Jo he comptat ovins

Jo he comptat ovins, molts, però no per a dormir, sinó per a no dormir, per a construir relats que després recontaria per mitja Europa en reunions d’experts: ruralistes, en diuen. Berna, Utrecht, Càller, Bristol, fins allà he anat amb les meues històries d’ovelles. He resseguit les passes dels animals, amb els seus pastors, des de les terres del Baix Aragó fins a les conques del Palància, el Túria o el Cabriol. He estudiat els negocis ramaders dels ciutadans de València durant l’edat mitjana. He sabut que els senyors feudals, en exigència dels tributs reclamats per pasturar en els seus dominis, els capturaren entre 1342 i 1345 dos-cents huitanta-dos moltons, dues-centes onze ovelles, trenta-cinc borregos i vint-i-cinc corders –xais o anyells, digueu-li com vulgueu. He arribat a calcular que a començaments del segle XV se sacrificaven fins a seixanta cinc-mil caps d’ovins a l’any en les carnisseries del cap i casal, a tocar de l’actual plaça Redona, i que, en vendre les carns, “tot carnisser de qualque lig o condició” havia de pagar als governants municipals dos diners per lliura servida. He estimat els ovins, he somiat amb ells, els he investigat i m’han valgut desenes de pàgines en brillants revistes acadèmiques del món anglosaxó. Tanmateix, no he vist un corder en ma puta vida. Només els he menjat. Historiador de pacotilla.

Vicent Baydal llegint el seu text del Xai literari a Sagunt,

maig de 2015