Quadern de navegació

Fragment del quadern de navegació del vaixell La Perla del Xúquer,  trobat entre el roquissar d’un penya-segat de l’Illa dels Morts, al Mar dels Sargassos, a les acaballes del segle XX. I diu així:

“20 de desembre de l’any del Nostre Senyor de 1715. Aquest és  el cinquè dia sense poder empassar-nos cap mos que pague la pena, només ens cruspim cada jornada unes fulles de no se sap quina planta de sabor força desagradable. El líquid element  comença a manquejar, i alguns dels tripulants de La Perla estan parlant de beure aigua marina, però  mentre jo dispose de les forces suficients, no ho consentiré, mai de la vida toleraré  tan gran bogeria, ens calen tots els braços possibles per dur a terme la construcció d’un rai que ens drece a la nostra llar, tot i que no estem abundosos d’energies. Ja he ordenat als meus subalterns, el primer oficial i el segon, perquè el tercer, malauradament, en va ser devorat per un tauró, que conserven la disciplina dels navegants a tot preu. Fins i tot castigaré qualsevol mena d’insubordinació amb la mort més exemplar. Tot i que estem força allunyats de la civilització, aquesta contrada ha de ser el nostre temple sacrosant.

La Perla del Xúquer  ha sebollit en aquest indret llardós els seus grandiosos dies  de glòria, i hom en relatarà les proeses després que els segles graponegen el món i n’aparellen un orbe nou, l’oblit no vinclarà les gestes que ja estan escrites sobre els pèlags més avalotats, i al bell mig de les immensitats obagues on senyoreja El Kraken. Les últimes fustes que en resten han hagut d’ésser cremades  per mantenir l’escalfor de la tripulació que a males penes  ha sobreviscut fins ara. Tot i així, un solc, com un espectre victoriós que  saliqueja des del fons de la immensurable solitud dels oceans de ponent, romandrà per sempre més litografiat sobre les onades, talment com la sang s’encasta sobre els envans  del cor. Ves per on, sempre he tingut un poeta empresonat a dintre meu, això per descomptat.

Un capità ha de resistir sa i estalvi al vòrtex del terrabastall, enterc, i sempre amb la mirada impertorbable, perquè ell és l’oracle i el far que ha d’emmenar els seus mariners a terra lliure. És per això que ha de plantar cara a l’adversitat, i hui és el dia en què m’hi trobe davant per davant. Els meus homes no han de saber que ací, en aquesta cistella que les meues mans acaronen trèmules i cobejoses, tot i  que a ells els dic que tan sols hi atresore els records familiars, en realitat hi és el darrer llagostí que he pogut escamotejar a la golafreria d’aquests famolencs sense nord. Ells no podrien entendre les meues raons,  però la Història, quan la clepsidra senyale el final i  tramunte per sobre de les nostres despulles que ben aviat encalcinaran aquesta platja, farà veure a la humanitat que potser Paris valdrà una missa, però puc assegurar-vos, esdevenidors encara no nascuts, que un llagostí podria ser ben bé el preu d’un regne”.

No se n’ha recollit més informació, no obstant això, aquest document palesa que el llagostí fou una vianda molt preuada des dels temps més remots.  

M. Carmen Sáez llegint el seu text al Mercat Municipal de Vinaròs