divendres, 5 de setembre del 2014

EL SABOR DEL RECORD



Isabel Robles recitant el seu text

“Oh amics meus, no n’hi ha cap, d’amic”, ha escrit en més d’una ocasió Josep Palàcios, tot recordant la frase atribuïda a Aristòtil. Subscric aquesta dita tan actual, ara que la majoria dels humans es regeixen pels valors del màrqueting i l’espectacle carrinclons que legitimen la mediocritat: una epidèmia que es contagia descaradament i imperceptible. Fins i tot n’hi ha qui la cerca amb deler. Perquè, al capdavall, el bell i enigmàtic aforisme lacanià, un tant masculinista per al meu gust, “el desig de l’home és el desig de l’altre”, a més d’interpretar-se com que un o una desitja un altre o una altra, amb tota la diversitat que es vulga, també vol dir que un o una desitja allò que un altre o una altra  desitja, o té. Potser de tot això ens salva la literatura, l’escriptura. O potser no?

Però, insistesc, n’hi ha, d’amics? “Amb Àngela i Joan tot era més planer”, escriu Jaume. Àngela Moratal Gregori, de la Font d’En Carròs, i Joan M. Monjo, de Gandia, tots dos veïns d’aquesta ciutat, tenien mirades intel·ligents, gust pel saber, sentit de l’humor i una gran dignitat. Valoraven altament els amics i s’indignaven davant les injustícies i els abusos. A ell, enemic acèrrim de la mediocritat, de segur el salvava la seua escriptura concebuda des del treball ben fet i sense pressa, com aquella cadència de la mar que contemplava a la badia d’Altea. Ella sabia valorar com pocs l’èxit assolit amb el propi esforç i parlava un francés preciós directament importat del seu segon país. El riure alegre i escandalós de Monjo i el toc de màgia d’Àngela, tan semblant al de Mª Mercè Marçal, són inoblidables.

Els agradava menjar bé, com a nosaltres. Ella era una excel·lent cuinera –la seua fideuà i els seus arrossos eren inigualables-, i ell preparava les amanides  més artístiques. Amb ells, per primera vegada, a Oliva, “Vam sopar figatells a la plaça del poble/ coques de dacsa i unes gambes minúscules de riu”, com diu Jaume. Presentar-nos els figatells en aquella ocasió va ser una forma d’amistat, la gastronòmica, sempre substanciosa i recomanable. Des d’aleshores  no els he tornat a tastar i és ara quan, sense dubte, el seu sabor té un valor afegit: el del record i l’afecte. Per a Àngela i Monjo, doncs, aquesta petita prosa in memoriam que, naturalment, no té la pretensió de ser poema.

                                                  Isabel Robles
    
                            El figatell, Oliva 24 de maig, 2014