La nit del llagostí

Escriptor fa hores que mira un sostre fosc des del llit estant. La idea d’un text sobre el llagostí (no el de la plaga bíblica, sinó aquell crustaci d’un gris vaire que guarda també aquella semblança insectívora amb el primer) s’ha convertit en una mena de maledicció que li ha tret el son. La parella, aliena al seu desfici, jeu a la vora, capbussada en la placidesa d’un descans que ell enveja amb certa malicia. Potser si li arrima la cigala, aprofitant la nocturnitat i amb intenció, fins i tot, de traïdoria, puga aconseguir capgirar la situació. Però aquella referència involuntària al marisc, li desinfla ràpidament les expectatives. Fart de perseguir postures que li captiven el descans, abandona el dormitori, marxa al menjador i encén l’ordinador. En la seua ingenuïtat, cerca informació a la Viquipèdia, malgrat que sap que allò és un recurs patètic. Allí troba que, el llagostí, és de la família dels peneids. I en una sobrevinguda dislèxia d’alegria llegeix «penedits», una condició que creu compartir amb l’animaló des que es va comprometre a escriure el text. Fins que una segona lectura el treu de l’error i el sumeix de nou en la ineptitud. Però quin punt d’inspiració pot agafar d’una cosa que ell sempre acaba deixant-se a la vora del plat, incapaç d’agafar-lo per despullar-lo de la seua carcassa i arribar-li a la carn que tothom xucla amb delit? Perquè escriptor és molt mirat i prefereix que li la pelen. Que li la deixen a punt per emportar-se-la a la boca, la carn molla i lleugerament salobre. «Ets un senyoret», li diu ella, sempre. De vegades li apropa bocinets als llavis i després es llepa els dits, oliosos, amb parsimoniosa golafreria, amb les ninetes dels ulls enceses i un somriure de picardia que li porten al cap totes les dreceres del tacte. Escriptor mira els amples finestrals del menjador i pensa si quedarà encara nocturnitat suficient per reprendre les pensades que l’han foragitat dels llençols d’aquella nit literàriament desafortunada. 

Josep Manel Vidal