Antoni Rovira llegint el seu text al Xai literari de 2015 a Sagunt
Tot va ser producte
de les maquinacions d’un pare que no reeixia a transmetre la seua passió per la
ramaderia als seus fills, els quals estaven una mica farts de les pelis de
vaquers i de les sèries com ara Bonanza, Dallas o Dinastía,
on la família i l’empresa es confonien en una única entitat, els pares
esdevenien caps i els fills, treballadors, i tots plegats semblaven d’allò més
feliços. Mon pare era un d’aquests ramaders amb vocació de gran terratinent i
ma mare una florista amb molta traça per a obrir negocis. Tots els germans
sentíem una evident predilecció per la mare i, per extensió, també per la
floristeria, malgrat les contínues temptatives del pare per fer-nos caure en el
parany del ramat. Som quatre germans. Amb els dos majors no tingué gaires
opcions, perquè el volum de treball de la floristeria era molt gran i no podia
disposar d’ells. Jo sóc el tercer i, amb mi, ho va intentar de totes les
maneres. Durant molts anys visquérem en un mas als afores de Godella, vaig
créixer envoltat d’animals d’espècies ben diverses. D’entre tots plegats,
guarde un tendre record de Bernarbé, un xai que em va regalar mon pare ben
xicotet. Bernabé era molt juganer, em seguia a tot arreu i suportava les meues
dolenteries sense cap problema. Quan va fer el canvi, arribaren les
complicacions. Jo continuava jugant amb ell, tot i que el seu cos i la seua
força havien canviat considerablement. Un bon dia, li deguí fer mal sense voler
i allò va suposar la fi del bon rotllo entre nosaltres. D’aleshores ençà, em va
considerar el seu enemic i cada vegada que em veia creuar el pati, corria
engegat amb la intenció d’envestir-me. Afortunadament per a mi, sempre hi havia
alguna porta que em lliurava de la topada. No obstant això, un dia m’enxampà
desprevingut i va aconseguir de fer-me redolar per terra d’un fort colp en el
maluc. Aquell va ser l’últim dia que vaig veure Benarbé. Ma mare, em veure’m
coix, va intervenir en l’assumpte i l’endemà Bernabé va pujar a la furgoneta
que el duria de camí a l’escorxador.
Bernabé em va donar
una gran lliçó. Bernabé va identificar el seu enemic -un servidor- i no va
amollar en cap moment. Va perdre la guerra, però no féu ni un pas enrere, fins
a la mort. Una determinació digna d’un heroi. Com a valencià, i més enllà de la
carn que teniu emplatada davant vostre, des d’ací reivindique l’esperit de
Bernabé per a tots nosaltres. Nosaltres, com Bernabé, també tenim ben
identificats els nostres enemics; sovint els veiem en els noticiaris, declarant
als jutjats com a imputats i fins i tot ingressant a presó. Tots sabem qui són
i com són de pudents els seus intercanvis de favors i els seus pactes de
silenci. Com Bernabé, no hem d’oblidar tot el mal que ha fet aquesta gentola,
aquesta màfia que ha convertit el nostre estimat País Valencià en un país
d’edificis abandonats a mig acabar, de grans abocadors en paratges naturals i
de camps de terra erma, embargada, cremada o enquitranada sense trellat ni
compassió.
Per favor, el
proper 24 de maig recordeu-vos dels nostres enemics, de la determinació de
Bernabé i voteu en conseqüència. El país mai ens havia necessitat tant, com
ara.
Bon profit!
Antoni Rovira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada