La
culpa fou del xai. Però no va ser culpa meua.
Em
diuen Xai. To-ni, Xai. Però els amics em diuen fill-de-puta-cabró. Bé, això és
el que diuen després de deixar de ser amics. Em passa sovint des que em dedique
a ser investigador privat. La culpa és de les seues dones.
-Tonet,
carinyo: ara que t’has fet investigador, m’ajudaries en una coseta? Veritat que
sí?
-Tu
diràs.
Em
contracten per demostrar que els seus marits se’n van al putiferi. O que li fan
el salt amb la seua millor amiga.
Faena
facileta, perquè sé on trobar-los. Els pot la boqueta.
-Ie,
Rubén, mamonàs, mira al pardalet. Al pardal, no! Al pardalet!
Click,
click.
-Auuu,
gràcies, ja t’apanyarà una que jo em sé!
Córrer
molt és bona cosa en aquests casos. Fots el camp, com si et perseguira
l’inspector d’hisenda, i després vas amb les fotos a la dona, cobres la faena i
au, cacau. Un zeros en el compte corrent. I un amic menys. De vegades em faig
una rebolcada amb la clienta, quan necessiten una miqueta d’amor per passar el
tràngol. Quan passa això, els faig una mica de descompte. Jo és que sóc molt
bona persona. Això deia la iaia.
-El
xiquet és bo. Una mica rebolicadet. Però en el fons, és molt dolcet, un tros de
coca amb pances.
Els
meus pares no pensaven igual. I els meus amics, ara, tampoc.
Jo no
volia ixes coses, però la culpa va ser de la crisi. De Toni Xai, el súper
paleta que no eixia al carrer per menys de 3.000 euros al mes, vaig passar a
ser Toni Xai t’arregle la casa de dalt a baix si no em demanes factura. Però la
gent no té pasta ni per arreglar el cagader. Un dia, se’m va encendre el
semàfor, veient una pel·lícula de detectius. Em vaig informar en el paro.
-Vostè
té una carrera universitària relacionada amb la investigació privada?
-No.
-Doncs
sense això i sense un curs homologat pel ministeri de l’interior, no hi ha res
a fer. Que què esperava?
Quins
cabrons! I després diuen que hi ha molta gent aturada! Vaig decidir que ho
faria d’amagat, en negre i això. Em vaig fer unes targetes: Toni Xai, detectiu
privat. I les vaig repartir per tota la contornada.
-Fotre,
Toni! No sabia que havies estudiat una carrera de detectiu!
-Mira,
per les nits, a distància. A poquet a poquet.
-Quines
coses... Escolta: I tu no li faries seguiment a la meua dona?
M’agradaria
saber què fa quan va a València...
-Si em
pagues...
La
senyora anava de compres, per no tornar de buit a casa, i en acabar es veia amb
un cubà de dos metres amb més abdominals que un goril·la. Vaig pensar que si
l’home sabia la veritat li donaria un col·lapse de l'hòstia consagrada. Caput,
vaja.
-T’he
de dir que no hi ha molt que rascar... La teua dona va, compra, es fa una
orxata amb unes amigues, xerra pels colzes i auu, cacauu. Això és tot. Em sap
malament, però t’he de cobrar la faena igualment.
-Gràcies,
Toni. No saps el pes que em treus de sobre.
Ja us
he dit que sóc molt bona persona.
Això és
la meua vida de detectiu privat. El que no m’esperava va ser l’últim dels
encàrrecs, un regidor de Sagunt, que coneixia de l’escola.
-Escolta
Toni, tinc un treball per a tu. Però vull que siga molt discret. El dia 16 es
reuneixen a la ciutat un grup d’escriptors, un niu de rojos i catalanistes, que
han anunciat un “Xai literari”. És molt sospitós, a una setmana de les
eleccions. Vull que t’infiltres i em passes informe. Ho denunciarem a la Junta
Electoral.
-El xai
literari? No fotes. I això de què va?
-Li
diuen així al corder, quina gentola. És un dinar. I després diuen que llegiran
poemes i això i allò. Però jo no em refie. Espere que seràs discret.
-Ieeee,
que sóc un pro-fe-ssio-nal.
Pensava
que seria més fàcil, però no. Vaig buscar en Internet i em vaig fer amb a
Facebook el nom d’un dels organitzadors, un tal Alfonso. Vaig aconseguir el
telèfon. I li vaig tocar posant veu d’estrenyiment.
-Voldria
apuntar-me al Xai.
-Molt
bé, qui eres?
-Eeeeee...
Toni Antonio...
-No em
sona el teu nom... Però tu escrius?
-Tots
els dies.
-Entenc.
Bé, jo t’apunte. Quan més serem, més riurem. Però recorda que tens que llegir
un text. Un conte, una poesia... I que ha de tenir relació amb el xai.
-Això
segur.
I
aquesta és la història. Vaig començar a escriure per culpa del xai. Però no un
conte qualsevol, sinó aquestes ratlles sobre la meua vida com a detectiu
privat. I em va semblar puta mare. I segur que escrivint es guanya molts més
diners que fent de detectiu. El problema és que si havia de contar la meua
història no podia anar allí d’amagat. I em feia vergonya llegir-la en públic. A
més, tampoc volia gastar-los la putada perquè l’Alfonso eixe m’havia caigut de
puta mare. Vaig mirar noms d’escriptors que anaven a la trobada. Li vaig
telefonar a un.
-És
vostè l’Aliaga eixe?
-Jo
mateix.
-Es que
mire... Bla, bla, bla. Li ho vaig contar tot, fil per randa.
-Una
història interessant, em va respondre.
-Vostè
llegiria el meu text?
-Home,
em vindria de conya, perquè ja és dijous i encara no he pogut fer ni una ratlla
del meu. El que em sap greu que no li puga passar l’informe al regidor.
-No
passe pena. És un malparit.
-D’acord,
doncs.
- Però
m'ha d'arreglar el relat, que jo faig moltes faltes.
-Si
home sí!
La
culpa, ja dic, fou del xai. Ja en sabran disculpar la meua absència. Però
tindran notícies meues. Espere acabar prompte la meua primera novel·la. I quan
siga ric i famós com vostès, ens veurem. Per cert, de l’informe, no passen
pena: li diré que són bons xics i treballadors i que de política ni parlar-ne.
Ja els havia dit que sóc molt bona persona.
Xavier Aliaga llegint el seu text a Sagunt. maig de 2015
