Carmen Arnau recitant el seu poema al Xai literari a Sagunt
Tenia tantes ganes de compartir
els camins que travessa el destí,
gaudir amb el menjar,
que cada nit pujava al terrat
per veure nàixer l’alba.
No sé què opinaran demà
o potser despús-demà
d’aquest dinar de poetes,
dels seus mots indesxifrables,
barrejats pel vi,
que rodolen
més enllà de la veu.
No sé què opinaran demà
o potser d’ací a vint anys,
d’aquest plaer als llavis,
de l’estranya conjunció
de tastar el xai amb els dits
i preservar la immortalitat
amb els versos.
Mirar els comensals,
és escoltar el soroll
de les petites formes inquietes
de les dents rascant l’ós,
doblegats de gust,
com si assaboriren, un irreprimible
formigueig de goig.
Entre instants habitats,
el dinar és alguna cosa més
que el motiu de l’encontre,
i l’escalfor puja
pels carrers empedrats de Sagunt,
com si es despullarà,
l’ombra oculta dels poetes.
I, lentament, es preservarem
les ànsies dins l’espill
d’una llàgrima, que recrea
la bellesa de la imatge
sobre un text de ficció.
Maria Carme Arnau i
Orts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada