Potser no sé escriure
l’esguard del xai,
la tendresa incauta
d’una albada corpresa
en esbaldir-se el ruixim
al migjorn.
Com esbrinar els mots
que han
d’envescar l’instant,
engalzar somriures
a la nineta dels ulls?
Vespregen núvols al bell
mig
del cor glaçat, un enfilall de solitud
encalça les contrades
del torb,
i ací gargotege la
incerta pregària
que afaiçona corriols de
formigues.
M’enduré a les butxaques
l’esplendor de la joia
de viure
que hui, ara mateix,
espetega brins de
nitidesa.
M. CARMEN SÁEZ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada