Per a xuplar-lo separar el cap
amb els dits. Amb la llengua i els llavis
extraure’n tots els sucs fins al final.
Amb les dents, arrencar
la filera de potes,
decàpode lleuger i ballarí,
i mastegar-les amb calma:
regalima la boca sense voluntat...
Amb els dits, i les dents si cal,
retirar la corfa, fràgil defensa,
cuirassada ingenuïtat,
davant del nostre deler.
A les pupil·les, definitivament
a les nostres papil·les,
la carn blanca amb un toc elegant
de color, molla i ferma, sucosa,
suaument fibrosa, selecta i efímera,
llagostí de Vinaròs,
(preferentment a la planxa),
que a la repetició ens mou.
Matèria inefable, pura pulsió
oral que reviscola i ompli
els nostres ancestrals gaudis.
Isabel Robles llegint el seu poema a Vinaròs, 7 maig 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada