida,

el caputxó.

Núria Pujolàs llegint el seu poema a l'Espai Mariola Nos

sense títol

Entre la taula i tot vers

des de l’Ebre fins Peníscola

Vinaròs te molts afers

amb un tast molsut i aqüícola

que hui té gran interés

Entre gelat i calent

viu lo nostre amfitrió

entre lletres és bullent

i l’actor de l’acció

per donar-te goig rabent

És millor gran que petit

Malgrat tot la llengua sap

que amb ben poc es pot gaudir

bullit amb aigua de mar

o ficant-li amb sal un llit

És pernil d’aigua marina

i tast més dolç que salat

com el nacre és llum divina

i no cal xuclar-li el cap

ni llevar-li gavardina

El primer mos és carnós

untat amb oli d’oliva

El segon mos saborós

del bon gust de tota diva

per lluir tan sumptuós

Llagostí de cos platí

ofrenat de verb i culte

Posidó de tel diví

tricolor als peus, tu tens

tot lo goig del meu festí

Pep Alfonso,, llig el seu text a l'Espai Mariola Nos