La culpa és de la sogra

Sergi Durbà llegint el seu text a Sagunt durant el Xai literari

Eren les vuit de la vesprada quan va començar a sentir-se malament. No era el típic mal de cap, sinó alguna cosa més. Un malestar generalitzat, progressiu i molt pesat. Li pesaven els ulls, els peus, li pesava tot. Va arribar a casa i va agafar una taronja. No tenia fam ni ganes de menjar i, a hores d’ara, de fet, encara es pregunta per què va cometre tal imprudència. Per què una taronja, precisament? Cal ser idiota. Mentre dormia o, intentava dormir, sentia les campanades: la una, les dos, les tres, les quatre,... Era una mena de compte enrere. Fins que tocades les cinc, el seu cos va dir prou. La salivera li anunciava la catàstrofe. I tot seguit va buidar, va buidar com feia temps que no ho feia, com qui escup la fel després d’una nit de drogues i alcohol. En fi...

Ara, alguns us preguntareu per què aquestes línies enmig d’un dinar que gira al voltant del xai. L’explicació, amics meus, és molt senzilla. A banda d’una taronja per a sopar, el nostre protagonista havia dinat a cals sogres. Primer error. No s’havia atrevit a dir NO a tanta garreta de xai. Segon error. S’havia empassat la tallada de meló de tot l’any que el sogre li havia empapussat sense reparar en el color morat que anava prenent el seu rostre. Tercer error. Per a rematar, s’havia pres un cafè. Quart error. Així que per a què citar la taronja del sopar. Aquell havia estat el cinquè i definitiu error. A l’endemà, el metge s’hi feia creus. No es trobava davant d’un individu d’estomac agraït, amb experiència en àpats copiosos i acostumat al descontrol en matèria alimentària. Aquell era un home prim, modest, acostumat a menjar encisam i hamburgueses de tofu. Així que el diagnòstic fou incontestable: “di-li a la teua sogra que si vol tindre néts, que faça el favor de mesurar millor els plats”. L’Omeprazol va fer la resta... No havia tornat menjar xai fins al dia d’avui. I crec que la prudència i l’espera han valgut la pena. Tot siga per la nostra literatura!