ELS CRIMS DEL FIGATELL

Gregori Royo llegint el seu text a Oliva

N’arribaren a ser cinc. Totes dones soles, de mitjana edat, sorpreses a sa casa. El fill de sa mare les escanyava, les despullava, les dipositava damunt del llit i les plantificava un figatell, amb perdó, en la figa. Aquesta associació lingüístico-freudiana no passà desapercebuda a la meua companya en la investigació dels crims. Des d’un primer moment li va quedar clar que ens trobàvem davant d’un malalt amb un trastorn de tipus sexual, tot i que el forense certifica que no les havia violades. Això no acotava la recerca, més aviat al contrari, vés a saber quants del que passen per normals tenen, tenim, alguna tara.

Les anàlisis dels figatells, crus, acabats de fer, desvetllaren que eren de factura casera, ja que, a banda del julivert, el pebre, i el clau, tenien un ingredient que cap carnisseria coneguda usava, el pinyons. El fet que totes les víctimes foren de pobles de la comarca, cap d’elles en la seua capital, ens féu concloure hi vivia i que, a més, feia vistes rutinàries als pobles. Investigàrem repartidors, comercials, conductors d’autobusos, corredors de taronja. Res. Fins que la meua companya, sempre la meua companya, descobrí que totes les mortes tenien a sa casa fruita fresca. El fill de sa mare n’era venedor ambulant al mercat setmanal. Es guanyava la confiança de les dones i s’oferia a porta-les les pomes a casa.

Fou però més tard, admetent ell els fets i la mare, atabalada, confessant la dèria del fill pels figatells, única carn que menjava aquell vegetarià estricte, quan la meua companya establí com a causa un complex d’Èdip malaltís, uf, una altra volta. “encara així –pensava en veu alta amb la cigarreta potscoitum- no sé què és primer i fonamental, la pulsió per matar o la motivació concreta per fer-ho”.