Tot i ésser molt estimats i
cobejats,
tant pels patricis com pels
pobres,
només van ser vianda habitual
dels rics,
com sempre, a l’hora de sopar,
entre conversa i conversa, a la
llum
d’un cresol o al clar d’una lluna
d’estiu.
Mentre es parlava, com ara i
sempre,
dels amics i de la dona, de la
guerra
i la política, de les curses i
dels atletes
llorejats que tot el món admirava
i desitjava com el rosat
llagostí,
el suc del qual els regalimava
pels llavis.
Fins i tot, a Hispània, hi hagué
un temps en què la vida era
plàcida
i els plebeus, enganyats com
sempre,
van creure que podien menjar
el marisc dels déus i corrien
safates
a les bodes plenes de gambes.
De gambes i de llagostes, de
llagostins
i, de vegades també, molt de tant
en tant, llamàntols fets amb
arròs,
encara que, sovint, es
conformaven
amb gambeta o un bodegó de
peixos,
perquè fora del somni eren
pobres.
Però el Cèsar d’aquell temps no
volia
embrutar-se les mans amb el roig
del suc d’aquell marisc de Vinaròs,
tant exaltat i venerat pels
poetes,
i preferia menjar sempre un
insípid
arròs del senyoret amb forqueta
d’argent.
Una sort! Perquè amb els caps
decapitats
i les corfes d’aquells crustacis,
les dones
sabien fer un bon caldo i amb les
deixalles
d’aquell reietó, els pobres
s’alimentaren,
amb fideus, fins que els va
nàixer un poble
combatiu i rialler que va fer
córrer el vi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada