diumenge, 21 de setembre de 2014

ELS CRIMS DEL FIGATELL

Gregori Royo llegint el seu text a Oliva


N’arribaren a ser cinc. Totes dones soles, de mitjana edat, sorpreses a sa casa. El fill de sa mare les escanyava, les despullava, les dipositava damunt del llit i les plantificava un figatell, amb perdó, en la figa. Aquesta associació lingüístico-freudiana no passà desapercebuda a la meua companya en la investigació dels crims. Des d’un primer moment li va quedar clar que ens trobàvem davant d’un malalt amb un trastorn de tipus sexual, tot i que el forense certifica que no les havia violades. Això no acotava la recerca, més aviat al contrari, vés a saber quants del que passen per normals tenen, tenim, alguna tara.

Les anàlisis dels figatells, crus, acabats de fer, desvetllaren que eren de factura casera, ja que, a banda del julivert, el pebre, i el clau, tenien un ingredient que cap carnisseria coneguda usava, el pinyons. El fet que totes les víctimes foren de pobles de la comarca, cap d’elles en la seua capital, ens féu concloure hi vivia i que, a més, feia vistes rutinàries als pobles. Investigàrem repartidors, comercials, conductors d’autobusos, corredors de taronja. Res. Fins que la meua companya, sempre la meua companya, descobrí que totes les mortes tenien a sa casa fruita fresca. El fill de sa mare n’era venedor ambulant al mercat setmanal. Es guanyava la confiança de les dones i s’oferia a porta-les les pomes a casa.

Fou però més tard, admetent ell els fets i la mare, atabalada, confessant la dèria del fill pels figatells, única carn que menjava aquell vegetarià estricte, quan la meua companya establí com a causa un complex d’Èdip malaltís, uf, una altra volta. “encara així –pensava en veu alta amb la cigarreta potscoitum- no sé què és primer i fonamental, la pulsió per matar o la motivació concreta per fer-ho”.


 

dimarts, 16 de setembre de 2014

Figatell amb mantega

 Lluís Roda recitant el seu poema sobre el figatell a Oliva

Poetes del figatell!     Brindaria amb moscatell
Si jo tastara amb el dit     Un àpat tan exquisit!
Ni que fóra el menovell.

Que si jo fóra fadrí     Canviaria el destí
D’un caragol que duu banyes     Per satisfer les companyes
Amb una bava sens fi.

Fins a quedar-me sens vida,     Com d’una oliva partida,
Us buscaria el pinyol      Fins trobar la floricol,
Com un cavall sense brida.

I si el figatell remunta,     De la llengua, amb la punta,
El seu sabor i l’aroma,      Enamorat sense goma,
D’una poma presumpta,

A l’encalç del figatell,      Jo aniria, a per ell,
Perseguint la vostra poma,       Des d’Oliva fins a Roma,
Com si fóra Guillem Tell!

I com ja feren els savis,     Que empomaren els seus glavis,
Us compondria una endecha      Que us deixara satisfecha
Per segellar-vos els llavis.

Que si jo fóra fadrí,      Canviaria el destí
Per un figatell novell!     Però, ara, ja sóc vell
Per a aigualir el bon vi.

Que, com un verro, jo fiu,     D’una bacona, el caliu;
Que de la llengua el bon ús   Diu “figatell”: no, “parrús”.
I ara estic i vaig cloc-piu.

I si el masclet no té metxa      Que a la femella obri bretxa
M’és igual, per tant, que es diga      Bacora, xona que figa,
Si el buirac no porta fletxa!

Redell! Ni figaflor ni figatell ni mandonguilla...
Sempre ens quedarà París i un tango, amb mantequilla.

Lluís Roda
24 de maig de 2014

divendres, 12 de setembre de 2014

Rap del figatell



 
Xavier Aliaga canta el seu rap al figatell acompanyat per Núria Cadenes.




Aha,

Heus ací amb vosaltres el rap del figatell, ningú no l'esperava, ningú sabia res, Figa, figa, figa-tell, el rap del figa-Tell me why per què, a algú li vindran ganes de posar-me del revés...,

doncs mira Quico Mira, quina és la recepta, si fem hip hop d'açò és perquè a ningú li afecta, Figa, figa, figa-tell, tal volta la idea no siga aquesta, però millor fer rap que una història infecta

volia fer un conte, volia fer poesia, però açò no agradava ni a la figa ta tia, figa, figa, figa-tell, volia fer un relat, folia fer un poema, però ací hi ha molts poetes que són la repera...

Coda: quina rima més bona avui que hi és Lluís Alpera...

Volia fer una oda, volia ser rapsoda, però a l'hora d'escriure opte per la moda, figa, figa, figa-tell, quin puto desastre, quina ironia, tothom espera versos i no aquesta agonia

Benvolguts literats, no ho teniu en compte, és el que he pogut fer en el temps de descompte, figa, figa, figa-tell, quin estafador, quin tio més inepte, ací en Oliva no em faran fill predilecte

Tell me Waht quina és la recepta, posa-li carn, ara el fetge, i després pregar que no acabem tots en el metge, figa, figa, figa-tell, posa-li pinyols, no olvides el pebre, poetes per favor, tornem a l'allipebre

Figa, figa, figa-tell, etcètera

 

divendres, 5 de setembre de 2014

EL SABOR DEL RECORD



Isabel Robles recitant el seu text

“Oh amics meus, no n’hi ha cap, d’amic”, ha escrit en més d’una ocasió Josep Palàcios, tot recordant la frase atribuïda a Aristòtil. Subscric aquesta dita tan actual, ara que la majoria dels humans es regeixen pels valors del màrqueting i l’espectacle carrinclons que legitimen la mediocritat: una epidèmia que es contagia descaradament i imperceptible. Fins i tot n’hi ha qui la cerca amb deler. Perquè, al capdavall, el bell i enigmàtic aforisme lacanià, un tant masculinista per al meu gust, “el desig de l’home és el desig de l’altre”, a més d’interpretar-se com que un o una desitja un altre o una altra, amb tota la diversitat que es vulga, també vol dir que un o una desitja allò que un altre o una altra  desitja, o té. Potser de tot això ens salva la literatura, l’escriptura. O potser no?

Però, insistesc, n’hi ha, d’amics? “Amb Àngela i Joan tot era més planer”, escriu Jaume. Àngela Moratal Gregori, de la Font d’En Carròs, i Joan M. Monjo, de Gandia, tots dos veïns d’aquesta ciutat, tenien mirades intel·ligents, gust pel saber, sentit de l’humor i una gran dignitat. Valoraven altament els amics i s’indignaven davant les injustícies i els abusos. A ell, enemic acèrrim de la mediocritat, de segur el salvava la seua escriptura concebuda des del treball ben fet i sense pressa, com aquella cadència de la mar que contemplava a la badia d’Altea. Ella sabia valorar com pocs l’èxit assolit amb el propi esforç i parlava un francés preciós directament importat del seu segon país. El riure alegre i escandalós de Monjo i el toc de màgia d’Àngela, tan semblant al de Mª Mercè Marçal, són inoblidables.

Els agradava menjar bé, com a nosaltres. Ella era una excel·lent cuinera –la seua fideuà i els seus arrossos eren inigualables-, i ell preparava les amanides  més artístiques. Amb ells, per primera vegada, a Oliva, “Vam sopar figatells a la plaça del poble/ coques de dacsa i unes gambes minúscules de riu”, com diu Jaume. Presentar-nos els figatells en aquella ocasió va ser una forma d’amistat, la gastronòmica, sempre substanciosa i recomanable. Des d’aleshores  no els he tornat a tastar i és ara quan, sense dubte, el seu sabor té un valor afegit: el del record i l’afecte. Per a Àngela i Monjo, doncs, aquesta petita prosa in memoriam que, naturalment, no té la pretensió de ser poema.

                                                  Isabel Robles
    
                            El figatell, Oliva 24 de maig, 2014

dilluns, 1 de setembre de 2014

COM EL TAST DEL FIGATELL



                          Ramon Guillem recitant el seu text al figatell a Oliva.


                     Salada, la font.
                     Vibrant, la llum.
                     I un aroma
                     acabat de nàixer,
                     com si fos el primer cop,
                     com si cada any no tornés,
                     sol de tarongina
                     que en l´ombra dels llavis s´arbora.

                     Com el tast del figatell:
                     petit cor de sabor llunyà
                     que en la memòria és cant
                     i tremor,
                     com l´hàlit dels ulls
                     en el cos que és desig,
                     engruna de vent i de foc,
                     carícia de de mare
                     que en l´etern retorn
                     és com l´antiga bardissa
                     que en el desert reviscola.


                                       RAMON GUILLEM

dilluns, 14 de juliol de 2014

Al millor jove del poblat



Núria Sendra llegint el seu text dedicat al Figatell lieterari 2014 a Oliva


La ceremònia d'elecció estava en el punt en el que tots els joves del poblat exhibien la seua habilitat amb els cavalls. Tot comptava, perquè calia escollir el millor jove del poblat per representar-los tots a la gran trobada de joves dels pobles. Èlia, una sacerdotessa en edat fèrtil s'encarregava dels ritus.

Era bell i cavalcant l’egua negra encara ho semblava més. Però Ella el mirava amb un gran dubte al cor. L’havia de confirmar com a representant del poble, era la seua comesa, i no ho tenia clar.

No podia no nomenar-lo. Despertava l’admiració de tothom: havia nascut el dia que floria l’arbre del triomf i n’era la viva imatge. Corria veloç com la sageta, resistia com el jonc, nedava com el peix daurat i sempre vencia en la lluita amb elegància.

Èlia premia fort la pedra negra que l’hauria descartat però no podia mostrar-la. No ho entendria ningú. Abans negarien la seua capacitat per escoltar els Déus en aquell tria que renunciarien a l’heroi.

La presència imponent de ben segur l’ajudaria com a representant en la Gran Assemblea dels Pobles. La seguretat en els seus gestos en convenceria a molts, però sempre hi hauria qui, com ella, veiés aquell buit. Algú veuria que la constància no és res sense el dubte que genera criteri. Que la facilitat de paraula no serveix si no entens al que ha estat derrotat. Que el valor només té sentit si ha sorgit d’una por superada.

Havia de suplir el que li mancava: la mirada que travessa. Els oïts que escolten el que no es diu. El cor que renuncia amb generositat, que deixa lliure el que anhela per un retrobament legítim.

I es disposà a donar-li un do.

Del porcell en descartà les parts nobles i pastà la carn magra i el fetge amb les espècies adients. Convocà els esperits dels perdedors mentre envoltava la mescla amb el tel que sent les fiblades de la humilitat i el batejà amb una oració:

Ferotge
I
Gentil
Avança
Ton
Emblema.
Lúcida
Lloança

Aquella menja el dotaria de la comprensió de l’altre. Com un petit cervell, el connectaria amb el pensament del seu interlocutor.

Núria Sendra