Molt sovint m’adone que tinc la boca plena d’aigua. Hi pense. Tota la vida amb la boca plena d’aigua, de saliva que hi flueix sense aturament, d’humitat viscosa en la meua cavitat més movible. Sovint hi pense. Però sobretot quan compartesc taula amb aquest amic tan entranyable. I quedem junts ell i jo, enmig d’un plat i d’uns coberts, envoltats d’una atmosfera de luxúria gastronòmica, l’un davant de l’altre. No sé per què, però en aquest moment comence a bavejar. Tot succeeix després de besar-lo, de llepar-lo, de devorar-lo amb la boca.
(variació
del microconte “La saliva” del mateix autor)
Vicent
Penya per al Llagostí literari 2016 a Vinaròs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada