El petit maulet

És una bestioleta menuda, insignificant. I ara encara més, que ha perdut les ganes de tot, de sal i plàncton i la llum travessant la distància en raigs maragda, verd preciós, blau elèctric, negre de vellut sobre les castanyoles quan són grans i han sobreviscut als embats del temps que passa immisericordiós fins que prou.

Hi ha les antenes immòbils, enganxifoses de suc, els ulls fets esferes insensibles com ínfimes bales de canó, la closca rosada, translúcida, i de seguida aquests ditots que regalimen greixums i colesterol, blans, enfarfegats d'anells, i que prendran el cos ert per deixar-lo tot xop de flatulències i de saliva. Quanta estona el mantindrà encara dins de la seva boqueta arrugada com un forat del cul, així tancant els ulls obscenament, no ho pot saber ni ho voldria haver de veure ningú.

En Louis Joseph es repassa la genealogia mentre xucla amb delectança el cadàver de llagostí, el més gros que tenia al plat i que ha reservat per al final.

El cap, xrrrup, les potetes d'insecte marí, torrades, cruixents, screc-screc.

Se sent levitar.

Engrapa el cosset indefens entre els dits untosos de pedanteria.

El duc de Vendôme mata sense remordiments.

Que cremi la ciutat sencera, que les flames ofeguin els crits dels homes desesperats, dels vells atrapats sota la runa, dels cavalls esventrats, les mares embogides, els nadons fets capoll de cendra negra, el llençolet com una mortalla, una capa de ceba que el vent escamparà pertot.

El duc de Vendôme despulla el llagostí amb les dentetes grogues, el repassa amb la llengua nerviosa i cega com un cuc de terra.

Tres gotes cauen sobre la màniga guarnida de farbalans.

Quatre.

Sang de llagostí, espessa, nacrada.

El borbó torna a xuclar.

Rota.

Ja no pot més però el venç la golafreria. Un recargolament dels budells, un avís que no atendrà. Mossega el llagostí, la carn s'esqueixa entre els molars corcats i dicta sentència, justícia: mort per indigestió.

Núria Cadenes llegint el seu text llagostiner al Mercat Municipal de Vinarós