Abraham i la fam

Jordi Pijoan-López llegint el seu text a Sagunt el 16 de maig

Per molt que el faraó, des de les seves terres riu amunt, meseta enllà, clamava que en un seu somni havia vist “brotes verdes” i que les vaques magres s’hi alimentaven i esdevenien grasses, el cert era que els seus súbdits continuaven morint de fam i sabien que la maledicció no tenia fi a les envistes.

            D’aquesta tribulació, com no podia ser d’altra manera, no va salvar-se el poble del patriarca Abraham, els hebreus, que rebien aquest nom perquè vivien al septentrió i al migdia de les boques de l’Ebre, tot distingint-se en la seva unitat per compartir la mateixa llengua, des de Salses a Guardamar.

            Els hebreus acudiren al seu patriarca Abraham, tot reclamant-li una solució a la seva misèria. El patriarca va escoltar al seu poble i, al seu torn, va encomanar-se a Jahvè. «Oh, Senyor! Per la teva pietat, et prego que la teva mà prodigiosa ens prodigui de l’aliment que tant necessitem» van ser les paraules d’Abraham, a les quals Jahvè va respondre: «Podria enviar-te el manà, però això toca que ho face al llibre d’Èxode amb Moisès i ara encara anem pel Gènesi... Tanmateix, no et deixaré desemparat i una fàcil solució et suggeriré, més que sigue de moment per acontentar el teu estómac. Dos fills tens, Isaac i Ismael, per la meva gràcia que te’ls vaig concedir quan em demanaves un primogènit, però ara com ara, havent-ne dos, està clar que de primogènit amb un vas ben sobrat, tot el contrari que de teca per servir a la taula. Qui tingue orelles que escolte, qui tingue enteniment que entengue». A Abraham se li va gelar la sang en sentir aquelles paraules, però si el Senyor ho deia, ell no es podia oposar com a simple mortal i servidor que era. A banda de tot, i ben pensat, jóvens com eren sos fills, tendret havia d’estar qualsevol dels dos.

            Fou així que per no ferir la mare del fill que va triar, Abraham va partir de matinada cap a la muntanya per executar la voluntat de Jahvè.

            Al poc d’haver encetat camí, el fill va preguntar al pare que on anaven; Abraham, amagant el seu estupor, li va respondre: «A caçar gambosins, fillet... a caçar gambosins...». El fill, emocionat per l’aventura i amb la innocència implícita de la seva curta edat, va quedar somniant truites la resta del camí, sense ser conscient que anava de cap al sacrifici.

            Ja cap al migdia, Abraham va trobar un indret que era idoni per consumar el sacrifici i va donar ordre a son fill per aturar la marxa. Son fill, veient que encara era de dia i els gambosins sempre es cacen de nit, va endevinar que els plans de son pare havien de ser uns altres. «Dis-me la veritat, pare: què hem vingut a fer aquí?», va preguntar amb les cames tremolant-li, ja esperant-se el pitjor. Abraham, commogut i veient que ja no hi havia més lloc per a la mentida, va explicar-li quin era el seu vertader propòsit allí. Veient el canguelis del xiquet, no va oblidar d’aclarir que aquell sacrifici era la voluntat de Déu, que s’havia de consolar amb això i amb el fet que amb la carn del seu cos menjaria tota la seva família durant molts dies. I ja amb el ganivet de carnisser a la mà, ben esmolat, Abraham va preguntar a son fill: «Què, te sembla bé?». I «Bèèèèèèhh!» és el que Abraham va sentir, tot i que no ho digués son fill. El so d’aparent assentiment procedia d’una mata unes passes més enllà; quan Abraham va atansar-s’hi, va comprovar que no era la mata qui li va respondre, sinó que era un immens corder que amb el seu belar demanava ajut per desembullar-se del ramatge on estava atrapat. I més belava la pobra bèstia, que més se’ls feia la boca aigua a Abraham i a son fill...

            Ja per les postres, Abraham va agrair a Déu que posés davant els seus famolencs ulls aquell corderàs per suplantar son fill. I son fill més que ho va agrair per raons que podem prescindir d’explicitar.

            I les escriptures no es posen d’acord si la família d’Abraham va fer la festa del corder tot preparant-lo a la brasa, al forn, o si en van fer caldereta; com tampoc hi ha acord entre els rabins de si en comptes de l’alzinar de Mambré era el de Morvedre i si aquesta mena de ritus sacrificial li’n diuen Holocaust perquè el van dur a terme vora la vila d’Olocau, al llindar de la serra de la Calderona. El que sí que sembla clar és que des d’aleshores els hebreus mengen corder, anyell, be, xai o com li vulguen dir, siguen hebreus de l’Ebre al nord o hebreus de l’Ebre al sud.