LA DECISIÓ ENCERTADA

Josep Lluís Roig a Oliva

Guro Tangvald  havia acceptat la prejubilació i ara volava cap a Alacant per encarregar-se de la seguretat del cònsol de Noruega a Benidorm. Tenia gràcia que, a la fi, en Harry Hole es jubilaria més tard que ell. No hi havia apostat mai, per Harry, però les bales l’havien respectat i ara era ell, en Guro, qui se n’allunyava. 

            Tan bon punt va aterrar, el recollí un cotxe del consolat per portar-lo cap a Oliva, un poble més llunyà que Benidorm, on estava el cònsol, que hi havia acudit per inaugurar una exposició sobre la col·laboració noruega amb la República durant la Guerra Civil. Guro només havia d’observar l’operatiu. Tenia un parell de setmanes abans d’ocupar el càrrec.

            El van portar a l’hotel on soparia el cònsol, per a canviar-se i revisar-ho tot. Es tractava d’un hotel rural al mig d’arbres que eren tarongers, li van explicar. En baixar del cotxe, el va sobtar l’olor. De flor de taronger. D’aquelles flors blanques que es multiplicaven. I la calor. Per ser abril, la temperatura superava la de l’estiu escandinau de llarg.

            Després de dutxar-se, demanà alguna cosa de menjar perquè ni de dinar, havia tingut temps. Assegut en una taula en una petita terrassa ran de terra, li van portar com unes mandonguilles de volum respectable on, en tastar-les, detectà carn de porc i fetge amb espècies, que, de lluny, li recordà algun tipus de korv de la terra natal. Figatell, es deien. En acabant, mentre s’acabava la copa de vi blanc, va aspirar l’aroma dels tarongers i tingué la certesa que havia pres la decisió encertada.

Josep Lluís Roig