Segurament me’n deixe algun que altre. Si fa o no fa, us he esmentat els pobles més anomenats pel pare. Vagament, crec recordar que les preferències seues es trobaven al sud del país, especialment a Dénia, La Vila i Santa Pola. Fins i tot me’n recorde ara de trobar-me amb els pares en una pensió del carrer Marquès de Campos a Dénia des d’on es veia la mar i jo jugava amb un joguet al balcó. Aquest possiblement és un dels meus primers records de la infantesa.
Al pare li agradaven molt les galeres sobretot dins la paella i tenia una estranya habilitat per pelar-les i menjar-se-les. Però quan hom li demanava quina cosa li agradava entorn al marisc, no dubtava en parlar dels sucosos llagostins de Vinaròs, talment com fruïa quan prenia l’aperitiu amb el vermut que hom servia en la postguerra feixista. El vi blanc o la cervesa es posarien de relleu en temps posteriors. Recorde, així mateix, haver acompanyar al meu pare a la llotja del Cabanyal una nit per a la subhasta del peix procedents de les barques cabanyaleres. Ingènuament, li vaig demanar pels llagostins davant les caixes procedents de la seua barca peixatera. Em va respondre, mig lacònic, mig divertit:” Ai, fill meu, els mariners s’han deixat la caixa del llagostins a Vinaròs.” La veritat és que tot i la seua seriositat habitual, era un tant sorneguer i tenia més eixides que Bronchú”.L’estampa del petit armador Enric Alpera sempre la tinc present.
LLUÍS ALPERA, El llagostí literari,
Vinaròs 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada