dilluns, 8 de juny de 2015

Xai literari a Sagunt

Lluís Alpera llegint el seu text del Xai literari 2015 a Sagunt


Tot i que el nostre Diccionari valencià, publicat en coedició per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana amb la Generalitat Valenciana (ed. Bromera, València, 1995), replega com a sinònims les formes “xai” i “corder”, al costat d’altres com “cabrit”, “be”,  “xot” o “xotet”, la veritat és que, a nivell de parla col.loquial i espontània, sempre els valencians, almenys els “urbanites” de la ciutat de València, hem tingut problemes grossos a l’hora d’anomenar correctament aquest concepte tan saborós. Sobretot, per la forta càrrega que arrosseguem amb els “castellanismes”, principalment els qui no passàrem per l’escola en català ni llegíem en la nostra llengua.

A primers dels 40 i dins del més negre franquisme, una gran part  de supervivents de la desfeta civil l’anomenàvem “cordero” en lloc de “corder” i, per extensió “borrego” --i no pas, “borrec”, que, en realitat  és l’animal de llana d’un a dos anys.

Us conte tot açò perquè tant “cordero” com “borrego” eren dos castellanismes que personalment més em costava de rectificar quan vaig decidir seriosament aprendre bé el català literari. Així i tot, si en algun moment donat em relaxava una mica a controlar els castellanismes dins una conversa informal, s’apoderaven de mi els fantasmes de les llengües en contacte. D’altra banda, dels xais que me’n recorde més són els del cinema bunyuelià, els de l’Àngel exterminador on la fauna en qüestió simbolitza la “crema” de la alta societat mexicana que el director aragonés descriu cinematogràficament de manera magistral l’any 1966.

Us contaré per acabar,  el tràngol que vaig passar quan en acompanyar el mestre Sanchis Guarner en un viatge a Ciutat de Mallorca, potser l’any 1960, vàrem anar a dinar una colla d’intel.lectuals mallorquins amb el mestre i jo a un lloc típic on disposaven --com no—d’una magnífica carn  de xai o corder, com vulgueu. Quan em va tocar el torn de demanar em va eixir dels fons de l’ànima, i tan relaxat com em trobava allò de: Sí, sí, per a mi també xulles de “borrego”! No podeu imaginar, o almenys així m’ho figure ara, la cara ben divertida que van posar entre altres tant el gran poeta Pep Llompart de la Penya com l’il.lustre filòleg romanista, Francesc de Borja Moll,  que s’asseia al meu costat, en escoltar el mot “borrego”.

Lluís   Alpera