D’una lectura de Bonnefoy
havies de recordar la plaça,
la tanca vermella alfarrassant
un mant de petits caps
sota una llum obsessiva d’estiu.
L’aire de la mar, les nits d’agost,
les de l’hivern.
El fred aturat als finestrals aquelles
vespres de Carnestoltes (o Carnaval),
l’obsessiu pudor de la caricatura.
Hi ha mercat de peix els dissabtes.
Els límits del món i de l’alçada
són les safates plenes de peix
de la senyora Rosita,
la ics gegant que assenyales
en la fi del món incipient.
Tot sonava a apocalipsi:
una gentada aturant-se
davant d’aquella conquesta infantil,
l’olor esclatat de les conserves,
el braç estirat, el laberint,
l’encriptació del símbol,
el miracle de l’escriptura.
“Ahir, la
il·lusió,
Demà, les
ombres”,
deia el poeta mentre tu eres,
ets parèntesi d’aquell instant,
d’aquella nena que estén les petites ungles
pel glaç després de les escates dels peixos.
Arriba el torn dels llagostins.
Passejaves el coll pel contrast volcànic.
Contemplar és posseir i tu estenies un reialme
entre els colors de bandera.
El món era distint en aquell indret:
feréstec, policromat, fet a mida,
un guix en la tabula
rasa del temps.
Al costat, una dona omple un carro espellat.
La mare només compra clòtxines
i la seva mà t’estira: l’esmorzar,
el creixement. Acluques els ulls:
els llagostins encara ballaven.
Àngels Moreno recita el seu poema a Ca Massita
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada