El xai Bernabé

Antoni Rovira llegint el seu text al Xai literari de 2015 a Sagunt

Tot va ser producte de les maquinacions d’un pare que no reeixia a transmetre la seua passió per la ramaderia als seus fills, els quals estaven una mica farts de les pelis de vaquers i de les sèries com ara Bonanza, Dallas o Dinastía, on la família i l’empresa es confonien en una única entitat, els pares esdevenien caps i els fills, treballadors, i tots plegats semblaven d’allò més feliços. Mon pare era un d’aquests ramaders amb vocació de gran terratinent i ma mare una florista amb molta traça per a obrir negocis. Tots els germans sentíem una evident predilecció per la mare i, per extensió, també per la floristeria, malgrat les contínues temptatives del pare per fer-nos caure en el parany del ramat. Som quatre germans. Amb els dos majors no tingué gaires opcions, perquè el volum de treball de la floristeria era molt gran i no podia disposar d’ells. Jo sóc el tercer i, amb mi, ho va intentar de totes les maneres. Durant molts anys visquérem en un mas als afores de Godella, vaig créixer envoltat d’animals d’espècies ben diverses. D’entre tots plegats, guarde un tendre record de Bernarbé, un xai que em va regalar mon pare ben xicotet. Bernabé era molt juganer, em seguia a tot arreu i suportava les meues dolenteries sense cap problema. Quan va fer el canvi, arribaren les complicacions. Jo continuava jugant amb ell, tot i que el seu cos i la seua força havien canviat considerablement. Un bon dia, li deguí fer mal sense voler i allò va suposar la fi del bon rotllo entre nosaltres. D’aleshores ençà, em va considerar el seu enemic i cada vegada que em veia creuar el pati, corria engegat amb la intenció d’envestir-me. Afortunadament per a mi, sempre hi havia alguna porta que em lliurava de la topada. No obstant això, un dia m’enxampà desprevingut i va aconseguir de fer-me redolar per terra d’un fort colp en el maluc. Aquell va ser l’últim dia que vaig veure Benarbé. Ma mare, em veure’m coix, va intervenir en l’assumpte i l’endemà Bernabé va pujar a la furgoneta que el duria de camí a l’escorxador.

Bernabé em va donar una gran lliçó. Bernabé va identificar el seu enemic -un servidor- i no va amollar en cap moment. Va perdre la guerra, però no féu ni un pas enrere, fins a la mort. Una determinació digna d’un heroi. Com a valencià, i més enllà de la carn que teniu emplatada davant vostre, des d’ací reivindique l’esperit de Bernabé per a tots nosaltres. Nosaltres, com Bernabé, també tenim ben identificats els nostres enemics; sovint els veiem en els noticiaris, declarant als jutjats com a imputats i fins i tot ingressant a presó. Tots sabem qui són i com són de pudents els seus intercanvis de favors i els seus pactes de silenci. Com Bernabé, no hem d’oblidar tot el mal que ha fet aquesta gentola, aquesta màfia que ha convertit el nostre estimat País Valencià en un país d’edificis abandonats a mig acabar, de grans abocadors en paratges naturals i de camps de terra erma, embargada, cremada o enquitranada sense trellat ni compassió.

Per favor, el proper 24 de maig recordeu-vos dels nostres enemics, de la determinació de Bernabé i voteu en conseqüència. El país mai ens havia necessitat tant, com ara.

Bon profit!

Antoni Rovira