dilluns, 3 d’abril de 2017

La nit del llagostí




Escriptor fa hores que mira un sostre fosc des del llit estant. La idea d’un text sobre el llagostí (no el de la plaga bíblica, sinó aquell crustaci d’un gris vaire que guarda també aquella semblança insectívora amb el primer) s’ha convertit en una mena de maledicció que li ha tret el son. La parella, aliena al seu desfici, jeu a la vora, capbussada en la placidesa d’un descans que ell enveja amb certa malicia. Potser si li arrima la cigala, aprofitant la nocturnitat i amb intenció, fins i tot, de traïdoria, puga aconseguir capgirar la situació. Però aquella referència involuntària al marisc, li desinfla ràpidament les expectatives. Fart de perseguir postures que li captiven el descans, abandona el dormitori, marxa al menjador i encén l’ordinador. En la seua ingenuïtat, cerca informació a la Viquipèdia, malgrat que sap que allò és un recurs patètic. Allí troba que, el llagostí, és de la família dels peneids. I en una sobrevinguda dislèxia d’alegria llegeix «penedits», una condició que creu compartir amb l’animaló des que es va comprometre a escriure el text. Fins que una segona lectura el treu de l’error i el sumeix de nou en la ineptitud. Però quin punt d’inspiració pot agafar d’una cosa que ell sempre acaba deixant-se a la vora del plat, incapaç d’agafar-lo per despullar-lo de la seua carcassa i arribar-li a la carn que tothom xucla amb delit? Perquè escriptor és molt mirat i prefereix que li la pelen. Que li la deixen a punt per emportar-se-la a la boca, la carn molla i lleugerament salobre. «Ets un senyoret», li diu ella, sempre. De vegades li apropa bocinets als llavis i després es llepa els dits, oliosos, amb parsimoniosa golafreria, amb les ninetes dels ulls enceses i un somriure de picardia que li porten al cap totes les dreceres del tacte. Escriptor mira els amples finestrals del menjador i pensa si quedarà encara nocturnitat suficient per reprendre les pensades que l’han foragitat dels llençols d’aquella nit literàriament desafortunada. 


Josep Manel Vidal 

dissabte, 1 d’abril de 2017

Amics, jo vinc de lluny! De Xirivella!


Amics, jo vinc de lluny! De Xirivella!
Per comprovar, com ja féu Muntaner,
Que a Vinaròs, com al Mediterrani,
Els llagostins nostrats porten al llom
Les quatre barres sagrades!

Ah! Si és possible amb vi de per ací!
Molt millor que amb aigua de Malavella!
No voldreu escriptors a l’hospital!
Ai! Fixeu-vos en Andorra la Vella!

Sóc Roda Balaguer, Josep Lluís,
Que rima amb «llagostís», no «llagostins»!
Ja vorem com isc d’ací!... «Llagostins»
O «llangostins»? Deu ser com «Agostí»
O «Agostinet»! No ho sé ben bé! Aquesta
Nasal adventícia ens té fregits!
Per bé que els meus a la planxa!

No us sabria què dir! Si llagostí
Oriental o occidental! Mengem-los
Com si fossen català general!
Millor el llagostí culte a l’estàndard!

Parlant de quatre barres i senyeres,
Que no pas de cavallers i senyores,
Veig que al País Valencià tenim,
Enguany, cent vint-i-cinc banderes blaves!
Ja teníem prou amb una o amb dues,
Que a Borriana sempre l’han tinguda.
I love llangostins! I love barracuda!
Mengem, plorant la pàtria perduda!

Per als que sou de Vinaròs, confesse
Que Sebastià Balaguer va nàixer
Ací a Vinaròs, era el meu besavi.
Sabater, marxà a Torreblanca, dónec
Fe! De xiqueta, ma mare visqué
Ací uns anys.

Però tornem al llagostí adventici!
Tornem a la política! Triem:
Llagostins o carxofes? Caragols
O cardets? Hem vingut a Timbuctú,
Perdó, a Vinaròs! No a fotre’ns arròs!
Tots hem vingut fins ací, a pelar-nos-la!
Totes, perdó, heu vingut a pelar-vos-els!
Redéu, que ja no sé si el llagostí
És mascle o femella? Ni si amb la gamba
Fa parella!

Llepem la piruleta o pirulí!
Llépols! Heu oblidat el Pita-gol!
Sols penseu ja en llagostins sense cap!
Tots rojos o tots vermells, plens de suc.
Fotre’s la molla...! I fotre’s el musclo!
Que llunyans valencians diuen clòtxina:
Arrimem el llagostí a la petxina!
Xiques, xucleu el cap del llagostí!
Que entre el «penis» de Peníscola i l’«anca»
De Torreblanca, sempre ens quedarà
París!

Jo, erre que erre, semble Baldoví,
No el Joan, de Compromís, també és Roda,
De segon, no patiu, que no és família!
Sinó l’altre...! El de mil vuit-cents nou,
Josep Bernat i Llagostí!..., perdó...,
Tots dos de Sueca, ells. Jo i Bernat
Som peixos! Ho són els llagostins? És
Igual. Després del que hem dit, ja no som
Políticament correctes. Demane
Una oració! De llengua (lingüística),
Una oració unimembre o bimembre.
Compte, doncs! Amb els... «correctes»!



Lluís Roda

dijous, 30 de març de 2017

Sense títol



M’agraden els llagostins tant com m’emprenya la Festa Gastronòmica que li dediquen al meu poble, més que res perquè som a 700 km de la costa i aquí tota la vida s’hi ha menjat corder. Però l’alcalde deia que de xai ja no en vol ningú, i que, si havíem d’atreure forasters, ens calia una menja més sofisticada. Tot plegat bestieses, però la cosa va tirar endavant, no sense la meva soterrada oposició: aprofitant que era el regidor de festes, vaig decidir que, mentre la broma durés, emmetzinaria un llagostí, i que l’atzar repartís dissort. D’entrada el càlcul de probabilitats s’imposà perquè va empassar-se’l el Quico Nu quan ja en duia un centenar coll avall. Va caure rodó i tothom va trobar que s’ho tenia ben merescut per golafre. L’any següent el damnificat va ser un del poble de dalt i, com sempre hi ha hagut certa tírria entre veïns, no els va semblar malament. El tercer cop ja els va pujar la mosca al nas, però va córrer la brama que era una maledicció de Sant Gil, patró dels pastors, pel menyspreu al corder. Una facècia que, ves per on, va caure en gràcia als mitjans de comunicació i l’any següent el poble es va emplenar de curiosos. I, a cada funeral, més èxit i més gernació. Fins que, en plena proclamació de Festa d’Interès Nacional, qui va ensopegar el llagostí, fou el senyor ministre de cultura que també es va voler fer el valent. Aquí ja es van prendre mesures i, ara, les autoritats revisen amb cura que només hi hagi un llagostí emmetzinat i que el verí sigui ràpid i indolor.



Carles Molins i Sabater

dimarts, 28 de març de 2017

Caçadors marins


A Pau i Laia, Mar i Arnau

Allà lluny, cap al nord, a Sol de riu, hi ha el penya-segat i, al dessota, el tros minúscul d'arena protegit per la mola de pedra. A pocs metres dins l'aigua el roc s'alçava atraient i cap allà t'endinsares a cavall de l'amic més gran. La foscor de la pell recremeda i els teus temors escondits qui sap on i l'esperança que algun polp s'embolicara en el teu salabre de joguet que arrossegaves dins l'aigua.
Et quedaves sol damunt del còdol, envoltat de mar, com el nàufrag en illa remota, mentre el teu amic gran se submergia amb l'arpó a la percaça del polp. I emergia somrient amb el cefalòpode traspassat i l'entaforava dins del teu salabret i l'esguardaves alleujat perquè aquella bestiola no se't llançava damunt i t'estrenyia fins a deixar-te masegat. Però no gosaves tocar-lo, et feia tanta por, no parava de bellugar-se, el maleït, i optares per apartar l'esguard i dirigir-lo cap a l'amic que picava la pedra i agafava les caixetes que deien els majors que eren una delícia. Com et fascinava aquell domini de la mar del teu amic gran i pensaves amb l'arrogància del marrec que creix que tu també l'arribaries a dominar com ell.
Ah, aquells dies de sol i de joia que no tenien fi, i els vespres ja de nit i encara dins la mar com una anguila! De bon segur que no els has mai oblidat i tal vegada encara conserves la imatge dels teus ulls com dues lluernes observant el crustaci virolat que s'havia esmunyit al fons del teu salabre de joguet. Te'l vas menjar tu, com correspon al caçador.


Octavi Monsonís

diumenge, 26 de març de 2017

Roja com un llagostí



Sincerament, he de reconèixer que el record més viu que tinc d'un llagostí, tal i com és descriu aquest crustaci amb aparença de gamba, té el seu origen en aquelles safates fumejants que, a ritme de pasdobles, eixien de les immenses cuines d'aquell saló de bodes i banquets de La Ramona, al qual en nom d'aquelles bodes de nombrosíssims convidats, vaig anar invitada sovint, a canvi, ja ho deveu saber, d'un bon regal. Va ser aquell període de temps en què qualsevol que passara prop de nuvis o familiars et comprometien vulgues que no a assistir-hi. Per cert, en la crisi s'han tornat més mesurades. Però, tot s'ha de dir, com aquells llagostins, mai no n'he menjat altres.

El meu record més primerenc d'un llagostí té a veure amb el simbolisme que fins aleshores la meua ignorància m'havia mantingut. Si no recorde malament entre els cinc i deu anys la família de ma mare se m'enduien uns dies a la platja de Bellreguard. A primera línia de mar, al costat de la Font de la Roda, Casa Lola llogava habitacions per als que feien vacances com nosaltres. Només arribar, em posava el banyador, i a la vora de l'aigua; però, a poqueta nit, cada any, em perseguia la mateixa cançoneta «estàs roja com un llagostí». La meua pell, blanquíssima, només agafava un daurat cap al final de les vacances; llavors començaven amb els banyets de vinagre per rebaixar l'enrojolament que per uns dies es convertien en un martiri ben pudent.

Al cap d'uns quants anys, altra vegada vaig escoltar una frase semblant, era el període de l'adolescència rebel, em ruboritzava de no res i amb la meua blancor de pell encara se'm notava més l'enrojolament. M’enrabiaven els comentaris fets a les esquenes «està roja com una tomaca» deien. La veritat és que més que la rojor de la tomaca em venien al cap els anys de la platja i l'olor bascosa del vinagre; dins meu em repetia «com una tomaca no, com un llagostí!»

Qui m'havia de dir que el climateri em retornaria altra vegada a recuperar aquesta paraula. Ara eren els «fogots». El cas és que, quan em venien els «d'allons» els vaig anomenar «llagostins», una forma humorística de fer-los front, i de passada m’imaginava el crustaci servit amb la safata, fumejant; confesse que va funcionar.


Mercè Lloret Llopis

divendres, 24 de març de 2017

De l’estrany



“Poc jo llavors sabia, però, molta
Joia tenint, sabia el que no mor.”
Joan Vinyoli, Primer desenllaç


Aquest país de fang que l’aigua escriu
s’adorm en l’oblit de l’arbre profund,
s’encarna en l’esquer del rodal i viu
en la viva calç de conques amunt.

La remor del riu dellà de l’estany,
plàncton ancestral d’humil llagostí,
conflueix la sang del verb en l’afany
d’idioma que al mar no troba destí.

En fosca llar de llims i en viarany,
com mariner de la fulgor absort,
veu d’aiguamoll i sentit de l’engany,

enyora el delta, la marjal i, en port,
parany serà, secret en el record,
en boca obtús i senyal de l’estrany.


F Collado, Foios, maig 2016



dimecres, 22 de març de 2017

Record d’una antologia d’ Ausiàs


Cada llibre té una història,
el camí callat d’una vida
abans que els fulls comencen a obrir-se,
a estripar-se en silenci.
Vola el fil lector entre les pàgines
en aquella fira de l’Ermita.
Els llibres escampats, encara intactes,
Ausiàs entre molts a punt de moure.
Els versos a grapats vagament pressentits,
difícils, destres,
com l’oferiment dels arrels primigenis.
Els versos mastegats per antics savis...
Així com cell qui es veu prop de la mort
i demana un plat de llagostins amb ceba
entre desigs que arriben de la terra,
de la pell encara no resolta en somni,
de la nuesa nocturna i blanca.
Els versos que van caient entre fulls...
E veu lo loch on es pot restaurar
e no. y ateny, Vinaròs lluny
tot quedant sol en mans verges.
Camina el llibre vell, en poques mans,
el paper groc, els versos lliures,
tot esperant la decisió última.
Però, mai no acaba el llibre...
Desesperat de mos desigs complir
versos aguaiten de ports invictes.
Apareix finalment entre mig
un llagostí abissal, salat i íntim:
sucada eterna en el silenci dels dies. 

 F. Mezquita Broch