Escriptor
fa hores que mira un sostre fosc des del llit estant. La idea d’un
text sobre el llagostí (no el de la plaga bíblica, sinó aquell
crustaci d’un gris vaire que guarda també aquella semblança
insectívora amb el primer) s’ha convertit en una mena de
maledicció que li ha tret el son. La parella, aliena al seu desfici,
jeu a la vora, capbussada en la placidesa d’un descans que ell
enveja amb certa malicia. Potser si li arrima la cigala, aprofitant
la nocturnitat i amb intenció, fins i tot, de traïdoria, puga
aconseguir capgirar la situació. Però aquella referència
involuntària al marisc, li desinfla ràpidament les expectatives.
Fart de perseguir postures que li captiven el descans, abandona el
dormitori, marxa al menjador i encén l’ordinador. En la seua
ingenuïtat, cerca informació a la Viquipèdia, malgrat que sap que
allò és un recurs patètic. Allí troba que, el llagostí, és de
la família dels peneids. I en una sobrevinguda dislèxia d’alegria
llegeix «penedits», una condició que creu compartir amb l’animaló
des que es va comprometre a escriure el text. Fins que una segona
lectura el treu de l’error i el sumeix de nou en la ineptitud. Però
quin punt d’inspiració pot agafar d’una cosa que ell sempre
acaba deixant-se a la vora del plat, incapaç d’agafar-lo per
despullar-lo de la seua carcassa i arribar-li a la carn que tothom
xucla amb delit? Perquè escriptor és molt mirat i prefereix que li
la pelen. Que li la deixen a punt per emportar-se-la a la boca, la
carn molla i lleugerament salobre. «Ets un senyoret», li diu ella,
sempre. De vegades li apropa bocinets als llavis i després es llepa
els dits, oliosos, amb parsimoniosa golafreria, amb les ninetes dels
ulls enceses i un somriure de picardia que li porten al cap totes les
dreceres del tacte. Escriptor mira els amples finestrals del menjador
i pensa si quedarà encara nocturnitat suficient per reprendre les
pensades que l’han foragitat dels llençols d’aquella nit
literàriament desafortunada.
Josep Manel Vidal
