Vam sopar figatells

Jaume Pérez Montaner recitant el seu poema a Oliva

                             A la memòria de Joan M. Monjo

Amb Ángela i Joan tot era més planer.
La dèria de dir o dibuixar aquell profund paisatge,
setanta set maneres de seure a la finestra

i mirar simplement, deixar córrer els dies.
Una lluna que acaba de trencar
la closca de les ones.

Era agradable en qualsevol indret
on ens trobàrem, Gandia o Altea,
Guardamar, Sant Jeroni de Cotalba,

Xaló, Moraira, la Drova.
Botant marges i sèquies,
collíem els llicsons més tendres del camí.

Abraçades i adéus, un film de color sèpia,
una posta de sol desesperada,
centellejant, Oliva.

Vam sopar figatells a la plaça del poble,
coques de dacsa i unes gambes minúscules de riu.
No sé per què els capvespres t'horroritzen.

De sobte el pensament convex de la badia,
les múltiples maneres del silenci,
pebreres ofegades;

i no ho volíem creure.
Sempre es torna endarrere, a la infantesa.
A casa no ens donava per a més:

pebrereta amb sangatxo
i un tros de minxo, i per a berenar
un rast de faves torrades al forn.

Complicitats potser de temps i de vivències,
el record esborrat. I ara només les ombres,
com un ducat les ombres. I l'oblit.

                                   Jaume Pérez Montaner