Et recullen el Garbí, el Picaio, la Calderona.
El Palància emmiralla la teua manta blanca,
la teua terracotta tendra,
els rellotges de les teues llanes,
la teua carència d'astes.
Pobre lenta llebre blanca,
aquarel·la d'aigua,
ni botes una pàgina,
T'editen les mirades de tots els profetes,
sants, escriptors, pastors, gossos,
i fins a l’ase intel·ligent.
Acabat aquest anyell
sent veus, històries, poemes,
opaques aspiracions
en un temps posseït,
endimoniat per la vida.
Morvedre ens regala la seua mirada, el seu sabor,
l'aroma d'una sobredosi d'alegria en les artèries.
El mans ovis ara agnus
scriptorum,
la carn més antiga, la paraula,
domesticada per la imaginació.
El silenci, al vespre,
trencat pel cansament de corders
fent sonar les esquelles
pels vessants suaus del Castell, del Calvari.
El silenci, al vespre,
trencat pel cant d'un poeta
que, per oblidat d'una Ègloga,
mai no escrita de Virgili,
va quedar eternament encantat,
silueta eterna entre els “muri veteri”,
indefens, abatut, disposat al sacrifici
d'enfrontar-se al lleó blau destructor
que s'encén en flames
per aquests boscos de taronges.
Eusebi Morales.
Sagunt, 16 de maig de 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada