dilluns, 3 d’octubre del 2016

AIXÒ DIUEN QUE ERA UN LLAGOSTÍ

                  

Tot i ésser molt estimats i cobejats,
tant pels patricis com pels pobres,
només van ser vianda habitual dels rics,
com sempre, a l’hora de sopar,
entre conversa i conversa, a la llum
d’un cresol o al clar d’una lluna d’estiu.

Mentre es parlava, com ara i sempre,
dels amics i de la dona, de la guerra
i la política, de les curses i dels atletes
llorejats que tot el món admirava
i desitjava com el rosat llagostí,
el suc del qual els regalimava pels llavis.

Fins i tot, a Hispània, hi hagué
un temps en què la vida era plàcida
i els plebeus, enganyats com sempre,
van creure que podien menjar
el marisc dels déus i corrien safates
a les bodes plenes de gambes.

De gambes i de llagostes, de llagostins
i, de vegades també, molt de tant
en tant, llamàntols fets amb arròs,
encara que, sovint, es conformaven
amb gambeta o un bodegó de peixos,
perquè fora del somni eren pobres.

Però el Cèsar d’aquell temps no volia
embrutar-se les mans amb el roig
del suc d’aquell marisc de Vinaròs,
tant exaltat i venerat pels poetes,
i preferia menjar sempre un insípid
arròs del senyoret amb forqueta d’argent.

Una sort! Perquè amb els caps decapitats
i les corfes d’aquells crustacis, les dones
sabien fer un bon caldo i amb les deixalles
d’aquell reietó, els pobres s’alimentaren,
amb fideus, fins que els va nàixer un poble
combatiu i rialler que va fer córrer el vi.




Josep Antoni Fuixà,
llegint el seu poema a l'espai Mariola Nos