dilluns, 3 d’abril de 2017

La nit del llagostí




Escriptor fa hores que mira un sostre fosc des del llit estant. La idea d’un text sobre el llagostí (no el de la plaga bíblica, sinó aquell crustaci d’un gris vaire que guarda també aquella semblança insectívora amb el primer) s’ha convertit en una mena de maledicció que li ha tret el son. La parella, aliena al seu desfici, jeu a la vora, capbussada en la placidesa d’un descans que ell enveja amb certa malicia. Potser si li arrima la cigala, aprofitant la nocturnitat i amb intenció, fins i tot, de traïdoria, puga aconseguir capgirar la situació. Però aquella referència involuntària al marisc, li desinfla ràpidament les expectatives. Fart de perseguir postures que li captiven el descans, abandona el dormitori, marxa al menjador i encén l’ordinador. En la seua ingenuïtat, cerca informació a la Viquipèdia, malgrat que sap que allò és un recurs patètic. Allí troba que, el llagostí, és de la família dels peneids. I en una sobrevinguda dislèxia d’alegria llegeix «penedits», una condició que creu compartir amb l’animaló des que es va comprometre a escriure el text. Fins que una segona lectura el treu de l’error i el sumeix de nou en la ineptitud. Però quin punt d’inspiració pot agafar d’una cosa que ell sempre acaba deixant-se a la vora del plat, incapaç d’agafar-lo per despullar-lo de la seua carcassa i arribar-li a la carn que tothom xucla amb delit? Perquè escriptor és molt mirat i prefereix que li la pelen. Que li la deixen a punt per emportar-se-la a la boca, la carn molla i lleugerament salobre. «Ets un senyoret», li diu ella, sempre. De vegades li apropa bocinets als llavis i després es llepa els dits, oliosos, amb parsimoniosa golafreria, amb les ninetes dels ulls enceses i un somriure de picardia que li porten al cap totes les dreceres del tacte. Escriptor mira els amples finestrals del menjador i pensa si quedarà encara nocturnitat suficient per reprendre les pensades que l’han foragitat dels llençols d’aquella nit literàriament desafortunada. 


Josep Manel Vidal 

dissabte, 1 d’abril de 2017

Amics, jo vinc de lluny! De Xirivella!


Amics, jo vinc de lluny! De Xirivella!
Per comprovar, com ja féu Muntaner,
Que a Vinaròs, com al Mediterrani,
Els llagostins nostrats porten al llom
Les quatre barres sagrades!

Ah! Si és possible amb vi de per ací!
Molt millor que amb aigua de Malavella!
No voldreu escriptors a l’hospital!
Ai! Fixeu-vos en Andorra la Vella!

Sóc Roda Balaguer, Josep Lluís,
Que rima amb «llagostís», no «llagostins»!
Ja vorem com isc d’ací!... «Llagostins»
O «llangostins»? Deu ser com «Agostí»
O «Agostinet»! No ho sé ben bé! Aquesta
Nasal adventícia ens té fregits!
Per bé que els meus a la planxa!

No us sabria què dir! Si llagostí
Oriental o occidental! Mengem-los
Com si fossen català general!
Millor el llagostí culte a l’estàndard!

Parlant de quatre barres i senyeres,
Que no pas de cavallers i senyores,
Veig que al País Valencià tenim,
Enguany, cent vint-i-cinc banderes blaves!
Ja teníem prou amb una o amb dues,
Que a Borriana sempre l’han tinguda.
I love llangostins! I love barracuda!
Mengem, plorant la pàtria perduda!

Per als que sou de Vinaròs, confesse
Que Sebastià Balaguer va nàixer
Ací a Vinaròs, era el meu besavi.
Sabater, marxà a Torreblanca, dónec
Fe! De xiqueta, ma mare visqué
Ací uns anys.

Però tornem al llagostí adventici!
Tornem a la política! Triem:
Llagostins o carxofes? Caragols
O cardets? Hem vingut a Timbuctú,
Perdó, a Vinaròs! No a fotre’ns arròs!
Tots hem vingut fins ací, a pelar-nos-la!
Totes, perdó, heu vingut a pelar-vos-els!
Redéu, que ja no sé si el llagostí
És mascle o femella? Ni si amb la gamba
Fa parella!

Llepem la piruleta o pirulí!
Llépols! Heu oblidat el Pita-gol!
Sols penseu ja en llagostins sense cap!
Tots rojos o tots vermells, plens de suc.
Fotre’s la molla...! I fotre’s el musclo!
Que llunyans valencians diuen clòtxina:
Arrimem el llagostí a la petxina!
Xiques, xucleu el cap del llagostí!
Que entre el «penis» de Peníscola i l’«anca»
De Torreblanca, sempre ens quedarà
París!

Jo, erre que erre, semble Baldoví,
No el Joan, de Compromís, també és Roda,
De segon, no patiu, que no és família!
Sinó l’altre...! El de mil vuit-cents nou,
Josep Bernat i Llagostí!..., perdó...,
Tots dos de Sueca, ells. Jo i Bernat
Som peixos! Ho són els llagostins? És
Igual. Després del que hem dit, ja no som
Políticament correctes. Demane
Una oració! De llengua (lingüística),
Una oració unimembre o bimembre.
Compte, doncs! Amb els... «correctes»!



Lluís Roda