EL XAI LITERARI

Xai/a: anyell

El mot xai té ressonàncies literàries, més que no religioses o de tiberi. Fins i tot el gran Hans Fallada, a la novel·la I ara què, homenet?, fa que el seu protagonista Johannes Pinneberg anomene Xaieta a la seua dona. Ara que, ací entre nosaltres, una mica bleda sí que era, la mossa.

Anyell/a: fill d’ovella fins a l’edat d’un any

Aquest és el mot religiós de l’animal, el fill de Déu i de l’Home pren el nom d’anyell de Déu, i és a l’anyell a qui clava el coltell Abraham i, per això, el sotmés a Déu clava coltellada i queixalada a l’animaló, regal diví.

Be: xai, anyell

Mot onomatopeïc que imita els sons d’aquesta bèstia, que és el belar. I com molt bé saben els marrecs, es reprodueix aquest mot per fer escarni dels covards, dels covards infantils, s’entén.

Ovella: mamífer remugant (ovis aries), de set a vuit decímetres d'alçària, pèl espés i flexible, cua llarga, banyes divergents enrotllades en espiral, que es cria per la seua carn i la llana; esp. La femella adulta

El mascle de l'ovella és el marrà.

Marrec: xai

Moltó: mascle de l'ovella castrat

Aquest mot, curiosament, ha passat al gènere humà en forma de cognom, sense escatir ben bé si a l'origen la castramenta era física o mental.

Anyí: anyell// La llana que hom trau de l'anyell en tondre'l

Recental: dit d'un animal, esp. un anyell, de llet.

Pècora: ovella

Se sol emprar amb l'adjectiu mala, mai amb el contrari bona, que hauria de ser l'habitual quan l'ovella fa molta llana o llet de qualitat o que bela com els àngels. Ca, sempre és mala l'epítet que acompanya el substantiu pècora, cosa a totes llums injusta, i és que el llenguatge dels corders és ben estrany.

Corder: anyell

És el mot de l'ovis aries que més adeptes té perquè es relaciona amb el foc i la graella, l'all-i-oli, la bevenda i la companyonia dels qui observen el bon jan que se socarra davant la brasilada.

Borrego: animal de llana d'un a dos anys

Aquesta és la manera més humana d'anomenar l'animal, ja que és el que més s'aplica als humans. Si veieu el ramat de xais, corprén la seua mirada, els ulls de tots i cadascun dels borregos que et miren fixament, just com fem els humans, que tendim a seguir qui es col·loca al capdavant. Fins que arribem al cingle i ens estimbem, i així una vegada i una altra, i així ens va, i què farem si som com els borregos, no?

Ja intuïa que això del xai literari donaria molt de si.

Sagunt, 16 de maig de 2015

Octavi Monsonís