dimecres, 2 de desembre de 2015

4a PASSIÓ EN 3 MOVIMENTS



Se't va arrelar el desert als turmells,
foc i salnitre de Lot a la memòria.
Els veig, antics,
des de l'almanac dels segles,
rasa coberta dels ulls que ja no tenien,
i pense en l'ambre que en fou testimoni
a Transnístria,
que per aquell que anuncià la llum
la bèstia fou encarnada de turment,
sang d'ancestres l'asseca la gola.
Ells viuen de la comunió mortífera,
la gènesi de l'infèrtil: habitar el quars
paral.lel a la teva pell maculada,
i els has de drenar les crostes de la misèria,
que així eixamplen les mans i el fum
i arrasen altres boques de vidre.
La teua càbala els dibuixa el fetge,
quan ocorres amb el fum,
missatger escapçat,
sànscrit de les xarxes,
i has enviat la bèstia a guarir-lo
a la teva rosa en els angles dels carrers,
a la ciutat de les muralles,
de les ruines que ratifiquen,
mitifiquen
resseguint la nit de les puntes
cap al centre de la cal,
dels cossos tancats,
dels cossos agredits,
de la cançó aturada,
xai de sang,
xai d'espills,
cristall dels alès,
la condemna t'ha de retornar
a l'aurora de la carn.
Ressegueix la dansa de la nit
que ratifica
mitifica
i dansa el cap del missatger,
de la matrioshka de després,
dels anys, dels llibres,
de les gleves de fang estacat a les ungles
que arrapen el patrimoni de les vísceres,
que demanen el dolor,
que disparen als ventres del piano,
que ennueguen els porus de les pells mai tastades,
mai col.leccionades, vísceres
que rebenten com la sorra, com la bromera,
com els no-nascuts,
com els hospitals que ja ausculten la ranera,
la ranera de la Terra Promesa
i la terra del no i dels jocs i de la boira.
Mitifica-ho, divinitza-ho.
Intenta-ho que no pots,
que les pors,
que et queda la cambra i l'acer,
les cambres, la pols de les retines,
l'àlbum dels teus, missatger,
plasmat en els rostres de les coves.
Purifica'ls, bèstia, 
de les seves línies de deshàbitat,
de deshistòria.
Escapçat, dansa,
desert amonestat,
que t'invoque els ancestres
mentre l'asfíxia i les xifres.


Àngels Moreno recita el seu poema a Sagunt,
maig de 2015

Toni Xai i l’absència de l’escriptor


La culpa fou del xai. Però no va ser culpa meua.
Em diuen Xai. To-ni, Xai. Però els amics em diuen fill-de-puta-cabró. Bé, això és el que diuen després de deixar de ser amics. Em passa sovint des que em dedique a ser investigador privat. La culpa és de les seues dones.
-Tonet, carinyo: ara que t’has fet investigador, m’ajudaries en una coseta? Veritat que sí?
-Tu diràs.
Em contracten per demostrar que els seus marits se’n van al putiferi. O que li fan el salt amb la seua millor amiga.
Faena facileta, perquè sé on trobar-los. Els pot la boqueta.
-Ie, Rubén, mamonàs, mira al pardalet. Al pardal, no! Al pardalet!
Click, click.
-Auuu, gràcies, ja t’apanyarà una que jo em sé!
Córrer molt és bona cosa en aquests casos. Fots el camp, com si et perseguira l’inspector d’hisenda, i després vas amb les fotos a la dona, cobres la faena i au, cacau. Un zeros en el compte corrent. I un amic menys. De vegades em faig una rebolcada amb la clienta, quan necessiten una miqueta d’amor per passar el tràngol. Quan passa això, els faig una mica de descompte. Jo és que sóc molt bona persona. Això deia la iaia.
-El xiquet és bo. Una mica rebolicadet. Però en el fons, és molt dolcet, un tros de coca amb pances.
Els meus pares no pensaven igual. I els meus amics, ara, tampoc.
Jo no volia ixes coses, però la culpa va ser de la crisi. De Toni Xai, el súper paleta que no eixia al carrer per menys de 3.000 euros al mes, vaig passar a ser Toni Xai t’arregle la casa de dalt a baix si no em demanes factura. Però la gent no té pasta ni per arreglar el cagader. Un dia, se’m va encendre el semàfor, veient una pel·lícula de detectius. Em vaig informar en el paro.
-Vostè té una carrera universitària relacionada amb la investigació privada?
-No.
-Doncs sense això i sense un curs homologat pel ministeri de l’interior, no hi ha res a fer. Que què esperava?
Quins cabrons! I després diuen que hi ha molta gent aturada! Vaig decidir que ho faria d’amagat, en negre i això. Em vaig fer unes targetes: Toni Xai, detectiu privat. I les vaig repartir per tota la contornada.
-Fotre, Toni! No sabia que havies estudiat una carrera de detectiu!
-Mira, per les nits, a distància. A poquet a poquet.
-Quines coses... Escolta: I tu no li faries seguiment a la meua dona?
M’agradaria saber què fa quan va a València...
-Si em pagues...
            La senyora anava de compres, per no tornar de buit a casa, i en acabar es veia amb un cubà de dos metres amb més abdominals que un goril·la. Vaig pensar que si l’home sabia la veritat li donaria un col·lapse de l'hòstia consagrada. Caput, vaja.
-T’he de dir que no hi ha molt que rascar... La teua dona va, compra, es fa una orxata amb unes amigues, xerra pels colzes i auu, cacauu. Això és tot. Em sap malament, però t’he de cobrar la faena igualment.
-Gràcies, Toni. No saps el pes que em treus de sobre.
Ja us he dit que sóc molt bona persona.
Això és la meua vida de detectiu privat. El que no m’esperava va ser l’últim dels encàrrecs, un regidor de Sagunt, que coneixia de l’escola.
-Escolta Toni, tinc un treball per a tu. Però vull que siga molt discret. El dia 16 es reuneixen a la ciutat un grup d’escriptors, un niu de rojos i catalanistes, que han anunciat un “Xai literari”. És molt sospitós, a una setmana de les eleccions. Vull que t’infiltres i em passes informe. Ho denunciarem a la Junta Electoral.
-El xai literari? No fotes. I això de què va?
-Li diuen així al corder, quina gentola. És un dinar. I després diuen que llegiran poemes i això i allò. Però jo no em refie. Espere que seràs discret.
-Ieeee, que sóc un pro-fe-ssio-nal.
Pensava que seria més fàcil, però no. Vaig buscar en Internet i em vaig fer amb a Facebook el nom d’un dels organitzadors, un tal Alfonso. Vaig aconseguir el telèfon. I li vaig tocar posant veu d’estrenyiment.
-Voldria apuntar-me al Xai.
-Molt bé, qui eres?
-Eeeeee... Toni Antonio...
-No em sona el teu nom... Però tu escrius?
-Tots els dies.
-Entenc. Bé, jo t’apunte. Quan més serem, més riurem. Però recorda que tens que llegir un text. Un conte, una poesia... I que ha de tenir relació amb el xai.
-Això segur.
I aquesta és la història. Vaig començar a escriure per culpa del xai. Però no un conte qualsevol, sinó aquestes ratlles sobre la meua vida com a detectiu privat. I em va semblar puta mare. I segur que escrivint es guanya molts més diners que fent de detectiu. El problema és que si havia de contar la meua història no podia anar allí d’amagat. I em feia vergonya llegir-la en públic. A més, tampoc volia gastar-los la putada perquè l’Alfonso eixe m’havia caigut de puta mare. Vaig mirar noms d’escriptors que anaven a la trobada. Li vaig telefonar a un.
-És vostè l’Aliaga eixe?
-Jo mateix.
-Es que mire... Bla, bla, bla. Li ho vaig contar tot, fil per randa.
-Una història interessant, em va respondre.
-Vostè llegiria el meu text?
-Home, em vindria de conya, perquè ja és dijous i encara no he pogut fer ni una ratlla del meu. El que em sap greu que no li puga passar l’informe al regidor.
-No passe pena. És un malparit.
-D’acord, doncs.
- Però m'ha d'arreglar el relat, que jo faig moltes faltes.
-Si home sí!

La culpa, ja dic, fou del xai. Ja en sabran disculpar la meua absència. Però tindran notícies meues. Espere acabar prompte la meua primera novel·la. I quan siga ric i famós com vostès, ens veurem. Per cert, de l’informe, no passen pena: li diré que són bons xics i treballadors i que de política ni parlar-ne. Ja els havia dit que sóc molt bona persona.

Xavier Aliaga llegint el seu text a Sagunt. maig de 2015









dimecres, 18 de novembre de 2015

Ora pro ovis

A vegades, em sent molt ofés!
Car intentant fer versos sublims
Creuen les poetes que els meus rims
Van com bords, i no bards, al seu ses!

Com si per a mi tot fóra sexe,
Pertot veuen xones i pililes,
Quan parle de bolets i d’anguiles, 
En tots els referents veuen nexe!

També em passà això amb el figatell!
Però en aquesta gaia ciència
Sabeu que ens cal molta paciència,
Perquè qui clava el dit va a la d’ell!

Cert és que ella també va a la d’ella...
Y si habláramos en castellano,
No riméis lo animal con lo humano,
Que a tots s’encomana la lladella!

Per cert, tocarà un any fer paella!
Enguany la caldereta de xai
Ha anat bé; ha estat cool, ha estat guay!
Què us diré? Preferisc la graella!

I una bona brasa i un morter!
I fent la mà a bon ritme amb el boix,
Fer rimar l’all i l’oli com Foix,
Però les xulles són de corder!

Les heu vistes de xai o de be?
Sabeu que les xulles de corder
Demanen un bon meló d’Alger!,
Però enguany l’acabem amb cafè!

És obra potser de Llucifer!
De síndria, fesol i mongeta...
Fixeu-vos que una xulla ben feta,
També agrada al jueu i al berber!

De Déu, ens fotem també l’Anyell!
Redéu! M’he clavat en un merder!
Que jo crec en el Xai vertader!
Parla el meu estómac! No el cervell!

I quan fem la crema catalana,
La de la lletuga o l’encisam,
Recordarem el xai d’Abraham
Pres, en aquesta ciutat romana!

Fou un c’Anníbal qui es foté Arse!
Nosaltres ens hem fotut el xai!
No fem mal amb un gaudi tan gai!
El problema, però, serà alçar-se!

Evidentment, preferim el xai
calent! Que anar chingant per Xangai!
Que és l’amor sacrifici de l’ego!...
Ciao, ciao, xai! Ciao, borrego!


Lluís Roda
15 de maig de 2015



PENJANT


     No sempre la meua relació amb el xai ha sigut agradable i despreocupada, hui és motiu d’alegria, excusa per a la conversa i testimoni de la nostra amistat. En altre temps em feia por, era un patiment, aleshores jo era aprenent de carnisser, descarnar i tallar el xai era un treball delicat, era una carn cara, cara per a l’amo i cara per al client, que buscava sempre tallades boniques. Calia oferir una bona presentació. Ja sabeu que sovint es menja més pels ulls que per la boca.

     Jo admirava els meus companys més majors, amb molts anys d’ofici, quan descarregaven la gavineta eren precisos, contundents, normalment d’un sol colp feien la tallada, no s’enganyaven, i per si fora poc, al temps despatxaven i donaven conversa a les clientes amb tota la naturalitat. I si la xulla, la cuixa o l’espatlla no es partia a la primera, repetien el colp sense desviar-se’n gens de l’anterior. La punteria i la força del canell costa molts anys de fer-se, és l’experiència la que allunya el dubte donant seguretat.
    A mi se’m feia de nit quan l’encarregat em mirava tallar per si llançava a perdre la peça. No m’agradava que em renyiren, em sentia inútil, desmanyotat. El porc, la vedella o el gallina eren més fàcils de treballar, abans de tocar el xai practicàvem amb ossos, caps de porc, costelles o vedella congelada. Però jo volia aprendre, posí voluntat i amb el temps vaig adquirir bona solta.

     Per sort i com és natural també hi havia trucs per ensenyar-nos, sempre recordaré el primer corder que vaig partir en dos canals. L’animal ja venia mort i net, me’l van traure penjat per la garreta d’una sola cama amb un ganxo de carnisser a l’altura dels braços. L’oficial li va introduir entre el buit de les vertebres una vara fina de metall que el travessava de dalt a baix. D’un primer colp va separar la cua i la part de la columna on s’adheria la cuixa, després em va passar la gavineta i em va dir: -Pega contra el ferro. Vaig tremolar un moment indecís, però el desig de superar la prova fou major, i convençut de la meua destresa vaig fer el que tantes vegades havia vist fer abans. Colpegí, la gavineta partí l’os i troba la vara. Una part del xai comença a inclinar-se pel seu pes sobre el meu braç esquerre que el sostenia. Animat per l’èxit continuí baixant amb talls ferms, partint l’animal fins a tindre la mitja canal quasi penjant en l’altre braç. Quedava el colp més difícil, partir longitudinalment el coll. La gavinetada era incomoda, el corder ballava pel seu pes. Dubtí i endevinant-ho l’oficial m’anima: -Va! Al so de la seua veu i amb seguretat acabí per separar-lo.

    L’alegria d’aquella victòria dura fins a hui. He signat la pau amb els xais, ja no treballe de carnisser, tampoc hi ha aprenents i hui en dia solen tallar amb serra. Com després de set anys d’ofici encara tinc tots els dits, perdoneu el que m’haja menjat les xulles amb les mans. I ja sabeu: - Mengeu a gust, el carnisser s’alegrarà.



BERNA BLANCH, llegint el seu text a Sagunt. 16 de maig de 2015.

dimarts, 3 de novembre de 2015

De primer, sonat de xai


Dòcil edat de la innocència
glòria i enyor de Babilònia
Pretèrit bacanal daurat
que del sacrifici fas Festa

Fera deslletada i feliç
Cobejança impia d’un imperi
cec de supèrbia i poder
brama en vida com un lleó

i ignora la mort com un xai
que capcot rep en hecatombe
el seu crit dissolt en silenci

resta la conhort dels cretins
servida en safata de plata
l’àpat cruent al punt del Déu

Pep Alfonso recitant un sonat de xai,
maig de 2015 a Sagunt





Jo he comptat ovins

Jo he comptat ovins, molts, però no per a dormir, sinó per a no dormir, per a construir relats que després recontaria per mitja Europa en reunions d’experts: ruralistes, en diuen. Berna, Utrecht, Càller, Bristol, fins allà he anat amb les meues històries d’ovelles. He resseguit les passes dels animals, amb els seus pastors, des de les terres del Baix Aragó fins a les conques del Palància, el Túria o el Cabriol. He estudiat els negocis ramaders dels ciutadans de València durant l’edat mitjana. He sabut que els senyors feudals, en exigència dels tributs reclamats per pasturar en els seus dominis, els capturaren entre 1342 i 1345 dos-cents huitanta-dos moltons, dues-centes onze ovelles, trenta-cinc borregos i vint-i-cinc corders –xais o anyells, digueu-li com vulgueu. He arribat a calcular que a començaments del segle XV se sacrificaven fins a seixanta cinc-mil caps d’ovins a l’any en les carnisseries del cap i casal, a tocar de l’actual plaça Redona, i que, en vendre les carns, “tot carnisser de qualque lig o condició” havia de pagar als governants municipals dos diners per lliura servida. He estimat els ovins, he somiat amb ells, els he investigat i m’han valgut desenes de pàgines en brillants revistes acadèmiques del món anglosaxó. Tanmateix, no he vist un corder en ma puta vida. Només els he menjat. Historiador de pacotilla.



Vicent Baydal llegint el seu text del Xai literari a Sagunt,
maig de 2015

dilluns, 19 d’octubre de 2015

EL XAI LITERARI



Xai/a: anyell
El mot xai té ressonàncies literàries, més que no religioses o de tiberi. Fins i tot el gran Hans Fallada, a la novel·la I ara què, homenet?, fa que el seu protagonista Johannes Pinneberg anomene Xaieta a la seua dona. Ara que, ací entre nosaltres, una mica bleda sí que era, la mossa.

Anyell/a: fill d’ovella fins a l’edat d’un any
Aquest és el mot religiós de l’animal, el fill de Déu i de l’Home pren el nom d’anyell de Déu, i és a l’anyell a qui clava el coltell Abraham i, per això, el sotmés a Déu clava coltellada i queixalada a l’animaló, regal diví.

Be: xai, anyell
Mot onomatopeïc que imita els sons d’aquesta bèstia, que és el belar. I com molt bé saben els marrecs, es reprodueix aquest mot per fer escarni dels covards, dels covards infantils, s’entén.

Ovella: mamífer remugant (ovis aries), de set a vuit decímetres d'alçària, pèl espés i flexible, cua llarga, banyes divergents enrotllades en espiral, que es cria per la seua carn i la llana; esp. La femella adulta
El mascle de l'ovella és el marrà.

Marrec: xai

Moltó: mascle de l'ovella castrat
Aquest mot, curiosament, ha passat al gènere humà en forma de cognom, sense escatir ben bé si a l'origen la castramenta era física o mental.

Anyí: anyell// La llana que hom trau de l'anyell en tondre'l

Recental: dit d'un animal, esp. un anyell, de llet.

Pècora: ovella
Se sol emprar amb l'adjectiu mala, mai amb el contrari bona, que hauria de ser l'habitual quan l'ovella fa molta llana o llet de qualitat o que bela com els àngels. Ca, sempre és mala l'epítet que acompanya el substantiu pècora, cosa a totes llums injusta, i és que el llenguatge dels corders és ben estrany.

Corder: anyell
És el mot de l'ovis aries que més adeptes té perquè es relaciona amb el foc i la graella, l'all-i-oli, la bevenda i la companyonia dels qui observen el bon jan que se socarra davant la brasilada.

Borrego: animal de llana d'un a dos anys
Aquesta és la manera més humana d'anomenar l'animal, ja que és el que més s'aplica als humans. Si veieu el ramat de xais, corprén la seua mirada, els ulls de tots i cadascun dels borregos que et miren fixament, just com fem els humans, que tendim a seguir qui es col·loca al capdavant. Fins que arribem al cingle i ens estimbem, i així una vegada i una altra, i així ens va, i què farem si som com els borregos, no?


Ja intuïa que això del xai literari donaria molt de si.


Sagunt, 16 de maig de 2015
Octavi Monsonís

POEMA EL XAI LITERARI (16 maig 2015. Sagunt)



Potser no sé escriure l’esguard del xai,
la tendresa incauta d’una albada corpresa
en esbaldir-se el ruixim al migjorn.
Com esbrinar els mots que han
d’envescar l’instant, engalzar somriures
a la nineta dels ulls?

Vespregen núvols al bell mig
del cor glaçat,  un enfilall de solitud
encalça les contrades del torb,
i ací gargotege la incerta pregària
que afaiçona corriols de formigues.

M’enduré a les butxaques
l’esplendor de la joia de viure
que hui, ara mateix,
espetega brins de nitidesa.


M. CARMEN SÁEZ

dissabte, 3 d’octubre de 2015

La festa del sacrifici, per Vicent Penya



Vicent Penya

         Vet ací, companys i companyes, amics i amigues, saludats i saludades, la nostra particular festa del sacrifici.
         Hem commemorat el símbol de la submissió perfecta a la voluntat de la deessa més preada: la Literatura.
         Ja sabeu: la nostra estimada divinitat de les Lletres ens ha ordenat en un somni que sacrifiquem els nostres fills, els llibres, per tal de demostrar-li fidelitat i obediència, tal com a Abraham se li ordenà de sacrificar el seu fill en honor a Déu. En un moment d’alienació, hem estat a punt de complir aquesta ordre, però la Literatura ha permès que substituïm els llibres per un xai com a objecte d’aquesta ofrena.
         Perquè, contràriament als desitjos que manifestà Gombrowicz en els seus dietaris, la nostra no deixa de ser una actitud d’estricta religiositat cap a l’Art de les Paraules. És per això que les nostres obres, com no podia ser d’una altra manera, estan escrites de genolls cap a aquest Art i en posició de serena reverència i etern respecte. I no ens en penedim, d’això, ni ara ni mai.
         Així doncs, hem sacrificat el xai en oferiment a la divinitat que més estimem, la Literatura, i l’hem gaudit en un àpat en bona companyia i en bon ambient, envoltats de relats i poemes, de consells i proclames, d’amistat i d’estima.
         Enhorabona a tots per la nostra particular festa del sacrifici.



Vicent Penya recitant el seu text a Sagunt

AGNUS SCRIPTORUM, per Eusebi Morales



Et recullen el Garbí, el Picaio, la Calderona.
El Palància emmiralla la teua manta blanca,
la teua terracotta tendra,
els rellotges de les teues llanes,
la teua carència d'astes.
Pobre lenta llebre blanca,
aquarel·la d'aigua,
ni botes una pàgina,
T'editen les mirades de tots els profetes,
sants, escriptors, pastors, gossos,
i fins a l’ase intel·ligent.
Acabat aquest anyell
sent veus, històries, poemes,
opaques aspiracions
en un temps posseït,
endimoniat per la vida.
Morvedre ens regala la seua mirada, el seu sabor,
l'aroma d'una sobredosi d'alegria en les artèries.
El mans ovis ara agnus scriptorum,
la carn més antiga, la paraula,
domesticada per la imaginació.
El silenci, al vespre,
trencat pel cansament de corders
fent sonar les esquelles
pels vessants suaus del Castell, del Calvari.
El silenci, al vespre,
trencat pel cant d'un poeta
que, per oblidat d'una Ègloga,
mai no escrita de Virgili,
va quedar eternament encantat,
silueta eterna entre els “muri  veteri”,
indefens, abatut, disposat al sacrifici
d'enfrontar-se al lleó blau destructor
que s'encén en flames
per aquests boscos de taronges.

Eusebi Morales.
Sagunt, 16 de maig de 2015.






dijous, 10 de setembre de 2015

Ovelles

Un centenar d'ovelles, cabres, gossos passen molt a prop meu. M'he trobat aquesta família més que nombrosa amb el pastor de cap de pelotó quan feia un passeig matiner baix el sol dels primers dies de març.
«Bon dia!» «Pasa, no tengas miedo que ellas se apartan!» «No tinc por, és per no molestar!» Però en realitat el que faig, a una vora del camí és observar l'espectacle, amb l'esperit pueril i lluminós del millor públic.
Caminen ràpid rere el pastor. Ocupen tot el camí. Algunes d'elles, situades als flancs del grup mengen herbes. Les que passen a prop meu m'eviten. Les més atrevides s'arrimen més a mi, quasi em toquen. Les més tímides em miren de reüll, sabent-se observades, i intenten passar tan distants de mi com poden. Algunes tenen la llana bonica, marró terrós, blanc esgrogueït.... d'altres porten el mant a pedaços, mig caigut o desfet, com si s'hagueren descurat de pentinar-se durant setmanes.
Els gossos, envoltant el ramat, fan cara seriosa. Són de tamany mitjà, però tenen un posat responsable, una mica dur. Sembla que la feina que els ocupa els obliga a oblidar el seu caràcter juganer, que ràpidament recuperen quan el ramat abeura en el riu i els cans poden tornar a ser amics fidels que et llepen les mans, saltironant i movent la cua.
Mentre passen junt a mi, se sent un soroll -un clapoteig- suau i continu. No arriba a ser fort, sembla eixe moment quan, després dels trons, la pluja ha agafat un ritme suau i interromput que sembla interminable. Són les peüngles d'aquest centenar d'ovelles i alguna cabra que colpegen contra el terra d'asfalt desgastat del camí. Van omplint-lo de boletes negres que disgreguen pertot amb el seu caminar.
Solament transcorren uns minuts, potser segons, quan ha passat la majoria, quan veig passar les resagades del grup: les ovelles més velles i lletges. Potser algunes són joves, però caminen coixes, amb dificultats, tenen les cames tortes i arrosseguen alguna extremitat. També arribe a veure una de ben grossa, sembla embarassada -quants corderets tindrà dos, tres, quatre?-. Són part del ramat, però van darrere del grup, afanyant-se per no quedar massa enrere i, qui sap, convertir-se en presa fàcil per algun depredador. Però l'únic depredador possible es diu Juan i va al davant. I no sembla girar-se per controlar-les. Sap que elles el seguiran sempre. Sap que els gossos pastors faran la seua feina com sempre han fet. Ja els ho haurà ensenyat ell, això de guardar el ramat, o potser algun gos més vell que ara ja no hi és.
Reprenc el meu camí cap a l'albufera d'Anna. He acomplit un desig que tenia des de feia molts anys: veure un ramat de ben a prop. Com una apetència animal, atàvica, se m'havia instal·lat en alguna part del meu cos amb el pas dels anys, cada volta que anant amb el cotxe per camins rurals havíem hagut de parar per deixar-les creuar, a aquesta comunitat d'animals. D'on vindran? On aniran? Sentia, i encara sent, una gran curiositat per la figura del pastor. Per la seua relació tan estreta i alhora ambigua que deu tenir amb aquells animals. I l'envege.

Respire fons, mire cap amunt i sent que els ulls se m'entelen. Que l'emoció del moment és gran i que, per algun motiu, se m'ha remogut alguna cosa ben endins. Què hi farem? Ara a veure els ànecs del llac que, en aquesta època, estan especialment actius buscant parella i festejant la joia de viure. Serà, tot plegat, l'aire de la primavera?


Mireia Pérez llegint el seu text a Sagunt



dissabte, 29 d’agost de 2015

AGNUS PECCATUS MUNDI



El xai és, de tots els animals
que han acampat sobre la terra,
el més fràgil, dòcil i bonic,
productor incansable de llana,
somni i símbol dels cristians,
es porta al braç o a la geganta,
obedient, trist i espantadís,
per sempre víctima en la guerra
i plat en la festa dels humans.

Avui el xai ho paga amb la pell,
s'ha ofert en digne sacrifici,
airejat, trossejat, preparat
i cuinat amb atenta mirada
per la ciència del cuiner
i servit tan bon punt en la taula
perquè escriptors valencians,
experts en el més bell dels oficis,
en guadesquen i ho canten amb fe.


Manuel Civera i Gómez

Palau del Duc de Sagunt, 17 de maig de 2015


dissabte, 11 de juliol de 2015

Imatge fidedigna


 Carmen Arnau recitant el seu poema al Xai literari a Sagunt

Tenia tantes ganes de compartir
els camins que travessa el destí,
gaudir amb el menjar,
que cada nit pujava al terrat
per veure nàixer l’alba.

No sé què opinaran demà
o potser despús-demà
d’aquest dinar de poetes,
dels seus mots indesxifrables,
barrejats pel vi,
que rodolen
més enllà de la veu.

No sé què opinaran demà
o potser d’ací a vint anys,
d’aquest plaer als llavis,
de l’estranya conjunció
de tastar el xai amb els dits
i preservar la immortalitat
amb els versos.

Mirar els comensals,
és escoltar el soroll
de les petites formes inquietes
de les dents rascant l’ós,
doblegats de gust,
com si assaboriren, un irreprimible
formigueig de goig.


Entre instants habitats,
el dinar és alguna cosa més
que el motiu de l’encontre,
i l’escalfor puja
pels carrers empedrats de Sagunt,
com si es despullarà, 
l’ombra oculta dels poetes.

I, lentament, es preservarem
les ànsies dins l’espill
d’una llàgrima, que recrea
la bellesa de la imatge
sobre un text de ficció.


Maria Carme Arnau i Orts

dissabte, 4 de juliol de 2015

L’ecosistema del borrego


Tomas Moreno llegint el seu text del Xai literari de 2015 a Sagunt

La veritat és que en aquest País menjar borrego es pot convertir en una mena d’antropofàgia, si mirem el panorama en trobarem dels per tot arreu. No són massa comestibles però borregos, el que es diu borregos sí en són. En podrem trobar en quasi tots els racons i sense dubte cuinats de les maneres més diverses.

Per la zona de València en tenim un tipus de borrego que es conserva en salmorra i que dura quasi indefinidament encara que per a la seua conservació s’utilitza alcohol de “carajillo i de cuba-libre”. Aquest borrego en salmorra aguanta molt bé el “caloret” del Cabanyal i la Malva-rosa.

Per la zona d’Alacant, Castelló i  la part de la Costera acostumen a cuinar el borrego escabetxat, aquest dura molt i aguanta ve la velocitat del Ferrari i els hiverns freds de l’aeroport de Castelló. Es desenvolupen molt bé per les empreses públiques, les administracions de loteria i els jutjats de Nules. Però s’ha demostrat que a la llarga l’escabetxat  acaba per arruïnar-se i que l’aire de les diputacions i les imputacions no els va massa bé.

A la resta del País en trobarem borregos a cabassos en ajuntaments, conselleries i fundacions. Es crien i multipliquen sense cap animal que els faça competència en els seu nínxol ecològic i creixen ben gruixuts. Aquest hàbitat animal és tan variat que en trobarem de xai fins a borrego fumat.  Practiquen el nepotisme, la faràndula i l’escalada. La part mes saborosa és el morro, que en tenen i de ben gros.

En podem considerar que aquesta plaga de borregos ha desbaratat l’equilibri de la fauna del País i que cal prendre mesures urgents per a posar coto a aquesta proliferació “borreguil” per les nostres administracions públiques.

El problema que tenim és que a la població en general es cria un borrego que s’escampa per cada carrer de les nostres comarques, aquest és el borrego xupló, que es caracteritza per ser tonto del cul, amb tendències suïcides i un poc masoquistes, escàs d’intel·ligència i  mala visió perifèrica i es passa les hores mortes mirant la tele.

En definitiva tant de borrego s’ha carregat l’ecosistema i ara per ara no se sap la solució, ja s’han adonat fins i tot en el baròmetre del CIS.


dimarts, 30 de juny de 2015

AI XAI! (POEMA FONÈTIC)

Carles Cano explica com tenim que fer els cors al seu poema fonètic sobre el Xai literari 




AI XAI, AI,
XAI, AI, XAI

BE, BE, BEEEEE. (COR)

IX XA, IX XA, IX, XAI!
XA, XA-XA-XA, XA-XA-XAI!
AI, AII, AIII XAI! (CANTAT)
AI, AII, AIII, XAI!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

XIXA, XIXA, XIXA DE XAI!
XAXI, XAXI, XAXI EL XAI!
AIXÍ, AIXÍ, EL XAI A L’ALL!
A l’ALL, AIXÍ, AIXÍ EL XAI!
AI!, L’ALL LI IX AL XAI DE L’ULL!
AI, L’ALL A L’ULL DEL XAI LI IX!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

CUIXA, CUIXA, CUIXA DE XAI!
XULLA, XULLA, XULLA DE XAI!
CUIXA, XULLA, CUIXA DE XAI!
XULLA, CUIXA, XULLA DE XAI!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

XE, QUIN XAI XICS!
XICS, QUIN XAI, XE!
QUIN XE, XAI XICS!
XAI XE XICS QUIN!

BE, BE, BEEEEE. (COR)

AI XAI, AI,
XAI, AI, XAI
XE, XAI, AU!
XAU XAI, XE.

BE, BE, BEEEEE. (COR, PERDENT-SE)

                                                                       
 Carles Cano