Ovelles

Un centenar d'ovelles, cabres, gossos passen molt a prop meu. M'he trobat aquesta família més que nombrosa amb el pastor de cap de pelotó quan feia un passeig matiner baix el sol dels primers dies de març.

«Bon dia!» «Pasa, no tengas miedo que ellas se apartan!» «No tinc por, és per no molestar!» Però en realitat el que faig, a una vora del camí és observar l'espectacle, amb l'esperit pueril i lluminós del millor públic.

Caminen ràpid rere el pastor. Ocupen tot el camí. Algunes d'elles, situades als flancs del grup mengen herbes. Les que passen a prop meu m'eviten. Les més atrevides s'arrimen més a mi, quasi em toquen. Les més tímides em miren de reüll, sabent-se observades, i intenten passar tan distants de mi com poden. Algunes tenen la llana bonica, marró terrós, blanc esgrogueït.... d'altres porten el mant a pedaços, mig caigut o desfet, com si s'hagueren descurat de pentinar-se durant setmanes.

Els gossos, envoltant el ramat, fan cara seriosa. Són de tamany mitjà, però tenen un posat responsable, una mica dur. Sembla que la feina que els ocupa els obliga a oblidar el seu caràcter juganer, que ràpidament recuperen quan el ramat abeura en el riu i els cans poden tornar a ser amics fidels que et llepen les mans, saltironant i movent la cua.

Mentre passen junt a mi, se sent un soroll -un clapoteig- suau i continu. No arriba a ser fort, sembla eixe moment quan, després dels trons, la pluja ha agafat un ritme suau i interromput que sembla interminable. Són les peüngles d'aquest centenar d'ovelles i alguna cabra que colpegen contra el terra d'asfalt desgastat del camí. Van omplint-lo de boletes negres que disgreguen pertot amb el seu caminar.

Solament transcorren uns minuts, potser segons, quan ha passat la majoria, quan veig passar les resagades del grup: les ovelles més velles i lletges. Potser algunes són joves, però caminen coixes, amb dificultats, tenen les cames tortes i arrosseguen alguna extremitat. També arribe a veure una de ben grossa, sembla embarassada -quants corderets tindrà dos, tres, quatre?-. Són part del ramat, però van darrere del grup, afanyant-se per no quedar massa enrere i, qui sap, convertir-se en presa fàcil per algun depredador. Però l'únic depredador possible es diu Juan i va al davant. I no sembla girar-se per controlar-les. Sap que elles el seguiran sempre. Sap que els gossos pastors faran la seua feina com sempre han fet. Ja els ho haurà ensenyat ell, això de guardar el ramat, o potser algun gos més vell que ara ja no hi és.

Reprenc el meu camí cap a l'albufera d'Anna. He acomplit un desig que tenia des de feia molts anys: veure un ramat de ben a prop. Com una apetència animal, atàvica, se m'havia instal·lat en alguna part del meu cos amb el pas dels anys, cada volta que anant amb el cotxe per camins rurals havíem hagut de parar per deixar-les creuar, a aquesta comunitat d'animals. D'on vindran? On aniran? Sentia, i encara sent, una gran curiositat per la figura del pastor. Per la seua relació tan estreta i alhora ambigua que deu tenir amb aquells animals. I l'envege.

Respire fons, mire cap amunt i sent que els ulls se m'entelen. Que l'emoció del moment és gran i que, per algun motiu, se m'ha remogut alguna cosa ben endins. Què hi farem? Ara a veure els ànecs del llac que, en aquesta època, estan especialment actius buscant parella i festejant la joia de viure. Serà, tot plegat, l'aire de la primavera?

Mireia Pérez llegint el seu text a Sagunt