LA MEUA HISTÒRIA

          Sóc un llagostí republicà
de cos deprimit i potes fines ,
com la substància del meu cap.
Heus ací en tres ratlles tota la meua història
que pot resultar un xic interessant.
Poca cosa i anacrònica, això ja ho sé.
Però, si m'hi posés a divagar,
no us contaria res que vosaltres no sapigueu ja.
Us considere a tots persones sàvies i prudents,
talment capficats escrutant el passat amagat en la pols
i atents vigilant les filagarses que penja en el temps
        el futur esdevenidor,
assenyades i honestes persones de lletres
i altres vicis que ara no vénen al cas.
I sé que mirar-me els ulls, doncs, ja sabeu
més coses de mi que jo mateix en sabré mai.
Tanmateix, jo només sóc una ombra
que es resguarda del raig solars
        i s'arrossega cada vegada més maldestre
allà on les aigües plastificades i contaminades
s'ensorren en el fon de la mar.
L’únic que us he de confessar, ací, entre amics,
és que l'olor de carxofa em repugna,
va més enllà del raonament de la glàndula pituïtària
i l'animadversió està alimentada dels plets que disputaren
el colèric Posidó i el desagraït Odisseu.
Al capdavall, d'aquesta terra i d'aquesta mar
que entre tots hem emporcat a poalades,
neixen fills estèrils i poetes desenfeinats.
I en acabar la roda del meu temps, tot ho caldria resumir
en que un bon cuiner em ridiculitza en un plat
d'entortellada geografia que tothom heu d'evacuar.
Això sí, signat amb tinta de calamars
i escrit en paraules que no entenen els profans
i que qualsevol porc de granja que dorm
en paradisos fiscals se'm pot papar.
Sóc un llagostí republicà, només...

Hermini Pérez i Edo, llegint el seu poema a Vinaròs