dimecres, 30 de novembre de 2016

LA MEUA HISTÒRIA


          Sóc un llagostí republicà
de cos deprimit i potes fines ,
com la substància del meu cap.
Heus ací en tres ratlles tota la meua història
que pot resultar un xic interessant.
Poca cosa i anacrònica, això ja ho sé.
Però, si m'hi posés a divagar,
no us contaria res que vosaltres no sapigueu ja.
Us considere a tots persones sàvies i prudents,
talment capficats escrutant el passat amagat en la pols
i atents vigilant les filagarses que penja en el temps
        el futur esdevenidor,
assenyades i honestes persones de lletres
i altres vicis que ara no vénen al cas.
I sé que mirar-me els ulls, doncs, ja sabeu
més coses de mi que jo mateix en sabré mai.
Tanmateix, jo només sóc una ombra
que es resguarda del raig solars
        i s'arrossega cada vegada més maldestre
allà on les aigües plastificades i contaminades
s'ensorren en el fon de la mar.
L’únic que us he de confessar, ací, entre amics,
és que l'olor de carxofa em repugna,
va més enllà del raonament de la glàndula pituïtària
i l'animadversió està alimentada dels plets que disputaren
el colèric Posidó i el desagraït Odisseu.
Al capdavall, d'aquesta terra i d'aquesta mar
que entre tots hem emporcat a poalades,
neixen fills estèrils i poetes desenfeinats.
I en acabar la roda del meu temps, tot ho caldria resumir
en que un bon cuiner em ridiculitza en un plat
d'entortellada geografia que tothom heu d'evacuar.
Això sí, signat amb tinta de calamars
i escrit en paraules que no entenen els profans
i que qualsevol porc de granja que dorm
en paradisos fiscals se'm pot papar.
Sóc un llagostí republicà, només...


Hermini Pérez i Edo, llegint el seu poema a Vinaròs

divendres, 25 de novembre de 2016

La saliva i el llagostí



Molt sovint m’adone que tinc la boca plena d’aigua. Hi pense. Tota la vida amb la boca plena d’aigua, de saliva que hi flueix sense aturament, d’humitat viscosa en la meua cavitat més movible. Sovint hi pense. Però sobretot quan compartesc taula amb aquest amic tan entranyable. I quedem junts ell i jo, enmig d’un plat i d’uns coberts, envoltats d’una atmosfera de luxúria gastronòmica, l’un davant de l’altre. No sé per què, però en aquest moment comence a bavejar. Tot succeeix després de besar-lo, de llepar-lo, de devorar-lo amb la boca.


(variació del microconte “La saliva” del mateix autor)
Vicent Penya per al Llagostí literari 2016 a Vinaròs

dimecres, 23 de novembre de 2016

MEMÒRIES D’UN CABANYALER


Com sabeu, tota la meua família era d’ambient mariner. El meu avi fou el majorista potser més important de la Llotja del peix a València. El meu pare, després de la guerra va mirar d’independitzar-se i va comprar una bona barca de peix, amb un motor de 400 cavalls al Cabanyal de postguerra. Òbviament, li calien mariners i com que escassejaven al poble, hagué d’aventurar-se a trobar-los al llarg del País Valencià. I així va visitar diversos ports de pesca interessants a l’època: Guardamar, Santa Pola, La Vila, Dénia, Castelló, Peníscola i Vinaròs.

Segurament me’n deixe algun que altre. Si fa o no fa, us he esmentat els pobles més anomenats pel pare. Vagament, crec recordar que les preferències seues es trobaven al sud del país, especialment a Dénia, La Vila i Santa Pola. Fins i tot me’n recorde ara de trobar-me amb els pares en una pensió del carrer Marquès de Campos a Dénia des d’on es veia la mar i jo jugava amb un joguet al balcó. Aquest possiblement és un dels meus primers records de la infantesa.

Al pare li agradaven molt les galeres sobretot dins la paella i tenia una estranya habilitat per pelar-les i menjar-se-les. Però quan hom li demanava quina cosa li agradava entorn al marisc, no dubtava en parlar dels sucosos llagostins de Vinaròs, talment com fruïa quan prenia l’aperitiu amb el vermut que hom servia en la postguerra feixista. El vi blanc o la cervesa es posarien de relleu en temps posteriors. Recorde, així mateix, haver acompanyar al meu pare a la llotja del Cabanyal una nit per a la subhasta del peix procedents de les barques cabanyaleres. Ingènuament, li vaig demanar pels llagostins davant les caixes procedents de la seua barca peixatera. Em va respondre, mig lacònic, mig divertit:” Ai, fill meu, els mariners s’han deixat la caixa del llagostins a Vinaròs.” La veritat és que tot i la seua seriositat habitual, era un tant sorneguer i tenia més eixides que Bronchú”.L’estampa del petit armador Enric Alpera sempre la tinc present.




 


LLUÍS ALPERA, El llagostí literari, Vinaròs 2016

dilluns, 21 de novembre de 2016

La vida breu


El plaer dels sentits, el gust i la textura,
la barreja subtil dels llagostins,
els crancs i el rap, la crema
que ompli de mar la llengua i les genives.

Sabors i olors d’arena humida i roca.
La galera amb la molla tan exacta i succinta
com els teus pits,
justos i generosos.

S’exciten les papil·les,
tot el meu cos s’excita, els llagostins,
l’ample somrís del rap i la rajada.

Riem. La boca fresca.
Sal i escuma de mar entre les dents.

Reflexos verds en el teu vi daurat;
un bosc d’aromes en el meu vi negre.

Gaudim aquests moments:
la vida és breu i bella.
Amb els llavis segelle en els teus llavis
un pacte de coulant de xocolata.

Jaume Pérez-Montaner
(Benimaclet - Vinaròs, abril – maig 2016)

divendres, 18 de novembre de 2016

EL DINAR A VINARÒS



En l'aperitiu - croquetes de galera -
em quede mirant-te als ulls,
vençut i oblidat,
acaricie la teua pell,
que va adquirir amb els anys la forma i el color dels somnis.
En el primer plat - crema de llagostins de Vinaròs, crancs i rap -
la teua veu harmoniosa, joiosa, de llum i ombra,
les teues càlides paraules em cauen per la cara i el pit,
s'enreden en els meus dits,
i el teu cabell que flaireja a capvespre i ginesta,
a gesmils amb lluernes dins,
arreplega els meus missatges,
que parlen
del perfum enervant de tarongina,
del silenci dels teus pits,
del ritme alegre de jazz marcat per les teues cames.
En meitat del dinar - polp sobre mousse de patata en allioli,
all i pebre d'escrita, llagostins i carxofa de Benicarló -
arreplegue en els meus ulls interiors
l’espurneig fruiter del teu somriure,
segueix la teua veu esmaltada de timidesa i gotes de rosada,
de taronger i nit,
la teua dolçor diluïda en silenci.
En els postres - coulant de xocolata -
travesse, amb audàcia i timidesa,
el semàfor roig dels teus llavis.
Arriba el cafè,
i amb ell,
els paràmetres de la meua vida:
tindre't, perdre't,
novament trobar-te,
per a tindre't i...perdre't.




Eusebi Morales
Vinaròs, 7 de maig 2016

dimecres, 16 de novembre de 2016

Instruccions sobreres







Per a xuplar-lo separar el cap

amb els dits. Amb la llengua i els llavis

extraure’n tots els sucs fins al final.

Amb les dents, arrencar

la filera de potes,

decàpode lleuger i ballarí,

i mastegar-les amb calma:

regalima la boca sense voluntat...

Amb els dits, i les dents si cal,

retirar la corfa, fràgil defensa,

cuirassada ingenuïtat,

davant del nostre deler.

A les pupil·les, definitivament

a les nostres papil·les,

la carn blanca amb un toc elegant

de color, molla i ferma, sucosa,

suaument fibrosa, selecta i efímera,

llagostí de Vinaròs,

(preferentment a la planxa),

que a la repetició ens mou.

Matèria inefable, pura pulsió

oral que reviscola i ompli

els nostres ancestrals gaudis.



Isabel Robles llegint el seu poema a Vinaròs, 7 maig 2016