S'ajorna el Suquet literari 2017!!!!

Estimats/des companys/es:

Us enviem aquest comunicat per informar-vos de l'estat de la trobada gastronòmica i literària "Suquet Literari" del pròxim dissabte 23 de setembre a Cullera.

Davant de les darreres situacions socials i polítiques viscudes al Principat, amb una conjuntura políticament feixista i opressora, i amb un panorama desolador per als pròxims dies, que no sabem com i en què podrà acabar, la comissió organitzadora ha conclòs que és ben possible que no hi puguem gaudir com realment es mereixen les nostres lletres. Una jornada en què hem de tenir per damunt de tot les lletres per bandera, pot esdevenir tensa pel nostre enuig personal i col·lectiu a allò que puguen desenvolupar des del govern central.

Amb tot això, la comissió organitzadora ha pensat que el millor és ajornar l'esdeveniment i moure' la una data en què de veres puguem gaudir-ne sense més pressió que la de passar una estona agradable amb amics i amigues, companys de lletra i de vida.

Aprofitem també aquesta nota per a mostrar el nostre rebuig a la política de depravació democràtica del govern central del Partit Popular i de les institucions que li són familiars, hereves del feixisme franquista, que trenquen la tan menyspreada divisió de poders i que ens fan ser ciutadans sense drets segrestats per un poder autoritari sense escrúpols que no deixa que un poble unit manifeste les seves voluntats fermes.

Igualment, manifestem tot el nostre suport a les institucions catalanes i ens adherim als sentiments de llibertat del poble català.

La lluita està al carrer i ací hem d'estar procurant, pacíficament, que les llibertats, drets i deures de qualsevol ciutadà estiga garantit sense cap tipus d’opressió.

Salut i País.

Comissió organitzadora de Plats Literaris.

Horari de la visita matinal a Cullera

Castell de Cullera

Data: 23 de setembre 2017

Hora d’inici: 11 hores (cal ser puntuals, per favor)

Lloc d'arribada: Estació de Renfe de Cullera

Pàrquing: Estació Renfe

Hora d’aplegada: entre les 10.30 i les 10.55 hores

Visita:

   Arribada a l’estació per part dels participants. Mentre aplega tota la gent la resta poden fer-se cafès, infusions i fins i tot al bar de l’estació.

   En estar totes i tots farem la benvinguda per part dels organitzadors i amfitrions. uan acabe el breu parlament tindrà lloc l'eixida en el bus cap al Bar Xelo. Al Xelo farem una degustació de productes de Cullera (líquids i sòlids, tals com cassalla, barrejats, pimentó en salmorra...). La següent parada ens portarà fins a la Petita Llibreria on farem la primera lectura. A les 12h, pam dalt pam baix, tindrem la recepció de les autoritats locals i segona lectura als jardins del mercat.

   La segona part de la visita ens durà a una passejada pel casc històric de Cullera fins la Plaça Andrés Piles per agafar el bus fins al Castell. Durant la visita al mateix (intentarem que ens el puguen obrir i mostrar el pati d’armes). Acabada l'estada al castell, baixarem fins la cova del Dragut.

   Finalitzada la visita tornarem al bus per a anar al Restaurant La Mar Salà on començarà el dinar a les 14.30h. Acabat el suquet passarem als parlaments diversos, si calen, i la lectura habitual d'aquesta jornada gastronomicoliterària els escrits dedicats al plat de la jornada, el suquet de peix. 

   En acabat de recitar i de copes diverses, quan considerem, tornada en bus a l’estació per a que cadascú torne de nou a sa casa.    

Lloc de trobada, Estació del tren de Cullera

Telegrama urgent, suqueu!!!!

Telegrama urgent a totes les persones malaltes de lletres d'arreu del país

Suquet literari 2017

El pròxim dissabte 23 de setembre tindrà lloc el Suquet literari 2017 a la localitat de Cullera.

Enguany l'amfitrió serà David Vidal i Manel Joan Arinyó de guia per a la visita turística que començarà a les 11:00 hores (ja indicarem lloc i hora exacta).

L'enrenou tindrà lloc a l'hora habitual dels dinars de suc i lletres, a les 14:30 hores, al Restaurant La Mar Salà situat a l'avinguda del Dossel número 49 de la ciutat de Cullera. El menú triat per a ocasió tan senyada és de 25€ (picadeta, plat de Suquet de peix, postres, beguda i café.

Aneu sucant les plomes, preparant els textos i enviant-los, ben cuinats, a l'adreça electrònica platsliteraris@gmail.com. Les reserves per al dinar també les podeu fer al mateix temps.

Sempre vostres, sucaners de lletres també,

Francesc Mompó, Ramón Guillem i Pep Alfonso

La nit del llagostí

Escriptor fa hores que mira un sostre fosc des del llit estant. La idea d’un text sobre el llagostí (no el de la plaga bíblica, sinó aquell crustaci d’un gris vaire que guarda també aquella semblança insectívora amb el primer) s’ha convertit en una mena de maledicció que li ha tret el son. La parella, aliena al seu desfici, jeu a la vora, capbussada en la placidesa d’un descans que ell enveja amb certa malicia. Potser si li arrima la cigala, aprofitant la nocturnitat i amb intenció, fins i tot, de traïdoria, puga aconseguir capgirar la situació. Però aquella referència involuntària al marisc, li desinfla ràpidament les expectatives. Fart de perseguir postures que li captiven el descans, abandona el dormitori, marxa al menjador i encén l’ordinador. En la seua ingenuïtat, cerca informació a la Viquipèdia, malgrat que sap que allò és un recurs patètic. Allí troba que, el llagostí, és de la família dels peneids. I en una sobrevinguda dislèxia d’alegria llegeix «penedits», una condició que creu compartir amb l’animaló des que es va comprometre a escriure el text. Fins que una segona lectura el treu de l’error i el sumeix de nou en la ineptitud. Però quin punt d’inspiració pot agafar d’una cosa que ell sempre acaba deixant-se a la vora del plat, incapaç d’agafar-lo per despullar-lo de la seua carcassa i arribar-li a la carn que tothom xucla amb delit? Perquè escriptor és molt mirat i prefereix que li la pelen. Que li la deixen a punt per emportar-se-la a la boca, la carn molla i lleugerament salobre. «Ets un senyoret», li diu ella, sempre. De vegades li apropa bocinets als llavis i després es llepa els dits, oliosos, amb parsimoniosa golafreria, amb les ninetes dels ulls enceses i un somriure de picardia que li porten al cap totes les dreceres del tacte. Escriptor mira els amples finestrals del menjador i pensa si quedarà encara nocturnitat suficient per reprendre les pensades que l’han foragitat dels llençols d’aquella nit literàriament desafortunada. 

Josep Manel Vidal 

Amics, jo vinc de lluny! De Xirivella!

Amics, jo vinc de lluny! De Xirivella!

Per comprovar, com ja féu Muntaner,

Que a Vinaròs, com al Mediterrani,

Els llagostins nostrats porten al llom

Les quatre barres sagrades!

Ah! Si és possible amb vi de per ací!

Molt millor que amb aigua de Malavella!

No voldreu escriptors a l’hospital!

Ai! Fixeu-vos en Andorra la Vella!

Sóc Roda Balaguer, Josep Lluís,

Que rima amb «llagostís», no «llagostins»!

Ja vorem com isc d’ací!... «Llagostins»

O «llangostins»? Deu ser com «Agostí»

O «Agostinet»! No ho sé ben bé! Aquesta

Nasal adventícia ens té fregits!

Per bé que els meus a la planxa!

No us sabria què dir! Si llagostí

Oriental o occidental! Mengem-los

Com si fossen català general!

Millor el llagostí culte a l’estàndard!

Parlant de quatre barres i senyeres,

Que no pas de cavallers i senyores,

Veig que al País Valencià tenim,

Enguany, cent vint-i-cinc banderes blaves!

Ja teníem prou amb una o amb dues,

Que a Borriana sempre l’han tinguda.

I love llangostins! I love barracuda!

Mengem, plorant la pàtria perduda!

Per als que sou de Vinaròs, confesse

Que Sebastià Balaguer va nàixer

Ací a Vinaròs, era el meu besavi.

Sabater, marxà a Torreblanca, dónec

Fe! De xiqueta, ma mare visqué

Ací uns anys.

Però tornem al llagostí adventici!

Tornem a la política! Triem:

Llagostins o carxofes? Caragols

O cardets? Hem vingut a Timbuctú,

Perdó, a Vinaròs! No a fotre’ns arròs!

Tots hem vingut fins ací, a pelar-nos-la!

Totes, perdó, heu vingut a pelar-vos-els!

Redéu, que ja no sé si el llagostí

És mascle o femella? Ni si amb la gamba

Fa parella!

Llepem la piruleta o pirulí!

Llépols! Heu oblidat el Pita-gol!

Sols penseu ja en llagostins sense cap!

Tots rojos o tots vermells, plens de suc.

Fotre’s la molla...! I fotre’s el musclo!

Que llunyans valencians diuen clòtxina:

Arrimem el llagostí a la petxina!

Xiques, xucleu el cap del llagostí!

Que entre el «penis» de Peníscola i l’«anca»

De Torreblanca, sempre ens quedarà

París!

Jo, erre que erre, semble Baldoví,

No el Joan, de Compromís, també és Roda,

De segon, no patiu, que no és família!

Sinó l’altre...! El de mil vuit-cents nou,

Josep Bernat i Llagostí!..., perdó...,

Tots dos de Sueca, ells. Jo i Bernat

Som peixos! Ho són els llagostins? És

Igual. Després del que hem dit, ja no som

Políticament correctes. Demane

Una oració! De llengua (lingüística),

Una oració unimembre o bimembre.

Compte, doncs! Amb els... «correctes»!

Lluís Roda

Sense títol

M’agraden els llagostins tant com m’emprenya la Festa Gastronòmica que li dediquen al meu poble, més que res perquè som a 700 km de la costa i aquí tota la vida s’hi ha menjat corder. Però l’alcalde deia que de xai ja no en vol ningú, i que, si havíem d’atreure forasters, ens calia una menja més sofisticada. Tot plegat bestieses, però la cosa va tirar endavant, no sense la meva soterrada oposició: aprofitant que era el regidor de festes, vaig decidir que, mentre la broma durés, emmetzinaria un llagostí, i que l’atzar repartís dissort. D’entrada el càlcul de probabilitats s’imposà perquè va empassar-se’l el Quico Nu quan ja en duia un centenar coll avall. Va caure rodó i tothom va trobar que s’ho tenia ben merescut per golafre. L’any següent el damnificat va ser un del poble de dalt i, com sempre hi ha hagut certa tírria entre veïns, no els va semblar malament. El tercer cop ja els va pujar la mosca al nas, però va córrer la brama que era una maledicció de Sant Gil, patró dels pastors, pel menyspreu al corder. Una facècia que, ves per on, va caure en gràcia als mitjans de comunicació i l’any següent el poble es va emplenar de curiosos. I, a cada funeral, més èxit i més gernació. Fins que, en plena proclamació de Festa d’Interès Nacional, qui va ensopegar el llagostí, fou el senyor ministre de cultura que també es va voler fer el valent. Aquí ja es van prendre mesures i, ara, les autoritats revisen amb cura que només hi hagi un llagostí emmetzinat i que el verí sigui ràpid i indolor.

Carles Molins i Sabater

Caçadors marins

A Pau i Laia, Mar i Arnau

Allà lluny, cap al nord, a Sol de riu, hi ha el penya-segat i, al dessota, el tros minúscul d'arena protegit per la mola de pedra. A pocs metres dins l'aigua el roc s'alçava atraient i cap allà t'endinsares a cavall de l'amic més gran. La foscor de la pell recremeda i els teus temors escondits qui sap on i l'esperança que algun polp s'embolicara en el teu salabre de joguet que arrossegaves dins l'aigua.

Et quedaves sol damunt del còdol, envoltat de mar, com el nàufrag en illa remota, mentre el teu amic gran se submergia amb l'arpó a la percaça del polp. I emergia somrient amb el cefalòpode traspassat i l'entaforava dins del teu salabret i l'esguardaves alleujat perquè aquella bestiola no se't llançava damunt i t'estrenyia fins a deixar-te masegat. Però no gosaves tocar-lo, et feia tanta por, no parava de bellugar-se, el maleït, i optares per apartar l'esguard i dirigir-lo cap a l'amic que picava la pedra i agafava les caixetes que deien els majors que eren una delícia. Com et fascinava aquell domini de la mar del teu amic gran i pensaves amb l'arrogància del marrec que creix que tu també l'arribaries a dominar com ell.

Ah, aquells dies de sol i de joia que no tenien fi, i els vespres ja de nit i encara dins la mar com una anguila! De bon segur que no els has mai oblidat i tal vegada encara conserves la imatge dels teus ulls com dues lluernes observant el crustaci virolat que s'havia esmunyit al fons del teu salabre de joguet. Te'l vas menjar tu, com correspon al caçador.

Octavi Monsonís

Roja com un llagostí

Sincerament, he de reconèixer que el record més viu que tinc d'un llagostí, tal i com és descriu aquest crustaci amb aparença de gamba, té el seu origen en aquelles safates fumejants que, a ritme de pasdobles, eixien de les immenses cuines d'aquell saló de bodes i banquets de La Ramona, al qual en nom d'aquelles bodes de nombrosíssims convidats, vaig anar invitada sovint, a canvi, ja ho deveu saber, d'un bon regal. Va ser aquell període de temps en què qualsevol que passara prop de nuvis o familiars et comprometien vulgues que no a assistir-hi. Per cert, en la crisi s'han tornat més mesurades. Però, tot s'ha de dir, com aquells llagostins, mai no n'he menjat altres.

El meu record més primerenc d'un llagostí té a veure amb el simbolisme que fins aleshores la meua ignorància m'havia mantingut. Si no recorde malament entre els cinc i deu anys la família de ma mare se m'enduien uns dies a la platja de Bellreguard. A primera línia de mar, al costat de la Font de la Roda, Casa Lola llogava habitacions per als que feien vacances com nosaltres. Només arribar, em posava el banyador, i a la vora de l'aigua; però, a poqueta nit, cada any, em perseguia la mateixa cançoneta «estàs roja com un llagostí». La meua pell, blanquíssima, només agafava un daurat cap al final de les vacances; llavors començaven amb els banyets de vinagre per rebaixar l'enrojolament que per uns dies es convertien en un martiri ben pudent.

Al cap d'uns quants anys, altra vegada vaig escoltar una frase semblant, era el període de l'adolescència rebel, em ruboritzava de no res i amb la meua blancor de pell encara se'm notava més l'enrojolament. M’enrabiaven els comentaris fets a les esquenes «està roja com una tomaca» deien. La veritat és que més que la rojor de la tomaca em venien al cap els anys de la platja i l'olor bascosa del vinagre; dins meu em repetia «com una tomaca no, com un llagostí!»

Qui m'havia de dir que el climateri em retornaria altra vegada a recuperar aquesta paraula. Ara eren els «fogots». El cas és que, quan em venien els «d'allons» els vaig anomenar «llagostins», una forma humorística de fer-los front, i de passada m’imaginava el crustaci servit amb la safata, fumejant; confesse que va funcionar.

Mercè Lloret Llopis

De l’estrany

“Poc jo llavors sabia, però, molta
Joia tenint, sabia el que no mor.”
Joan Vinyoli, Primer desenllaç

Aquest país de fang que l’aigua escriu

s’adorm en l’oblit de l’arbre profund,

s’encarna en l’esquer del rodal i viu

en la viva calç de conques amunt.

La remor del riu dellà de l’estany,

plàncton ancestral d’humil llagostí,

conflueix la sang del verb en l’afany

d’idioma que al mar no troba destí.

En fosca llar de llims i en viarany,

com mariner de la fulgor absort,

veu d’aiguamoll i sentit de l’engany,

enyora el delta, la marjal i, en port,

parany serà, secret en el record,

en boca obtús i senyal de l’estrany.

F Collado, Foios, maig 2016

Record d’una antologia d’ Ausiàs

Cada llibre té una història,

el camí callat d’una vida

abans que els fulls comencen a obrir-se,

a estripar-se en silenci.

Vola el fil lector entre les pàgines

en aquella fira de l’Ermita.

Els llibres escampats, encara intactes,

Ausiàs entre molts a punt de moure.

Els versos a grapats vagament pressentits,

difícils, destres,

com l’oferiment dels arrels primigenis.

Els versos mastegats per antics savis...

Així com cell qui es veu prop de la mort

i demana un plat de llagostins amb ceba

entre desigs que arriben de la terra,

de la pell encara no resolta en somni,

de la nuesa nocturna i blanca.

Els versos que van caient entre fulls...

E veu lo loch on es pot restaurar

e no. y ateny, Vinaròs lluny

tot quedant sol en mans verges.

Camina el llibre vell, en poques mans,

el paper groc, els versos lliures,

tot esperant la decisió última.

Però, mai no acaba el llibre...

Desesperat de mos desigs complir

versos aguaiten de ports invictes.

Apareix finalment entre mig

un llagostí abissal, salat i íntim:

sucada eterna en el silenci dels dies. 

 F. Mezquita Broch

Un mos exquisit

La brisa perfuma.

El sol il·lumina.

La barca, el vehicle.

La captura, artesanal.

La sorra, daurada.

La mar, Mediterrània.

L’escuma, blanca.

L’aigua, de l’Ebre.

Espècie, nocturna.

A l’estiu, reproducció.

Vestit de marrons i rosats,

envoltat de tires clares

i transversals que deixen

a la cua enlairar colors de República,La brisa perfuma.

El sol il·lumina.

La barca, el vehicle.

La captura, artesanal.

La sorra, daurada.

La mar, Mediterrània.

L’escuma, blanca.

L’aigua, de l’Ebre.

Espècie, nocturna.

A l’estiu, reproducció.

Vestit de marrons i rosats,

envoltat de tires clares

i transversals que deixen

a la cua enlairar colors de República,

que brillen donant-li esplendor

i força al cos del crustaci,

“Dendrobranchiata” de nom,

popularment, llagostí, símbol de Vinaròs.

que brillen donant-li esplendor

i força al cos del crustaci,

“Dendrobranchiata” de nom,

popularment, llagostí, símbol de Vinaròs.

 

 

Roser Furió

Breu història lingüística del llagostí

Aquesta és la història de com el llagostí va ingressar de ple dret en el món de la literatura, una història desconeguda que començà quan aquest decàpode va intentar ingressar en el selecte grup de paraules metafòriques que designaven la pistola masculina, conjuntament amb el tòtem, el tub cilíndric, la llonganissa, la verga i, com no, la cigala, company marítim també amb un significat molt més ampli del que un puga imaginar. El llagostí, però, mai va poder penetrar en un camp semàntic tan privilegiat, com haguera estat el seu desig atés el seu valor afrodisíac. En primer lloc, va ser desplaçat per la referida cigala, i no perquè aquesta tinguera un nom morfològicament més redó que el llagostí, acabat en aquesta í accentuada que indica valor diminutiu, sinó perquè en aquella època comptava amb un company que li deien cigaló, a qui els puristes de la llengua havien assignat el significat d’aiguardent i també allò que en castellà es diu carajillo, rebentat en valencià. Clar, així era impossible, el vici demana vici, l’alcohol demana carn; de manera que el pobre llagostí va vagar sense descans per les costes mediterrànies tot esperant que algú el rescatara de la seua marginalitat lingüística, molt malmesa també terra endins, on començaren a dir-li serracames i, posteriorment, tallacames, això segons les aportacions d'una il·lustríssima Acadèmia Valenciana de la Llengua que l'acabà de sentenciar. Perquè què significa en realitat la paraula serracames? Doncs és ben cert que en alguns llocs fa referència al saltamartí, però en general també designa allò que se’n diu tisoreta, és a dir el que en castellà pren el nom popular de cortapichas. Així que ja em direu en quina situació va quedar el llagostí, d’aspirant lingüísticament capacitat per a nomenar el pardal, a paraula que el mutilava sense pietat. Sort que un grup d'escriptors va decidir un dia acudir a la reserva que sempre el va acollir a mode d'heroi popular, Vinaròs, on finalment s'ha convertit en protagonista principal d'una jornada gastronomicoliterària que li obri de bat a bat les portes de les lletres catalanes. Benvingut siga, doncs. I per molts anys.

 Sergi Durbà

El llagostí de Vinaròs

Si parlem de marisc

jo sóc més de cigales

que no pas de les gambes,

dels rojos ni dels crancs...

Però aquest llagostí

d’ací de Vinaròs

em sembla un prodigi,

amb les cues pintades

dels tons republicans.

Això sí, s’han de fer

quan a penes al foc,

no cal treure-li el gust,

uns segons a la planxa

per a cada costat

amb un grapat de sal,

ben calents se’ls fotem

sense cap mirament.

Els humans no serem

ni caníbals ni monstres,

ni crustacis ni artròpodes,

però som i serem

els millors predadors

de la història del món...

Francesc Arnau i Chinchilla