Caminet de Vinaròs,
pensant rimar llagostí
amb un plat curull d’arròs,
per la fam afusellí
metàfores a l’engròs.
Vaig jugar amb les estrofes
de Penya, Pérez, Mompó,
Collado, Àngels i Robles,
Alfonso, Nos i Bessó.
No en tenia prou amb totes.
I quan em trobí allí
assegut davant del plat
el poema aconseguí
renàixer, però, afamat.
Cambrer, cambrer posem vi,
que a hores d’ara a Vinaròs
em menjaré un poema
amb un plat curull d’arròs,
que ningú passe pena
que el llagostí no té os.
Manel Alonso i Català llegint el seu poema dedicat al
llagostí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada