dimecres, 30 de novembre de 2016

LA MEUA HISTÒRIA


          Sóc un llagostí republicà
de cos deprimit i potes fines ,
com la substància del meu cap.
Heus ací en tres ratlles tota la meua història
que pot resultar un xic interessant.
Poca cosa i anacrònica, això ja ho sé.
Però, si m'hi posés a divagar,
no us contaria res que vosaltres no sapigueu ja.
Us considere a tots persones sàvies i prudents,
talment capficats escrutant el passat amagat en la pols
i atents vigilant les filagarses que penja en el temps
        el futur esdevenidor,
assenyades i honestes persones de lletres
i altres vicis que ara no vénen al cas.
I sé que mirar-me els ulls, doncs, ja sabeu
més coses de mi que jo mateix en sabré mai.
Tanmateix, jo només sóc una ombra
que es resguarda del raig solars
        i s'arrossega cada vegada més maldestre
allà on les aigües plastificades i contaminades
s'ensorren en el fon de la mar.
L’únic que us he de confessar, ací, entre amics,
és que l'olor de carxofa em repugna,
va més enllà del raonament de la glàndula pituïtària
i l'animadversió està alimentada dels plets que disputaren
el colèric Posidó i el desagraït Odisseu.
Al capdavall, d'aquesta terra i d'aquesta mar
que entre tots hem emporcat a poalades,
neixen fills estèrils i poetes desenfeinats.
I en acabar la roda del meu temps, tot ho caldria resumir
en que un bon cuiner em ridiculitza en un plat
d'entortellada geografia que tothom heu d'evacuar.
Això sí, signat amb tinta de calamars
i escrit en paraules que no entenen els profans
i que qualsevol porc de granja que dorm
en paradisos fiscals se'm pot papar.
Sóc un llagostí republicà, només...


Hermini Pérez i Edo, llegint el seu poema a Vinaròs

divendres, 25 de novembre de 2016

La saliva i el llagostí



Molt sovint m’adone que tinc la boca plena d’aigua. Hi pense. Tota la vida amb la boca plena d’aigua, de saliva que hi flueix sense aturament, d’humitat viscosa en la meua cavitat més movible. Sovint hi pense. Però sobretot quan compartesc taula amb aquest amic tan entranyable. I quedem junts ell i jo, enmig d’un plat i d’uns coberts, envoltats d’una atmosfera de luxúria gastronòmica, l’un davant de l’altre. No sé per què, però en aquest moment comence a bavejar. Tot succeeix després de besar-lo, de llepar-lo, de devorar-lo amb la boca.


(variació del microconte “La saliva” del mateix autor)
Vicent Penya per al Llagostí literari 2016 a Vinaròs

dimecres, 23 de novembre de 2016

MEMÒRIES D’UN CABANYALER


Com sabeu, tota la meua família era d’ambient mariner. El meu avi fou el majorista potser més important de la Llotja del peix a València. El meu pare, després de la guerra va mirar d’independitzar-se i va comprar una bona barca de peix, amb un motor de 400 cavalls al Cabanyal de postguerra. Òbviament, li calien mariners i com que escassejaven al poble, hagué d’aventurar-se a trobar-los al llarg del País Valencià. I així va visitar diversos ports de pesca interessants a l’època: Guardamar, Santa Pola, La Vila, Dénia, Castelló, Peníscola i Vinaròs.

Segurament me’n deixe algun que altre. Si fa o no fa, us he esmentat els pobles més anomenats pel pare. Vagament, crec recordar que les preferències seues es trobaven al sud del país, especialment a Dénia, La Vila i Santa Pola. Fins i tot me’n recorde ara de trobar-me amb els pares en una pensió del carrer Marquès de Campos a Dénia des d’on es veia la mar i jo jugava amb un joguet al balcó. Aquest possiblement és un dels meus primers records de la infantesa.

Al pare li agradaven molt les galeres sobretot dins la paella i tenia una estranya habilitat per pelar-les i menjar-se-les. Però quan hom li demanava quina cosa li agradava entorn al marisc, no dubtava en parlar dels sucosos llagostins de Vinaròs, talment com fruïa quan prenia l’aperitiu amb el vermut que hom servia en la postguerra feixista. El vi blanc o la cervesa es posarien de relleu en temps posteriors. Recorde, així mateix, haver acompanyar al meu pare a la llotja del Cabanyal una nit per a la subhasta del peix procedents de les barques cabanyaleres. Ingènuament, li vaig demanar pels llagostins davant les caixes procedents de la seua barca peixatera. Em va respondre, mig lacònic, mig divertit:” Ai, fill meu, els mariners s’han deixat la caixa del llagostins a Vinaròs.” La veritat és que tot i la seua seriositat habitual, era un tant sorneguer i tenia més eixides que Bronchú”.L’estampa del petit armador Enric Alpera sempre la tinc present.




 


LLUÍS ALPERA, El llagostí literari, Vinaròs 2016

dilluns, 21 de novembre de 2016

La vida breu


El plaer dels sentits, el gust i la textura,
la barreja subtil dels llagostins,
els crancs i el rap, la crema
que ompli de mar la llengua i les genives.

Sabors i olors d’arena humida i roca.
La galera amb la molla tan exacta i succinta
com els teus pits,
justos i generosos.

S’exciten les papil·les,
tot el meu cos s’excita, els llagostins,
l’ample somrís del rap i la rajada.

Riem. La boca fresca.
Sal i escuma de mar entre les dents.

Reflexos verds en el teu vi daurat;
un bosc d’aromes en el meu vi negre.

Gaudim aquests moments:
la vida és breu i bella.
Amb els llavis segelle en els teus llavis
un pacte de coulant de xocolata.

Jaume Pérez-Montaner
(Benimaclet - Vinaròs, abril – maig 2016)

divendres, 18 de novembre de 2016

EL DINAR A VINARÒS



En l'aperitiu - croquetes de galera -
em quede mirant-te als ulls,
vençut i oblidat,
acaricie la teua pell,
que va adquirir amb els anys la forma i el color dels somnis.
En el primer plat - crema de llagostins de Vinaròs, crancs i rap -
la teua veu harmoniosa, joiosa, de llum i ombra,
les teues càlides paraules em cauen per la cara i el pit,
s'enreden en els meus dits,
i el teu cabell que flaireja a capvespre i ginesta,
a gesmils amb lluernes dins,
arreplega els meus missatges,
que parlen
del perfum enervant de tarongina,
del silenci dels teus pits,
del ritme alegre de jazz marcat per les teues cames.
En meitat del dinar - polp sobre mousse de patata en allioli,
all i pebre d'escrita, llagostins i carxofa de Benicarló -
arreplegue en els meus ulls interiors
l’espurneig fruiter del teu somriure,
segueix la teua veu esmaltada de timidesa i gotes de rosada,
de taronger i nit,
la teua dolçor diluïda en silenci.
En els postres - coulant de xocolata -
travesse, amb audàcia i timidesa,
el semàfor roig dels teus llavis.
Arriba el cafè,
i amb ell,
els paràmetres de la meua vida:
tindre't, perdre't,
novament trobar-te,
per a tindre't i...perdre't.




Eusebi Morales
Vinaròs, 7 de maig 2016

dimecres, 16 de novembre de 2016

Instruccions sobreres







Per a xuplar-lo separar el cap

amb els dits. Amb la llengua i els llavis

extraure’n tots els sucs fins al final.

Amb les dents, arrencar

la filera de potes,

decàpode lleuger i ballarí,

i mastegar-les amb calma:

regalima la boca sense voluntat...

Amb els dits, i les dents si cal,

retirar la corfa, fràgil defensa,

cuirassada ingenuïtat,

davant del nostre deler.

A les pupil·les, definitivament

a les nostres papil·les,

la carn blanca amb un toc elegant

de color, molla i ferma, sucosa,

suaument fibrosa, selecta i efímera,

llagostí de Vinaròs,

(preferentment a la planxa),

que a la repetició ens mou.

Matèria inefable, pura pulsió

oral que reviscola i ompli

els nostres ancestrals gaudis.



Isabel Robles llegint el seu poema a Vinaròs, 7 maig 2016

divendres, 21 d’octubre de 2016

Vendôme



Em desafies
amb mirada
freda


i prenc consciència
del meu
desig


Seràs meu
és evident
i ho saps


Conec
aquesta història
d'amor/t
saciant


M'ho prenc
amb calma
llavors


Cal arribar
fins a l'èxtasi
final


Un mos
al coll
sucós


Perds la mirada
la voluntat
cau



Et trac
la roba
insinuant


transparent embolcall
de carn
tersa



Serà a poc a poc
fins al moll
de l'os


Assaborint-te
nyam
nyam


I em xuclo els dits
Regust



















Mariola Nos, maig 2016
Participació "Llagostí literari 2016. Vinaròs"

diumenge, 9 d’octubre de 2016

PENEID DECÀPODE


El tremall o la nansa en saben
dels secrets de l’abisme
fugires de la llum
a la taula de les lletres
perdut pels racons
només la color maridada
dels quadres ombrívols
amaga l’excelsa sensació
de combregar l’absolut
al tall de la navalla

Peneid decàpode
elegant i savi llagostí
un feix de records
front els miralls asèptics
passeges la res pública
com un dandi extravagant
la bandera a la coa
les dents els llavis la batalla
tota l’elegància de l’Ebre
es fa sabor a la boca
mos mollar

De Sant Carles a Santa Pola
trena d’antenes la terra
de l’alè diví al fang
pescador
les nou muses dansen
al cel de la llengua
quina consagració de riu
en aquesta terra d’aigua
rialla de l’escuma

Com del Vi en l’arròs
semblança del melic
ciutat amable
tu també poeta del sabor
beus de la tèrbola lluna
les onades noctàmbules
beus l’iris apostòlic
i jo manobre de la llum
alce a l’ara el nom
oh llagostí vinarossenc
respectuosament et declare
en aquest epicentre
de somnis antics
símbol de la catalanitat.



Francesc Mompó març de 2016


dilluns, 3 d’octubre de 2016

AIXÒ DIUEN QUE ERA UN LLAGOSTÍ

                  

Tot i ésser molt estimats i cobejats,
tant pels patricis com pels pobres,
només van ser vianda habitual dels rics,
com sempre, a l’hora de sopar,
entre conversa i conversa, a la llum
d’un cresol o al clar d’una lluna d’estiu.

Mentre es parlava, com ara i sempre,
dels amics i de la dona, de la guerra
i la política, de les curses i dels atletes
llorejats que tot el món admirava
i desitjava com el rosat llagostí,
el suc del qual els regalimava pels llavis.

Fins i tot, a Hispània, hi hagué
un temps en què la vida era plàcida
i els plebeus, enganyats com sempre,
van creure que podien menjar
el marisc dels déus i corrien safates
a les bodes plenes de gambes.

De gambes i de llagostes, de llagostins
i, de vegades també, molt de tant
en tant, llamàntols fets amb arròs,
encara que, sovint, es conformaven
amb gambeta o un bodegó de peixos,
perquè fora del somni eren pobres.

Però el Cèsar d’aquell temps no volia
embrutar-se les mans amb el roig
del suc d’aquell marisc de Vinaròs,
tant exaltat i venerat pels poetes,
i preferia menjar sempre un insípid
arròs del senyoret amb forqueta d’argent.

Una sort! Perquè amb els caps decapitats
i les corfes d’aquells crustacis, les dones
sabien fer un bon caldo i amb les deixalles
d’aquell reietó, els pobres s’alimentaren,
amb fideus, fins que els va nàixer un poble
combatiu i rialler que va fer córrer el vi.




Josep Antoni Fuixà,
llegint el seu poema a l'espai Mariola Nos 

dissabte, 1 d’octubre de 2016

La notícia


Mira que duia setmanes pensant en la trobada. I no perquè tingués cap interès en retrobar-se tota una estol d’amics, coneguts i saludats que es dedicaven, com ell mateix, a escriure. O no només. Perquè a alguns dels qui ja havien confirmat la seua assistència era cert que tenia moltes ganes de veure’ls. No. En realitat, i per això va ser dels primers en confirmar que hi aniria, el que el va atreure des del primer instant era el menú. No de bades, una trobada a Vinaròs amb llagostins damunt la taula era cosa difícil de superar. Sempre podríeu trobar, per descomptat, algú de Benicarló que us diria que la cuina de la carxofa dóna molt més joc. Però Vicent, que sempre havia segut allò que se’n diu “de bona barra”, mai va trobar cap incompatibilitat entre totes dues menges. I, certament, de llagostins, en menjava menys. I els de Vinaròs de sempre han tingut una qualitat i una fama que ni la gamba de Palamós.
Per això va anar al metge. Perquè just una setmana abans de l’esdeveniment, va sentir-se un doloret al peu.
—És que tu ja saps que sempre es fa una passejada pel poble. I de vegades, pels voltants i tot.
Li va explicar a la dona, per tal de justificar aquella consulta ell, que sempre havia fet bandera de gaudir d’una salut de ferro. Ella no li va respondre. Això sí; quan tornà a casa, no va poder evitar fer-li la pregunta, veient la cara de pomes agres amb què venia de l’ambulatori el marit literat.
—Que et passa, Vicent? Què estàs malalt de gravetat?
Va demanar-li. I ell, amb la derrota a flor de veu, va respondre:
—És gota, Remei. Gota!
—Gota?
Ara la dona estava desconcertada. Per un instant, ni sabia de què li parlava. Així que va esperar que ell li ho aclarís. I Vicent no es va fer esperar.
—Si, dona, sí. Gota. Que tinc l’àcid úric alt, m’ha dit el caracollons del metjot aquell. I diu que he de cuidar-me en el menjar. I sobre tot, sobre tot, que de marisc res de res. que diu que en té molt. A prendre pel sac, la trobada d’escriptors.
—Home. Igual pots anar. Et demanes alguna cosa més lleugera. Pot ser un bullit.
I ell no es va poder estar, pensant en el bullit al seu davant mentre tothom endrapava llagostins a cor què vols. Així que va cridar, irat:
—Bullit? Bullit? El bullit pa’ la mare que l’ha parit!




Josep Usó llegint el seu relat a l'Espai Mariola Nos



dijous, 29 de setembre de 2016

Llagostins


Diuen que són tan bons!
I ho diuen amb el pecat als ulls.
Te n’expliquen els secrets,
d’esclofollar-los,
sense vergonya i
amb plena ostentació.
T’emmiralles
en el plaer que atorga
el monopoli
de xuclar-los,
de dalt a baix.
I ho subtitulen:
els meus,
els que jo he llepat,
són els millors.
Saliveges.
Passeges la llengua
pel llavi superior.
Sents els dits tacats
d’aquella fortor
que tot ho xopa.
I les veus,
afamades,
triant el més gros i
duent-se’l a la boca
després de treure-li,
amb una finor fingida,
el caputxó.




Núria Pujolàs llegint el seu poema a l'Espai Mariola Nos

dimecres, 14 de setembre de 2016

sense títol

Entre la taula i tot vers
des de l’Ebre fins Peníscola
Vinaròs te molts afers
amb un tast molsut i aqüícola
que hui té gran interés


Entre gelat i calent
viu lo nostre amfitrió
entre lletres és bullent
i l’actor de l’acció
per donar-te goig rabent


És millor gran que petit
Malgrat tot la llengua sap
que amb ben poc es pot gaudir
bullit amb aigua de mar
o ficant-li amb sal un llit


És pernil d’aigua marina
i tast més dolç que salat
com el nacre és llum divina
i no cal xuclar-li el cap
ni llevar-li gavardina


El primer mos és carnós
untat amb oli d’oliva
El segon mos saborós
del bon gust de tota diva
per lluir tan sumptuós


Llagostí de cos platí
ofrenat de verb i culte
Posidó de tel diví
tricolor als peus, tu tens
tot lo goig del meu festí



Pep Alfonso,, llig el seu text a l'Espai Mariola Nos

diumenge, 19 de juny de 2016

Llagostins de closca verda


L'illa semblava deserta i Vilxes ja no sabia ben bé què fer per cercar-hi aliments. Feia un parell de dies que havien arribat a aquella illa del golf de Mèxic, quasi per casualitat, fent una passejada turística en catamarà amb final imprevist a causa d'una tempesta d'estiu que, amb prou feines, els havia respectat la vida. D'aleshores ençà, només havien menjat algunes herbes i fulles d'arbres de textura tendra. La gana els començava a foradar l'estómac i calia cercar-hi una solució urgent. L'illa no semblava gaire extensa, però els pocs nuclis poblacionals que s'hi havien trobat semblaven abandonats. Intrigats per aquell misteri, decidiren pujar al cim d'un tossal per tractar de trobar alguna pista més consistent. La perspectiva els féu albirar una cabana de grans dimensions, redona i amb uns quants carros al voltant, a només un parell de quilòmetres.

Vilxes, la seua dona Francesca, i la filla Alèxia, estaven emocionats; ja sabien on podrien menjar alguna cosa més nutritiva. Sense pensar-s'ho gaire, hi baixaren a tota pressa i en un no res hi arribaren. La cabana estava envoltada per una renglera de pals perquè els visitants hi pogueren cordar els ramals dels cavalls. No semblava una casa, sinó més aviat, un lloc de convencions amb una mena de cuina exterior. Quan hi passaren per davant, veieren damunt les graelles una catifa confeccionada amb unes fulles allargades i estretes, i coberta per una tapadora hermètica, que hi contenia almenys dues dotzenes d'uns llagostins  preciosos, de closca verda, però amb un aspecte irresistible. Tant, que la Francesca i l'Alèxia no s'hi pogueren estar i n'agafaren un parell, mentre Vilxes es disposava a furonejar pels voltants de la cabana.

L'estructura de la cabana estava feta de matolls d'espart i bruc. Era completament redona i massa gran per ser una casa convencional. A mesura que s'hi apropava, va sentir una mena de soroll de fons d'interferències, com el que fan uns altaveus quan se'ls apropa un mòbil. La sensació que s'apropava a un lloc on s'havia produït una desgràcia era cada vegada més forta. Vilxes, encuriosit i preocupat, decidí de cercar l'entrada principal per fer-hi una ullada més en profunditat. La porta estava oberta de bat a bat, una pesada cortina roja, separava la recepció de la resta del recinte. Vilxes agafà un pal pel que hi poguera passar i, ben alerta, la va descórrer. El que hi va veure li glaçà la sang. Una impotència d'allò més terrible se li apoderà del cos i de l'ànima i no sabia si fugir com un esperitat o si obrir-se pas entre aquell munt de cadàvers. Efectivament, hi havia hagut un sinistre i també una mena de reunió de tota una comunitat. Semblaven escriptors, perquè a prop de cadascun hi havia un full amb alguna mena de text escrit. N'eren prop de setanta i tots havien mort mentre dinaven. Intrigat i pensarós, s'apropà al cos del que semblava el presentador de l'acte. Assegut, amb una mà prement-se el ventre i l'altra amb el micròfon, encara ben ferm, sostenia un llistat amb tots els noms dels assistents. Vilxes s'hi apropà, i mentre tractava de llegir aquell enigmàtic document, es va adonar que el paper tenia tres taques verdoses. Un terrible presagi li féu perdre l'oremus. Amb el cor a la gola, es va apropar a la taula principal. Aquestes taques hi eren pertot arreu. La seua curiositat esdevingué por cerval, quan va constatar que aquelles taques provenien d'unes corfes que molts cadàvers tenien entre els dits, de les restes dels llagostins, els mateixos que estaven menjant-se la filla i la dona en aquell precís instant. Vilxes n'isqué com un embogit per tal d'aturar-les, però ja era massa tard. La Francesca i l'Alèxia estaven com mig adormides, ja gairebé en estat de coma, l'una sobre l'altra, com dormen mare i filla.

Conscient que ja ho havia perdut tot i que no hi podia fer res, s'apropà a la catifa dels llagostins i n'agafà tres. Mentre els pelava es va adonar que aquelles fulles estretes i allargassades eren fulles de baladre i que si els llagostins s'havien esdevingut verds, no havia estat pel seu color natural, sinó pel verí que havien absorbit de les fulles. Conscient de les veritats d'aquell misteri i de les ironies del destí, s'assegué ben a prop de la Francesca i l'Alèxia, els féu una darrera abraçada, va cloure els ulls i, finalment, tots plegats trobaren el camí de tornada a casa.

Antoni Rovira llegint el seu text al forn de pa tradicional Ca Massita




dimecres, 15 de juny de 2016

VINARÒS



D’una lectura de Bonnefoy
havies de recordar la plaça,
la tanca vermella alfarrassant
un mant de petits caps
sota una llum obsessiva d’estiu.
L’aire de la mar, les nits d’agost,
les de l’hivern.
El fred aturat als finestrals aquelles
vespres de Carnestoltes (o Carnaval),
l’obsessiu pudor de la caricatura.
Hi ha mercat de peix els dissabtes.
Els límits del món i de l’alçada
són les safates plenes de peix
de la senyora Rosita,
la ics gegant que assenyales
en la fi del món incipient.
Tot sonava a apocalipsi:
una gentada aturant-se
davant d’aquella conquesta infantil,
l’olor esclatat de les conserves,
el braç estirat, el laberint,
l’encriptació del símbol,
el miracle de l’escriptura.
Ahir, la il·lusió,
Demà, les ombres”,
deia el poeta mentre tu eres,
ets parèntesi d’aquell instant,
d’aquella nena que estén les petites ungles
pel glaç després de les escates dels peixos.
Arriba el torn dels llagostins.
Passejaves el coll pel contrast volcànic.
Contemplar és posseir i tu estenies un reialme
entre els colors de bandera.
El món era distint en aquell indret:
feréstec, policromat, fet a mida,
un guix en la tabula rasa del temps.
Al costat, una dona omple un carro espellat.
La mare només compra clòtxines
i la seva mà t’estira: l’esmorzar,
el creixement. Acluques els ulls:
els llagostins encara ballaven.

Àngels Moreno recita el seu poema a Ca Massita

dimecres, 8 de juny de 2016

El petit maulet


És una bestioleta menuda, insignificant. I ara encara més, que ha perdut les ganes de tot, de sal i plàncton i la llum travessant la distància en raigs maragda, verd preciós, blau elèctric, negre de vellut sobre les castanyoles quan són grans i han sobreviscut als embats del temps que passa immisericordiós fins que prou.

Hi ha les antenes immòbils, enganxifoses de suc, els ulls fets esferes insensibles com ínfimes bales de canó, la closca rosada, translúcida, i de seguida aquests ditots que regalimen greixums i colesterol, blans, enfarfegats d'anells, i que prendran el cos ert per deixar-lo tot xop de flatulències i de saliva. Quanta estona el mantindrà encara dins de la seva boqueta arrugada com un forat del cul, així tancant els ulls obscenament, no ho pot saber ni ho voldria haver de veure ningú.

En Louis Joseph es repassa la genealogia mentre xucla amb delectança el cadàver de llagostí, el més gros que tenia al plat i que ha reservat per al final.

El cap, xrrrup, les potetes d'insecte marí, torrades, cruixents, screc-screc.

Se sent levitar.

Engrapa el cosset indefens entre els dits untosos de pedanteria.

El duc de Vendôme mata sense remordiments.

Que cremi la ciutat sencera, que les flames ofeguin els crits dels homes desesperats, dels vells atrapats sota la runa, dels cavalls esventrats, les mares embogides, els nadons fets capoll de cendra negra, el llençolet com una mortalla, una capa de ceba que el vent escamparà pertot.

El duc de Vendôme despulla el llagostí amb les dentetes grogues, el repassa amb la llengua nerviosa i cega com un cuc de terra.

Tres gotes cauen sobre la màniga guarnida de farbalans.

Quatre.

Sang de llagostí, espessa, nacrada.

El borbó torna a xuclar.

Rota.

Ja no pot més però el venç la golafreria. Un recargolament dels budells, un avís que no atendrà. Mossega el llagostí, la carn s'esqueixa entre els molars corcats i dicta sentència, justícia: mort per indigestió.



Núria Cadenes llegint el seu text llagostiner al Mercat Municipal de Vinarós