dilluns, 19 d’octubre de 2015

EL XAI LITERARI



Xai/a: anyell
El mot xai té ressonàncies literàries, més que no religioses o de tiberi. Fins i tot el gran Hans Fallada, a la novel·la I ara què, homenet?, fa que el seu protagonista Johannes Pinneberg anomene Xaieta a la seua dona. Ara que, ací entre nosaltres, una mica bleda sí que era, la mossa.

Anyell/a: fill d’ovella fins a l’edat d’un any
Aquest és el mot religiós de l’animal, el fill de Déu i de l’Home pren el nom d’anyell de Déu, i és a l’anyell a qui clava el coltell Abraham i, per això, el sotmés a Déu clava coltellada i queixalada a l’animaló, regal diví.

Be: xai, anyell
Mot onomatopeïc que imita els sons d’aquesta bèstia, que és el belar. I com molt bé saben els marrecs, es reprodueix aquest mot per fer escarni dels covards, dels covards infantils, s’entén.

Ovella: mamífer remugant (ovis aries), de set a vuit decímetres d'alçària, pèl espés i flexible, cua llarga, banyes divergents enrotllades en espiral, que es cria per la seua carn i la llana; esp. La femella adulta
El mascle de l'ovella és el marrà.

Marrec: xai

Moltó: mascle de l'ovella castrat
Aquest mot, curiosament, ha passat al gènere humà en forma de cognom, sense escatir ben bé si a l'origen la castramenta era física o mental.

Anyí: anyell// La llana que hom trau de l'anyell en tondre'l

Recental: dit d'un animal, esp. un anyell, de llet.

Pècora: ovella
Se sol emprar amb l'adjectiu mala, mai amb el contrari bona, que hauria de ser l'habitual quan l'ovella fa molta llana o llet de qualitat o que bela com els àngels. Ca, sempre és mala l'epítet que acompanya el substantiu pècora, cosa a totes llums injusta, i és que el llenguatge dels corders és ben estrany.

Corder: anyell
És el mot de l'ovis aries que més adeptes té perquè es relaciona amb el foc i la graella, l'all-i-oli, la bevenda i la companyonia dels qui observen el bon jan que se socarra davant la brasilada.

Borrego: animal de llana d'un a dos anys
Aquesta és la manera més humana d'anomenar l'animal, ja que és el que més s'aplica als humans. Si veieu el ramat de xais, corprén la seua mirada, els ulls de tots i cadascun dels borregos que et miren fixament, just com fem els humans, que tendim a seguir qui es col·loca al capdavant. Fins que arribem al cingle i ens estimbem, i així una vegada i una altra, i així ens va, i què farem si som com els borregos, no?


Ja intuïa que això del xai literari donaria molt de si.


Sagunt, 16 de maig de 2015
Octavi Monsonís

POEMA EL XAI LITERARI (16 maig 2015. Sagunt)



Potser no sé escriure l’esguard del xai,
la tendresa incauta d’una albada corpresa
en esbaldir-se el ruixim al migjorn.
Com esbrinar els mots que han
d’envescar l’instant, engalzar somriures
a la nineta dels ulls?

Vespregen núvols al bell mig
del cor glaçat,  un enfilall de solitud
encalça les contrades del torb,
i ací gargotege la incerta pregària
que afaiçona corriols de formigues.

M’enduré a les butxaques
l’esplendor de la joia de viure
que hui, ara mateix,
espetega brins de nitidesa.


M. CARMEN SÁEZ

dissabte, 3 d’octubre de 2015

La festa del sacrifici, per Vicent Penya



Vicent Penya

         Vet ací, companys i companyes, amics i amigues, saludats i saludades, la nostra particular festa del sacrifici.
         Hem commemorat el símbol de la submissió perfecta a la voluntat de la deessa més preada: la Literatura.
         Ja sabeu: la nostra estimada divinitat de les Lletres ens ha ordenat en un somni que sacrifiquem els nostres fills, els llibres, per tal de demostrar-li fidelitat i obediència, tal com a Abraham se li ordenà de sacrificar el seu fill en honor a Déu. En un moment d’alienació, hem estat a punt de complir aquesta ordre, però la Literatura ha permès que substituïm els llibres per un xai com a objecte d’aquesta ofrena.
         Perquè, contràriament als desitjos que manifestà Gombrowicz en els seus dietaris, la nostra no deixa de ser una actitud d’estricta religiositat cap a l’Art de les Paraules. És per això que les nostres obres, com no podia ser d’una altra manera, estan escrites de genolls cap a aquest Art i en posició de serena reverència i etern respecte. I no ens en penedim, d’això, ni ara ni mai.
         Així doncs, hem sacrificat el xai en oferiment a la divinitat que més estimem, la Literatura, i l’hem gaudit en un àpat en bona companyia i en bon ambient, envoltats de relats i poemes, de consells i proclames, d’amistat i d’estima.
         Enhorabona a tots per la nostra particular festa del sacrifici.



Vicent Penya recitant el seu text a Sagunt

AGNUS SCRIPTORUM, per Eusebi Morales



Et recullen el Garbí, el Picaio, la Calderona.
El Palància emmiralla la teua manta blanca,
la teua terracotta tendra,
els rellotges de les teues llanes,
la teua carència d'astes.
Pobre lenta llebre blanca,
aquarel·la d'aigua,
ni botes una pàgina,
T'editen les mirades de tots els profetes,
sants, escriptors, pastors, gossos,
i fins a l’ase intel·ligent.
Acabat aquest anyell
sent veus, històries, poemes,
opaques aspiracions
en un temps posseït,
endimoniat per la vida.
Morvedre ens regala la seua mirada, el seu sabor,
l'aroma d'una sobredosi d'alegria en les artèries.
El mans ovis ara agnus scriptorum,
la carn més antiga, la paraula,
domesticada per la imaginació.
El silenci, al vespre,
trencat pel cansament de corders
fent sonar les esquelles
pels vessants suaus del Castell, del Calvari.
El silenci, al vespre,
trencat pel cant d'un poeta
que, per oblidat d'una Ègloga,
mai no escrita de Virgili,
va quedar eternament encantat,
silueta eterna entre els “muri  veteri”,
indefens, abatut, disposat al sacrifici
d'enfrontar-se al lleó blau destructor
que s'encén en flames
per aquests boscos de taronges.

Eusebi Morales.
Sagunt, 16 de maig de 2015.