Toni Xai i l’absència de l’escriptor

La culpa fou del xai. Però no va ser culpa meua.

Em diuen Xai. To-ni, Xai. Però els amics em diuen fill-de-puta-cabró. Bé, això és el que diuen després de deixar de ser amics. Em passa sovint des que em dedique a ser investigador privat. La culpa és de les seues dones.

-Tonet, carinyo: ara que t’has fet investigador, m’ajudaries en una coseta? Veritat que sí?

-Tu diràs.

Em contracten per demostrar que els seus marits se’n van al putiferi. O que li fan el salt amb la seua millor amiga.

Faena facileta, perquè sé on trobar-los. Els pot la boqueta.

-Ie, Rubén, mamonàs, mira al pardalet. Al pardal, no! Al pardalet!

Click, click.

-Auuu, gràcies, ja t’apanyarà una que jo em sé!

Córrer molt és bona cosa en aquests casos. Fots el camp, com si et perseguira l’inspector d’hisenda, i després vas amb les fotos a la dona, cobres la faena i au, cacau. Un zeros en el compte corrent. I un amic menys. De vegades em faig una rebolcada amb la clienta, quan necessiten una miqueta d’amor per passar el tràngol. Quan passa això, els faig una mica de descompte. Jo és que sóc molt bona persona. Això deia la iaia.

-El xiquet és bo. Una mica rebolicadet. Però en el fons, és molt dolcet, un tros de coca amb pances.

Els meus pares no pensaven igual. I els meus amics, ara, tampoc.

Jo no volia ixes coses, però la culpa va ser de la crisi. De Toni Xai, el súper paleta que no eixia al carrer per menys de 3.000 euros al mes, vaig passar a ser Toni Xai t’arregle la casa de dalt a baix si no em demanes factura. Però la gent no té pasta ni per arreglar el cagader. Un dia, se’m va encendre el semàfor, veient una pel·lícula de detectius. Em vaig informar en el paro.

-Vostè té una carrera universitària relacionada amb la investigació privada?

-No.

-Doncs sense això i sense un curs homologat pel ministeri de l’interior, no hi ha res a fer. Que què esperava?

Quins cabrons! I després diuen que hi ha molta gent aturada! Vaig decidir que ho faria d’amagat, en negre i això. Em vaig fer unes targetes: Toni Xai, detectiu privat. I les vaig repartir per tota la contornada.

-Fotre, Toni! No sabia que havies estudiat una carrera de detectiu!

-Mira, per les nits, a distància. A poquet a poquet.

-Quines coses... Escolta: I tu no li faries seguiment a la meua dona?

M’agradaria saber què fa quan va a València...

-Si em pagues...

            La senyora anava de compres, per no tornar de buit a casa, i en acabar es veia amb un cubà de dos metres amb més abdominals que un goril·la. Vaig pensar que si l’home sabia la veritat li donaria un col·lapse de l'hòstia consagrada. Caput, vaja.

-T’he de dir que no hi ha molt que rascar... La teua dona va, compra, es fa una orxata amb unes amigues, xerra pels colzes i auu, cacauu. Això és tot. Em sap malament, però t’he de cobrar la faena igualment.

-Gràcies, Toni. No saps el pes que em treus de sobre.

Ja us he dit que sóc molt bona persona.

Això és la meua vida de detectiu privat. El que no m’esperava va ser l’últim dels encàrrecs, un regidor de Sagunt, que coneixia de l’escola.

-Escolta Toni, tinc un treball per a tu. Però vull que siga molt discret. El dia 16 es reuneixen a la ciutat un grup d’escriptors, un niu de rojos i catalanistes, que han anunciat un “Xai literari”. És molt sospitós, a una setmana de les eleccions. Vull que t’infiltres i em passes informe. Ho denunciarem a la Junta Electoral.

-El xai literari? No fotes. I això de què va?

-Li diuen així al corder, quina gentola. És un dinar. I després diuen que llegiran poemes i això i allò. Però jo no em refie. Espere que seràs discret.

-Ieeee, que sóc un pro-fe-ssio-nal.

Pensava que seria més fàcil, però no. Vaig buscar en Internet i em vaig fer amb a Facebook el nom d’un dels organitzadors, un tal Alfonso. Vaig aconseguir el telèfon. I li vaig tocar posant veu d’estrenyiment.

-Voldria apuntar-me al Xai.

-Molt bé, qui eres?

-Eeeeee... Toni Antonio...

-No em sona el teu nom... Però tu escrius?

-Tots els dies.

-Entenc. Bé, jo t’apunte. Quan més serem, més riurem. Però recorda que tens que llegir un text. Un conte, una poesia... I que ha de tenir relació amb el xai.

-Això segur.

I aquesta és la història. Vaig començar a escriure per culpa del xai. Però no un conte qualsevol, sinó aquestes ratlles sobre la meua vida com a detectiu privat. I em va semblar puta mare. I segur que escrivint es guanya molts més diners que fent de detectiu. El problema és que si havia de contar la meua història no podia anar allí d’amagat. I em feia vergonya llegir-la en públic. A més, tampoc volia gastar-los la putada perquè l’Alfonso eixe m’havia caigut de puta mare. Vaig mirar noms d’escriptors que anaven a la trobada. Li vaig telefonar a un.

-És vostè l’Aliaga eixe?

-Jo mateix.

-Es que mire... Bla, bla, bla. Li ho vaig contar tot, fil per randa.

-Una història interessant, em va respondre.

-Vostè llegiria el meu text?

-Home, em vindria de conya, perquè ja és dijous i encara no he pogut fer ni una ratlla del meu. El que em sap greu que no li puga passar l’informe al regidor.

-No passe pena. És un malparit.

-D’acord, doncs.

- Però m'ha d'arreglar el relat, que jo faig moltes faltes.

-Si home sí!

La culpa, ja dic, fou del xai. Ja en sabran disculpar la meua absència. Però tindran notícies meues. Espere acabar prompte la meua primera novel·la. I quan siga ric i famós com vostès, ens veurem. Per cert, de l’informe, no passen pena: li diré que són bons xics i treballadors i que de política ni parlar-ne. Ja els havia dit que sóc molt bona persona.

Xavier Aliaga llegint el seu text a Sagunt. maig de 2015