dijous, 2 de juny de 2016

SI LA LLAGOSTA NO HI CAP, FIQUEU-M’HI UN LLAGOSTÍ

Saber de quin mal he de morir, galdós consol!

            Jo, que sempre he observat un comportament tosc i salvatge, només d’imaginar-me paralític i semat, exhibint impúdicament el meu cadàver en una cadira de rodes amb vàter incorporat, se’m fa vidres la sang.

No ho veureu pas. Jo mateix executaré el punt i final. Amb tot, si la decrepitud rabent em deixa sense alè i, bord, el destí m’aboca a una hospitalització aberrant –cambres d’horror, tubs, màquines, acarnissament terapèutic, estat vegetatiu-, oficiada per homes-monstres que, sabedors de la meua fe ferotge, persisteixen a anteposar el seu caïnisme moral i em condemnen a suportar un tractament que rebutge de totes totes, vull fer valer els meus últims drets vitals per la força del negre sobre blanc, única arma universal. Germans en Gutenberg, germans en Sade: no em deixeu morir consumit com una pansa. Els pura sang, només ens és atorgat perir d’un tret al cap! Vull dir, amb el recipient del gota a gota a caramull de Dom Perignon i una cua de llagosta al cul. Si la llagosta no hi cap a causa de les morenes, un llagostí farà també el fet. Coronat de llorer, entre vítols i aplaudiments.


Manel Joan i Arinyó llegint el seu text al Mercat Municipal de Vinaròs